No preneu el nom d’Institut-escola en va

Professors i alumnes de la primera promoció de l’Institut-Escola a Miquel Ángel, 8, juny de 1924. Residència d’Estudiants, Madrid. / Foto: Exposició Laboratorios de la Nueva Educación

Llicència Creative Commons

Felipe de Vicente

La Llei d’Educació de Catalunya estableix a l’article 75 les diferents denominacions dels centres d’ensenyament públics catalans, tot introduint un nou tipus de centre: els anomenats “institut-escola”. Sembla que va ser una aportació personal del Conseller Maragall, per alguna cosa el seu pare havia estat professor de Filosofia de l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella durant la Segona República. La introducció d’aquesta nova denominació tenia a més a més un bon pedigrí “progre”, ja que suposava recuperar uns traços de republicanisme i catalanisme en el model educatiu català.

Però l’Instituto Escuela anterior a la Guerra Civil ni era republicà ni una mostra de pedagogia catalana. A més, era una cosa molt diferent del que són ara els centres que pomposament posen a la porta el cartell amb el nom de “Institut Escola”.

El primer Instituto Escuela va ser creat per decret de 10 de maig de 1918, portant la signatura del Rei Alfons XIII i la de Santiago Alba, ministre d’Instrucció Pública al govern del conservador d’Antonio Maura. Alba pertanyia a l’ala més esquerrana del partit liberal. De fet, l’Instituto Escuela serà una creació dels dos grans partits de la Restauració. Això diu l’article 1 del decret: “Con los elementos del profesorado oficial y bajo la inspección y dirección de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, se organizará en Madrid, con el carácter de ensayo pedagógico, un Instituto-Escuela de segunda enseñanza…”

Les seves arrels s’han de buscar a la Institución libre de Enseñanza i en una de les grans creacions dels institucionalistes: la Junta de Ampliación de Estudios, que avui és el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Per tant, no va ser una institució republicana, sinó monàrquica. El fet que s’estableixi una sucursal de l’Instituto Escuela a Barcelona el 1932 no significa que el seu origen sigui molt anterior, 13 anys abans de la caiguda de la Monarquia. Va ser, com diu el decret, un “assaig pedagògic”, és a dir, un centre experimental per aplicar noves metodologies i per a la formació del professorat. L’Instituto Escuela era, legalment, un institut “de segon ensenyament” com aleshores s’anomenava els instituts. La novetat era que tenia tres cursos d’ensenyament primari, anomenats “preparatoris”, ja que l’objectiu era concebre una primària que preparés bé els nens per a començar el Batxillerat als 11 anys. L’eix era l’Institut i no l’escola, per això no es va anomenar “Escola Institut”.

El primer Instituto Escuela de Barcelona, ​​el del Parc de la Ciutadella, va ser creat per decret de 9 d’octubre del 1931 signat pel President de la República Niceto Alcalá Zamora. Per virtut d’aquest decret, el nou centre passava a dependre de la Generalitat de Catalunya, en el benentès que tindrà “l’organització i facultats que s’estableixen i disposen al decret de 10 de maig de 1918 que creava l’Institut Escola de Madrid”. Posteriorment, la Generalitat, mitjançant un altre decret, concretava tots els extrems del nou centre, des de la seva ubicació fins al professorat, que s’hauria de nodrir del cos estatal de catedràtics d’Institut, excepte els anomenats professors complementaris, equivalents als interins actuals.

És cert que l’Institut-Escola va adoptar el català com a llengua vehicular i una atenció més especial a l’entorn català en els seus plans d’estudi, sobretot a Història i Geografia, però la dependència del model madrileny va ser pràcticament total. El seu director, durant gairebé tot el temps d’existència (va morir uns mesos abans d’acabar la Guerra), va ser el doctor Josep Estalella, catedràtic d’Institut a Girona i Tarragona però que havia estat al cos docent de l’Instituto Escuela de Madrid. L’octubre de 1931, el Consell de Cultura de la Generalitat va publicar unes normes o principis pedagògics pels quals es regiria el centre, abans fins i tot de la seva aprovació que estava en tràmit. Doncs bé, aquestes normes eren una traducció gairebé literal de les publicades el 1925 per a l’Institut de Madrid. Alexandre Galí, un dels màxims exponents de la pedagogia catalana, escrivia el següent: “els homes que van compondre les Normes van fer passar com a cosa de la Generalitat allò que no l’era, sense l’elemental cortesia de dir d’on van treure els elements per compondre-les” (Història de les Institucions i del Moviment Cultural a Catalunya, 1600-19). Així doncs, no sembla que l’Institut Escola sigui un gran exponent de la pedagogia catalana. Més aviat era la versió catalana del model pedagògic que defensaven els institucionalistes madrilenys. Perquè quedés més clara aquesta dependència, la denominació oficial de l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella va ser: Institut Escola de Segon Ensenyament Giner de los Ríos, que va ser el fundador de la Institución Libre de Enseñanza.

Com el de Madrid, l’Institut Escola era un centre de segon ensenyament. No era en absolut una Escola Institut. Als baixos de l’edifici de l’antic Palau del Governador del Parc de la Ciutadella, on es va ubicar, hi havia la secció d’ensenyament primari, però, a diferència del de Madrid (que formava legalment part de l’Instituto Escuela), era en realitat part d’un grup escolar dels creats per l’Ajuntament de Barcelona. El decret de 26 d’octubre de 1931 de la Generalitat que concreta l’organització de l’Institut Escola diu que aquest funcionarà acoblat (assemblat) a un centre d’ensenyament primari, que, per descomptat, té el seu propi professorat, és a dir, mestres. Només es pretén que hi hagi una bona coordinació entre tots dos. Però, a la pràctica, es podia ingressar a l’Institut Escola des del centre de primària dependent o des de qualsevol altre de Barcelona. L’admissió no era automàtica, ja que s’exigia als directors dels centres de primària un informe detallat dels candidats a iniciar el Batxillerat i només els que reunien qualitats intel·lectuals per seguir el segon ensenyament podien iniciar als 11 anys el Batxillerat a l’Institut Escola.

El professorat de l’Instituto Escuela tenia ben poc a veure amb els estàndards que la Generalitat actual utilitza als seus actuals Instituts-Escola. L’eix fonamental del claustre el formaven els catedràtics que provenien del cos estatal. S’hi incorporaven mitjançant comissió de servei, després d’un procés de selecció. Però, tant a Madrid com a Barcelona, ​​es van buscar sempre els millors en la seva especialitat. A tots els catedràtics se’ls exigia dedicació completa, identificació amb el model pedagògic i formació permanent. Però en aquest darrer cas es prioritzava la de la seva especialitat. Es van buscar catedràtics que fossin, en primer lloc, bons especialistes en la seva matèria. Idèntics criteris s’aplicaven per contractar els professors complementaris.

Vegem-ne un exemple en el director de l’Instituto Escuela: Josep Estalella. Era catedràtic de Física i Química. La seva especialitat era la Física, sent doctor des de 1902, amb una tesi sobre els raigs X, una novetat en aquells temps que va contribuir a difondre a Espanya, a través d’un bon nombre de publicacions científiques. Va ser pensionat per la Junta d’Ampliació d’Estudis, cosa que va afavorir que li oferissin la càtedra de Física i Química a l’Instituto Escuela, on va estar dos cursos acadèmics abans d’acceptar la direcció de recent creat Instituto Escuela. Va ser President de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Unia el prestigi professional d’especialista amb un gran interès per la didàctica de la seva matèria, de la qual també va ser un gran mestre.

No va ser l’únic. Manuel Mateo, també catedràtic de Física i Química, era membre de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i autor de bons llibres de text. Joan Nogués Aragonés, catedràtic de Francès, que amb només 22 anys va marxar com a lector d’espanyol a Montpeller a proposta de la Junta per Ampliació d’Estudis i amb la consideració de pensionat del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. Joan Ras Claravalls va ser catedràtic de Matemàtiques, després seria el primer director del segon Institut-Escola creat per la Generalitat, l’Ausias March, era un prestigiós científic que es va exiliar després de la Guerra. Josep Vergés i Fàbregas, catedràtic de Llatí, com a editor i traductor de clàssics va estar molt vinculat a la Fundació Bernat Metge. El 1928 va traduir els poemes de Càtul, el 1930 els Discursos d’Iseu d’Atenes. I així, un llarg etcètera. Un luxe per als alumnes tenir tan bons especialistes al seu centre. Que el professor sigui un bon especialista en la seva matèria, això sí que és defensar l’ensenyament públic.

Pel que fa a la metodologia, els Institutos Escuela van adoptar les novetats del moment, molt influïdes pel filòsof nord-americà John Dewey del qual he tractat en un altre article. No hi havia exàmens, ni llibres de text que eren substituïts per quaderns del professor, s’estimulava la lectura, les manualitats i allò que anomenem ara activitats extraescolars i el contacte amb la natura, els exercicis pràctics, p.e. de laboratori, la música i el teatre. Els alumnes passaven de curs sense que existís la repetició. Però cal tenir en compte que no hi havia necessitat d’atenció a la diversitat, la gran majoria d’alumnes eren de classes mitjanes professionals i l’accés era rigorosament seleccionat. No oblidem que sempre van ser centres experimentals i no es pretenia imposar la seva metodologia. Els professors que s’hi formaven podien prendre el que consideressin més oportú per a les seves futures destinacions. El pla d’estudis era l’oficial i el currículum sempre s’organitzava en matèries. El fonament de totes era la transmissió de coneixements, encara que amb unes didàctiques molt renovades. Algunes de les innovacions van entrar als instituts posteriorment, molt de temps abans de la LOGSE, sense necessitat de grans discursos pedagògics.

El breu periode d’existència de l’Instituto Escuela fa difícil un balanç global de la seva experiència. Però de l’Instituto Escuela que va funcionar més de 20 anys, el de Madrid, sí que se’n pot fer una valoració. L’ha fet un bon coneixedor del tema, Salvador Doménech (l’Institut Escola de la Generalitat i el doctor Josep Estadella”, Barcelona, ​​1998). Reconeix que amb els anys va haver-hi desmotivació per part d’alguns alumnes, ja que passaven sempre de curs i obtenien sempre el certificat. Hi va haver entre el professorat un abandonament progressiu d’algunes metodologies innovadores per considerar-se ineficaces, no hi havia incentius laborals per al professorat que acabava compaginant el seu treball amb la docència en altres centres i el pla d’estudis va acabar cada vegada més estereotipat.

Ja es pot veure que l’invent de l’Institut Escola de la LEC no té res a veure amb els antecessors. En realitat, aquests centres són simplement Escoles-Institut, on l’ensenyament secundari és subsidiari de la primària, al revés que en els històrics. És una autèntica profanació anomenar Institut Escola aquests centres i seria millor no enganyar ningú i canviar-los el nom pel que de veritat són: Escoles-Instituts.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons