Entre nyaps i cols

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Joan Nonell

El Departament d’Educació torna a sorprendre el món educatiu amb una mesura que, suposo, haurà estat avalada i consensuada per l’estol d’insignes pedagogs que l’assessoren, pel Consell Escolar de Catalunya, direccions de centres educatius i associacions de famílies d’alumnes. A qui segur que no han consultat, a tenor del posicionament radicalment en contra dels claustres, en la majoria dels instituts afectats, és al professorat i als Sindicats que els representen. Tampoc això és una novetat si repassem l’històric d’actuacions endegades per la Conselleria, començant pel darrer famós acord de país signat a esquenes del col·lectiu docent i els seus representants majoritaris per l’executiu i les organitzacions de treballadors subsidiàries, sempre apressades a facilitar favors en condicions preferents a qui els subvenciona.

L’esmentada darrera mesura consisteix en introduir mossos d’esquadra de paisà als instituts que presenten majors problemes de convivència. Es tracta, ens diuen, d’un pla pilot, però el cert és que, donant a conèixer només alguns dels centres triats, els han promocionat de forma immediata a l’estigmatització. Un d’aquests centres, l’Eugeni d’Ors de l’Hospitalet de Llobregat, m’és especialment familiar, ja que hi vaig formar part del seu claustre entre els anys 2006 i 2010, essent Cap d’Estudis els tres darrers cursos en què vaig estar destinat. No negaré que bona part de la meva tasca, durant aquells cursos, va consistir en afrontar la conflictivitat latent -com a reflex de les problemàtiques socials del barri- i declarada -com a conseqüència de l’abandonament de les institucions i autoritats educatives, que mai van facilitar-nos la tasca de pacificar el centre. Tot i que ignoro quina és la situació actual de l’Eugeni d’Ors, i tota comparació resulta odiosa, no crec que el nivell de conflictivitat actual sigui superior al que vam viure en aquells anys.

En aquella ocasió, ens van caldre la complicitat de tot el claustre, una Comissió de Convivència que es reunia dos cops per setmana, la determinació de fer servir les eines que ens oferia la normativa de règim intern i la voluntat de cercar solucions no només coercitives, sinó sobretot educatives, per transformar la permissivitat i la indisciplina, la por i la hostilitat, en rigor i confiança i assolir el clima adient per poder fer classe i convertir el centre en un espai segur per a tots els alumnes. Amb una mitjana d’expedients disciplinaris per sobre dels 50 per curs, amb algunes inhabilitacions incloses, però també amb la derivació dels alumnes més inadaptats cap a la UEC existent al municipi, així com la creació d’una Aula Taller interna de diversificació curricular, quan se’ns va denegar l’opció de disposar d’altres recursos externs per atendre les necessitats educatives del nostre alumnat, vam procurar donar resposta, cas a cas, acordant sempre les actuacions a emprendre amb les famílies, i sense necessitat de recórrer a l’autoritarisme policial. La seva presència no ens era estranya, però és limitava a la vigilància dels espais externs del centre i a la petició d’informació en la investigació d’alguns delictes comesos al barri, en un context d’enfrontament entre bandes llatines per l’hegemonia del territori i la captació d’adeptes.

No vam ser aliens a tensions i malestars, vam rebre amenaces i pintades a les parets externes de l’institut, però vam aconseguir aïllar el centre de la pressió i la inseguretat latent amb la que se’ns va voler acovardir. Tampoc vam despertar gaires simpaties entre les autoritats educatives municipals, alarmades per l’elevat nombre d’expedients i mesures disciplinàries aplicades, i que promovien un desplegament creixent d’estratègies de resolució de conflictes a través de la mediació, tallers de prevenció i activitats d’integració dels adolescents. Mai ens vam negar a participar en aquells programes, però no vam cedir davant les insistents demandes de reduir el volum de mesures disciplinàries quan s’incomplien les normes de convivència. La petició d’elaboració d’un Projecte de Convivència va ser la darrera manifestació del marcatge institucional que vaig entomar, abans d’abandonar el càrrec per discrepàncies internes sobre el model de promoció i millora dels resultats acadèmics. Han passat més de quinze anys i sembla que, pel que fa a l’Eugeni d’Ors, tornem a estar al cap del carrer.

Vist en perspectiva, que ara es cedeixi la gestió de la convivència i el control disciplinari del centre a la policia és una evident prova del fracàs de tota la institució educativa, començant pels polítics i acabant amb les famílies. Limitar el marge d’actuació dels docents, els més capacitats per detectar malestars i conflictes a l’aula, a l’hora de prendre decisions, no només va contra tota lògica sinó que a més els converteix en part del problema, en tant que s’afebleix i qüestiona la seva autoritat, exposant-los a ser també víctimes de la violència escolar. És com demanar als jutges que renunciïn a l’ús de les lleis per fonamentar i emetre les seves sentències. El resultat no pot ser altre que la promoció de l’arbitrarietat i la incertesa, entorns gens favorables, ja no per la transmissió de coneixements, sinó per a la més mínima interacció educativa.

Tot i que darrera de la mesura no sóc capaç d’entreveure altra cosa que precipitació i impulsivitat, sembla un pas més en la direcció astutament planificada de demolició sistemàtica de la institució escolar pública. Quan la seva comunitat cedeix la competència disciplinària a un ens que avantposa la seguretat a la formació, aquella distància que separava l’espai educatiu del carrer, que nosaltres, a l’Eugeni d’Ors fa 15 anys vam voler preservar a tota costa, per oferir confiança i serenor, afavorint els objectius maduratius i el creixement personal de cada alumne, en un context social gens favorable i ple de violències estructurals, desapareix.

Quan la policia entra a un institut, amb ella també hi entra tota la problemàtica que la societat arrossega i que no garanteix l’aïllament necessari que es requereix per a l’èxit escolar dels nostres alumnes. Estem davant, doncs, d’un altre nyap, una sortida a correcuita dels responsables de les polítiques educatives per posar fre a la creixent conflictivitat experimentada a les aules en els darrers temps, després d’haver promogut, durant anys, l’abandonament de la gestió rigorosa de la convivència als centres, sota principis ideològics que sostenien que, com el creixement de les cols, la pau i el bon ambient a l’escola depenen exclusivament de condicionaments naturals, i la gestió dels conflictes es resolt per si sola entre iguals, sense intervencionisme ni normatives sancionadores. Entre nyaps i cols, o entre la visió de l’escola com el reflex de la duresa del barri o la d’una Arcàdia idíl·lica i feliç, ja fa massa que s’ha deixat de preservar el principi que ha guiat des de sempre l’educació, que no és altre que ensenyar als nostres infants i adolescents a conviure. I aquesta -i no altres- sí que és una atribució plenament docent.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons