Escriure malament, però amb competències: l’èxit discret de la LOMLOE

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Aurora Trigo Catalina

Hi ha reformes educatives que aspiren a millorar el sistema mentre que d’altres, amb una ambició més cosmètica, semblen buscar maquillar els indicadors sense canviar realment el que passa a les aules. La LOMLOE sembla haver optat per aquesta segona via: si els alumnes no escriuen prou bé, potser el problema no és com escriuen, sinó el fet que ho estiguem mesurant a través d’indicadors objectius.

Durant dècades, l’ortografia havia estat una variable incòmodament mesurable. A les PAU de fa vint anys, les faltes restaven punts de manera efectiva i transversal, sense cap límit. En les proves de llengua anteriors al 2010, la penalització era il·limitada i un alumne podia suspendre l’examen exclusivament per les seves errades ortogràfiques. Escriure bé no era un ornament, era un pilar estructural que afectava també matèries com la Història o la Filosofia. Recordo correccions d’exàmens on un text impecable d’un alumne tenia una nota més baixa per culpa de les faltes d’ortografia. Però el que vivim ara és l’altre extrem.

I tot va començar l’any 2010, quan es va fer una gran reforma de la Selectivitat (anomenada a partir d’aquest any PAU). Va ser llavors quan es va decidir que s’havia de valorar la capacitat de raonament i no només la memòria o l’ortografia. Es va entendre que un futur enginyer o un metge brillant no podia quedar fora de la universitat per un grapat d’accents mal posats, i aquí és on van néixer els “topalls” de penalització que s’han anat polint fins a l’actualitat.

Com a conseqüència, avui el sistema per baixar les notes és més sofisticat. A les PAU recents, especialment des de 2025, les faltes d’ortografia cada vegada són més ignorades. En llengua catalana i castellana, cada error resta aproximadament 0,1 punts fins a un màxim de dos punts. En llengües estrangeres, la penalització es dilueix en un màxim d’un punt i mig per expressió deficient. I en la resta de matèries, després d’algunes vacil·lacions, la tendència dominant és clara: les faltes no penalitzen o ho fan de manera residual, a criteri del corrector. Ara es valora molt més la claredat de l’exposició, la qual cosa dona una llibertat total al corrector per ignorar les faltes si el contingut és correcte. En matèries com la que jo ensenyo (Economia) l’ortografia no és important. Traduït al català de carrer: si el corrector de les PAU entén que saps què és un balanç, li hauria d’importar ben poc si l’has escrit amb ‘v’ o amb ‘b’. És una jugada mestra per salvar els mobles. Escriure bé ha passat a ser un detall secundari que ja no bloqueja l’accés dels alumnes als estudis superiors.

I si aquests canvis no són casuals? Aquí és on encaixa a la perfecció el model competencial. La LOMLOE proposa substituir el coneixement per “competències”, és a dir, per habilitats difuses que combinen actituds, procediments i valors. El problema és que aquestes competències són difícils de mesurar i els aprovats (sense coneixements) tendeixen a augmentar o es faciliten. L’ortografia, que és brutalment objectiva, molesta. La solució ha estat elegant: reduir-la, encapsular-la, fer-la desaparèixer allà on pot generar evidència incòmoda.

I en aquesta mateixa línia encaixa el buidatge del currículum. Per exemple, la fusió de Física i Química o de Biologia i Geologia en etapes prèvies (ESO), així com la pèrdua relativa d’hores en batxillerat, no és només un caprici organitzatiu. És una reducció del coneixement que encaixa amb el nou sistema: s’han eliminat hores de classe magistral de ciències per dedicar-les a les anomenades Situacions d’Aprenentatge, on l’alumne ha d’investigar pel seu compte. Menys profunditat i més transversalitat. Menys coneixement acumulatiu i més activitats competencials, que sovint consisteixen en “reflexionar” sobre coses que abans s’estudiaven. El sistema educatiu que tenim esdevé molt eficient en una cosa: evitar indicadors clars de fracàs. Però el problema no desapareix, només canvia de lloc. I aquí és on apareix l’economia.

Aquesta deriva pedagògica no es pot entendre de manera aïllada. Més aviat, pot estar alineada amb un model productiu com el nostre, fortament orientat als serveis. En aquest context, la priorització de competències transversals per sobre del coneixement profund no és necessàriament casual, sinó que resulta coherent amb les demandes d’una part significativa del mercat laboral. Espanya i Catalunya són, en gran mesura, economies de serveis. Segons dades recents de l’Idescat, els serveis representen prop del 69% del PIB tant a Catalunya com a Espanya, amb un pes especialment elevat de les activitats immobiliàries, el comerç, l’hostaleria i el transport. Estem posant tots els ous en una cistella que sabem que està foradada. El problema no és el sector en si, sinó que es basa fortament en activitats de baixa productivitat.

Comparativa de l’Estructura Econòmica Catalunya i Espanya (Dades 2025)

Font: Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Comptes econòmics anuals de Catalunya. Producte interior brut (oferta). https://www.idescat.cat/pub/?id=piba&n=10438

I aquí és on tot plegat es fa evident amb tota cruesa: quin capital humà estem formant a les escoles i als instituts? Escriure bé implica rigor mental i capacitat d’abstracció, elements indispensables per a una economia avançada basada en la tecnologia.

L’adaptació curricular sembla coherent amb un mercat laboral que cada vegada demana més perfils polivalents, sovint per damunt de l’especialització profunda. Però aquest sistema educatiu acaba desarmant intel·lectualment les generacions futures. Quan substituïm els coneixements per projectes transversals, debats i treballs en grup, estem privant l’economia de les eines que permeten la innovació real i la competitivitat en sectors d’alt valor afegit.

Potser, al final, la pregunta no és si la LOMLOE fracassa. Potser la pregunta és si està alineada amb un model econòmic concret. Un model en què Espanya -amb 97 milions de turistes anuals- i Catalunya  -amb més de 20 milions de visitants estrangers el 2025- continuaran sent potències turístiques globals, però amb una mà d’obra barata i d’escassa qualificació.

I aquí el sarcasme es torna incòmode. No és descartable que el sistema educatiu estigui evolucionant en una direcció que, de manera indirecta, acaba encaixant amb aquest model econòmic. No serà que preferim una economia basada en serveis poc productius abans que apostar decididament per sectors tecnològics, científics o industrials d’alt nivell? No serà que un sistema educatiu menys exigent encaixa millor amb una estructura econòmica de salaris més baixos i menor especialització?

El cas es va fer visible en un vídeo viral de TikTok del Saló de l’Ensenyament, on alguns alumnes no eren capaços d’identificar figures com Salvador Illa o de situar els Pirineus en un mapa. Més que provocar riure, el vídeo convida a una reflexió incòmoda. No és només una anècdota: és el símptoma d’un sistema educatiu que, en buidar-se de contingut i exigència, deixa els alumnes sense eines sòlides per interpretar el món. Aquest buit no és neutre. Una formació més superficial no només limita les oportunitats futures, sinó que també pot fer més vulnerables les noves generacions davant de discursos simplistes i del creixement dels populismes.

La realitat és que els serveis a Catalunya i a Espanya tenen una menor capacitat d’innovació i són més dependents del cicle econòmic i de les crisis. Les dades de la pandèmia ho il·lustren amb claredat: el turisme es va enfonsar, passant de 83,7 a 18,9 milions de visitants a Espanya entre 2019 i 2020, i de 19,4 a 3,9 milions a Catalunya. L’impacte va ser immediat: el PIB es va desplomar més d’un 21% en ambdós casos durant el segon trimestre de 2020, la caiguda més greu des de la guerra civil.

I aquí és on torno a qüestionar la LOMLOE, que ha assolit el seu èxit més pervers: fer compatible l’absència de coneixement a les aules amb una força laboral de baixa qualificació per als nostres sectors productius. El resultat apunta cap a un sistema que prioritza perfils funcionalment “competents”, possiblement més adaptats a una economia de serveis amb un pes important d’activitats de menor valor afegit. És l’operació de maquillatge definitiva: si el mercat laboral no exigeix rigor, per què dimonis l’hauria d’exigir l’escola?

No ens enganyem: un país que acaba considerant l’ortografia com un obstacle per a un futur enginyer és un país que, a la pràctica, ha renunciat a l’excel·lència en la innovació. Hem prioritzat la cosmètica d’unes estadístiques d’educació aparentment bones per sobre de la capacitat real dels joves per expressar-se amb correcció. Som una potència turística, certament, però dependre exclusivament de les platges i la sorra ens condemna a una economia de baix valor afegit i salaris precaris.

En el fons, l’èxit d’aquesta reforma no és pedagògic, sinó sistèmic: s’ha dissenyat un model on tothom és “competent” sobre el paper, encara que no sàpiga situar els Pirineus en un mapa o desxifrar una nòmina. És una operació de l’adaptació al buit que espera a molts joves en el mercat laboral. Però aquest buit acadèmic té una conseqüència política perillosa: una societat desarmada de rigor intel·lectual és molt més vulnerable als discursos simplistes i a l’auge d’aquells populismes i forces d’extrema dreta que s’alimenten, precisament, de la manca de pensament crític.

Mentre l’administració es felicita per l’augment dels aprovats a les PAU, la realitat de la precarietat juvenil ens adverteix que, sense recuperar el rigor i l’exigència a les aules, no només estem hipotecant la prosperitat de les properes generacions, sinó que estem debilitant els fonaments mateixos del nostre estat del benestar.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons