Ferran Ballard: “Ara sí explico tots els meus secrets”

Ferran Ballard. / Foto: ©Carlos Ruiz

CARA A CARA AMB

Ferran Ballard, divulgador i formador en tècniques d’estudi, memòria i aprenentatge

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Un matí del passat mes d’abril vaig escoltar que un jove formador pensava que per a aprendre cal frustrar-se, esforçar-se i perseverar per a superar els errors amb humilitat, memòria i enteniment. En aquell moment ho vaig tenir clar, i per xarxes vaig intentar contactar amb en Ferran Ballard, un jove divulgador especialitzat en estratègies d’aprenentatge i memòria que ho està petant. Ja per la tarda, em va trucar ell mateix per telèfon i durant més d’una hora vam compartir una conversa intensa sobre educació, esforç i transmissió del coneixement on les meves orelles van sentir-se regalades de tanta lògica, il·lusió i energia renovades. Aquest pioner simplement, i per saber com aprendre coneixements de la millor manera, va consultar professors, alumnes i tractats per a destil·lar-ne el mètode que ara imparteix en els seus cursos i seminaris a empreses, docents i alumnes.

De fet en Ferran, i des de ben jove, es va interessar per les tècniques de memorització ràpida, que inicialment aplicava en espectacles de màgia, una de les seves grans passions. Va estudiar Dret i Administració i Direcció d’Empreses a la Universitat Pompeu Fabra, etapa en què ja va començar a ajudar altres estudiants a aprendre millor. Als 18 anys va fundar una acadèmia universitària que posteriorment donaria pas a The Brain School, un projecte orientat a adolescents, universitaris i empreses.

La seva trajectòria neix de la pròpia dificultat inicial per saber estudiar i de no trobar materials útils al respecte. Vet aquí que va investigar i recuperar principis de saviesa tradicional com l’esforç, la repetició, la gestió de la frustració i la reflexió com eines per a aprendre amb solidesa. Ara, i coautor del llibre Aprender con estrategia ( (2026) editorial Libros Cúpula, defensa la importància d’associar idees i reforçar la memòria a llarg termini. D’aquesta manera ha format més de 10.000 alumnes arreu d’Espanya. Aquesta entrevista sols esdevé la punta de l’iceberg de qui és en Ferran Ballard.

La màgia de l’espectacle fa mirar on no estar la trampa com la política educativa fa mirar on no estar l’ensenyament. Com vas passar dels espectacles de màgia a dedicar-te professionalment a l’ensenyament de tècniques d’aprenentatge?

Per mi el pas va ser molt natural. De fet, abans de la màgia ja m’havia cridat molt l’atenció la memòria. El meu avi era molt bo recordant els noms de les persones, habilitat que havia après d’un llibre d’un mag nord-americà, Harry Lorayne, que ensenyava com recordar millor. Ho feia a través de la mnemotècnia, unes tècniques que ja feien servir els antics grecs fa més de dos mil anys i que permeten recordar números, paraules, noms o idees amb molta més eficàcia.

I quan vas començar a utilitzar aquelles estratègies?

Doncs vaig començar a utilitzar aquells aparents trucs de màgia amb catorze anys, amb els companys de classe. Però aviat em vaig quedar sense repertori. I d’aquí vaig passar als jocs de màgia que coneixem tots i al cap de pocs mesos ja estava fent espectacles.

“Un mag, en el fons, treballa amb la percepció i amb la ment de l’espectador i això té molts punts de contacte amb l’aprenentatge”

Amb catorze anys?

Sí. La màgia em va donar moltes coses que després han estat decisives en l’ensenyament: entendre l’atenció, saber ordenar una explicació, captar l’interès del públic, gestionar el ritme, crear sorpresa i fer que una idea entri d’una manera més memorable. Un mag, en el fons, treballa amb la percepció i amb la ment de l’espectador i això té molts punts de contacte amb l’aprenentatge.

I quan va començar el pas cap a tècniques d’aprenentatge?

El pas cap a les tècniques d’aprenentatge va arribar quan vaig començar un doble grau universitari i em vaig adonar que no sabia estudiar. Jo podia tenir curiositat, podia tenir disciplina, podia posar-hi hores, però això no volia dir que tingués un bon mètode. I aleshores vaig començar a buscar-ne un i al poc temps el vaig començar a ensenyar i vaig deixar els espectacles de màgia. És a dir, vaig passar d’intentar sorprendre la gent a intentar ajudar-la a aprendre. I, en realitat, en tots dos casos es tracta d’entendre com funciona la ment i de fer que una experiència sigui significativa. La diferència és que abans la gent sortia preguntant-se “com ho fa?” i ara justament vull que la gent entengui com ho faig per aprendre bé. Ara sí explico tots els meus secrets.

Hi ha qui diu que aprendre és jugar resolent problemes i en canvi altres argumenten que aprendre és retenir coneixements a llarg termini i no una diversió temporal que després ja no recordaràs. Què hi té a dir el teu mètode al respecte?

Aprendre és retenir coneixement a llarg termini. Però precisament això és el que et permet jugar resolent problemes. M’explico: per a aprendre qualsevol disciplina necessitem retenir a la memòria les seves bases, els seus fonaments. Sense aquests fonaments, podem fer activitats aparentment molt estimulants, però sovint ens quedem en una diversió temporal que desapareix al cap de pocs dies. En canvi, quan tens coneixement ben consolidat, pots construir-hi a sobre amb seguretat i, amb el temps, combinar-lo amb coneixements d’altres camps per resoldre problemes nous. Per això soc un gran defensor de l’art de memoritzar. I d’aquí ve també la meva fascinació per aprendre de memòria.

“Quan tens coneixement ben consolidat, pots construir-hi a sobre amb seguretat i, amb el temps, combinar-lo amb coneixements d’altres camps per resoldre problemes nous”

Hi ha una idea que deia George Steiner que em va quedar gravada: quan saps alguna cosa de memòria, ningú no t’ho pot prendre; queda dins teu, creix amb tu, es transforma amb l’edat i amb les circumstàncies, i cada vegada ho entens d’una manera diferent. Ara bé, la memòria només és realment útil quan va acompanyada de comprensió. Memoritzar sense pensar és com sumar sense números. Pots repetir paraules, fórmules o definicions, però això no vol dir que les hagis convertit en coneixement. Per això un bon mètode d’aprenentatge no busca que l’alumne acumuli informació mecànicament, sinó que aprengui a transformar aquesta informació en coneixement.

Abans has dit que aprendre no significa necessàriament divertir-se una estona curta per oblidar el suposadament aprés al cap de pocs dies.

Cert, i això implica donar recursos a l’alumne perquè pugui preguntar-se si realment sap allò que creu que sap. Perquè un dels grans problemes de l’aprenentatge és que ens enganyem amb molta facilitat. Llegir una cosa i que ens soni no és saber-la. Subratllar-la no és saber-la. Entendre-la mentre algú l’explica tampoc garanteix que la dominem. Saber vol dir poder recuperar-la, explicar-la, aplicar-la i relacionar-la quan toca. Amb els anys m’he adonat que les persones que aprenen bé també pensen millor. I passa també al revés: qui pensa bé, aprèn millor. Són vasos comunicants. Quan aprens amb profunditat, ordenes millor les idees, detectes millor els errors i construeixes millor el teu criteri. I quan penses millor, també estudies d’una manera més exigent i més precisa. Per tant, jo no contraposo aprendre i jugar resolent problemes. Al contrari: per a poder jugar bé amb els problemes, abans has de tenir peces amb què jugar. I aquestes peces són coneixements ben entesos, ben memoritzats i disponibles a llarg termini.

“Per a poder jugar bé amb els problemes, abans has de tenir peces amb què jugar. I aquestes peces són coneixements ben entesos, ben memoritzats i disponibles a llarg termini”

M’has explicat que vas recopilar totes aquelles tècniques d’estudi eficients que alumnes, docents i experts et van aportar. Quin paper van tenir els teus estudis a la Universitat Pompeu Fabra en la definició del teu mètode?

Sense els meus estudis a la Universitat Pompeu Fabra, jo no seria qui soc i el mètode no seria el que és. Les dificultats que vaig viure en una universitat i en una carrera exigent van ser, en part, el que va iniciar el meu recorregut en el món de l’ensenyament. Allà vaig entendre que estudiar molt no sempre vol dir estudiar bé, i que darrere dels bons resultats no hi ha només capacitat, sinó també mètode. A més, a la Universitat vaig conèixer l’Alejandra Scherk, que va crear el mètode amb mi. I crec que aquesta és una de les claus més importants: el mètode no l’he fet sol. L’hem construït des del contrast, des de la discussió i des de la revisió constant. Amb l’Alejandra, fins avui, tenim debats continus sobre què ha d’entrar i què ha de quedar fora, què és interessant però no essencial, o què pot ser cert però no ajuda prou a aprendre millor. Treballar així t’obliga a acceptar que no veus tots els teus angles morts. Necessites algú que no et doni sempre la raó, sinó que tingui prou confiança amb tu per dir-te: “Això no està tan clar com et penses”. Cada vegada que un dels dos cedeix perquè l’argument de l’altre és millor, el mètode guanya.

Però no sols vau crear un mètode, sinó que el vau exportar, oi?

Cert, el segon punt determinant va ser crear una acadèmia universitària. La idea era ajudar els alumnes de la Universitat a superar les diferents assignatures aplicant un mètode més eficaç, i alhora preparar els professors perquè poguessin transmetre millor els continguts i fer que els alumnes els aprenguessin de veritat. El fet que la iniciativa funcionés, i que quinze anys després continuï, ens va donar una massa important d’alumnes per observar, comparar i analitzar. Podíem veure què passava quan diferents alumnes estudiaven amb els mateixos apunts, anaven a les mateixes classes i, tot i així, obtenien resultats molt diferents. Això ens va permetre entendre millor per què alguns treien bones notes i altres no.

“Una de les coses més interessants que vam veure és que molts dels pitjors resultats no venen d’una falta de capacitat, sinó d’un excés de confiança en el propi criteri”

Alguns experts en educació diuen que el millor aprenentatge està en el mètode que l’estudiant troba més adient per a ell mateix, o no és així?

Doncs una de les coses més interessants que vam veure és que molts dels pitjors resultats no venen d’una falta de capacitat, sinó d’un excés de confiança en el propi criteri. L’exemple eren alumnes que, tot i donar-los unes directrius clares sobre com estudiar millor, preferien fer-ho a la seva manera tot i que aquella manera no els estigués portant bons resultats. Aquest biaix de confirmació em sembla fascinant, perquè de fet el veiem cada dia a la societat. Ens costa molt abandonar una manera de fer quan sentim que és la nostra, encara que les dades ens diguin que no funciona. En aquest sentit, la Universitat no només em va donar una formació exigent, sinó que em va donar el context i els problemes reals que van acabar donant forma al mètode.

Tal com em parles ets una persona inquieta que vol aprendre de tots i de tot. A més m’has explicat que al principi no sabies estudiar. Què vas fer al respecte i com va influir aquesta dificultat en la teva trajectòria professional?

M’he fet aquesta pregunta més d’una vegada. La majoria d’estudiants es troben amb dificultats durant els seus estudis, però em sorprèn veure que molts no fan gairebé res per a intentar canviar aquesta situació. Suspenen, s’encallen, s’angoixen, pensen que no serveixen per a estudiar o que el temari és massa difícil, però no es solen preguntar, i si el problema fos el meu mètode? En el meu cas, si jo no hagués tingut la màgia a la meva vida, probablement no hauria tingut l’actitud necessària per canviar la meva manera d’estudiar. Per a avançar en el món de la màgia, has d’aprendre dels millors. Això vol dir tenir la disposició d’acceptar que la persona que tens davant sap coses que tu encara no saps. De fet, jo vaig aprendre moltíssim dels llibres escrits pels grans mags. I això, després, ho vaig traslladar a l’estudi ja que quan vaig voler trobar un bon mètode, vaig arribar ràpidament a la conclusió que havia de preguntar als millors estudiants com ho feien.

Imagino que la màgia no sols et va mostrar un mètode d’aprenentatge. Què més et va ensenyar?

La màgia també em va ensenyar que millorar és qüestió d’observació, pràctica i correcció. Si un joc no funciona, no culpes al públic. Revises què has fet, on s’ha trencat l’atenció, quin gest no ha estat natural o quin detall ha delatat el secret. Aquesta manera de pensar em va indicar que si una manera d’aprendre no funciona, has de poder mirar el procés amb fredor preguntant-te com estic estudiant, quan repasso, com comprovo si ho sé, si estic memoritzant o només reconeixent o si sé explicar-ho sense mirar. Per això, quan em vaig trobar amb dificultats com a estudiant, ho vaig viure com un problema que es podia estudiar i millorar. I així vaig començar a observar què feien els bons estudiants, a provar tècniques, a descartar les que no funcionaven i a construir un mètode propi, però no basat en intuïcions, sinó en pràctica, evidència i resultats.

“La màgia també em va ensenyar que millorar és qüestió d’observació, pràctica i correcció. Si un joc no funciona, no culpes al públic”

Ha influït tot això en la teva empatia cap als alumnes?

Amb el temps, aquesta dificultat ha acabat influint moltíssim en la meva trajectòria professional. Haver estat a l’altra banda, haver sentit que no sabia estudiar, m’ha ajudat a entendre millor l’alumne: les seves pors, les seves excuses, les seves necessitats i també la seva frustració. I m’ha ensenyat també que quan expliques coneixement, has de saber fer-lo accessible. En aquest sentit, les meves pròpies dificultats han esculpit tant el mètode com la manera que tinc de connectar amb els altres. Jo no parlo de l’aprenentatge des d’un lloc teòric o distant. En parlo perquè ho he viscut, perquè m’hi he barallat i perquè he comprovat que, amb el mètode adequat, molta gent que pensava que no servia per a aprendre pot descobrir que simplement no havia après encara com fer-ho.

El sistema educatiu actual, la LOMLOE ho diu, fomenta poc l’esforç i la repetició com a eines d’aprenentatge. Com creus que cal convèncer a la política educativa del país per tal de millorar l’ensenyament?

Crec que aquí hem de ser molt clars. L’esforç, la repetició, la memòria, la pràctica i l’exigència són eines necessàries. No hi ha aprenentatge sòlid sense una certa incomoditat. I si el sistema educatiu transmet la idea que aprendre ha de ser sempre fàcil, motivador i immediat, estem enganyant els alumnes. Aprendre costa. I precisament perquè costa, necessites mètode.

“Si el sistema educatiu transmet la idea que aprendre ha de ser sempre fàcil, motivador i immediat, estem enganyant els alumnes. Aprendre costa”

Però la LOMLOE defensa que cada alumne pot aprendre a la seva manera i que “cada maestrillo tiene su librillo”?

El problema és que entre els professors pesa molt la idea que “cada maestrillo tiene su librillo”. Llavors, encara que expliquis als professors tècniques d’aprenentatge avalades per l’evidència, alguns no les aplicaran perquè confien massa en el seu propi criteri o perquè pensen que la seva manera de fer ja funciona. Per això crec que no n’hi ha prou amb recomanacions generals. Caldria establir unes regles comunes, senzilles i aplicables, que qualsevol professor hagués d’incorporar a l’aula. Per exemple, una cosa tan simple com començar cada classe amb un petit test sobre la classe anterior podria formar part del checklist de qualsevol docent. No caldria convertir-ho en un gran examen ni burocratitzar-ho. Simplement recuperar el contingut. Fer pensar l’alumne. Obligar-lo a portar a la memòria allò que va veure el dia abans. Sabem que aquesta mena de pràctica ajuda a consolidar l’aprenentatge, i és molt més útil que limitar-se a rellegir o subratllar.

Jo sempre els preguntava a inici de classe lo del dia anterior.

Bé, però jo no carregaria tota la responsabilitat sobre el professor. Crec que una de les mesures més eficaces seria incloure al currículum, al començament de curs, una sessió específica de formació per a alumnes i famílies sobre tècniques d’estudi. Una sessió real per a aprendre a aprendre amb eines concretes: com elaborar el temari, com memoritzar, com repassar, com planificar-se i com detectar si realment s’ha entès una cosa. Igual que a principi de curs es fa una orientació sobre què s’espera de l’any acadèmic, també hauríem d’explicar a alumnes i pares com encarar l’estudi de la manera més eficient. Això descarregaria en part el professor i, sobretot, apoderaria l’alumne. Perquè l’alumne ha de saber aprendre bé tingui davant el professor que tingui.

Que ha d’ostentar més un bon professor sobre la seva especialitat, més pedagogia o més coneixements al respecte?

Hi ha persones que tenen un coneixement valuosíssim, però que no sempre saben fer que l’altre l’aprengui. I això no vol dir que no aportin valor. Jo he tingut a la carrera professors que explicaven coses molt interessants, però que pel volum d’informació que havien de transmetre no podien cuidar sempre la qualitat de l’aprenentatge i atenció de cada alumne. I a mi em semblava bé, perquè després entenia que la meva responsabilitat era treballar aquell material, ordenar-lo, practicar-lo i aprendre’l de veritat.

“Crec que la política educativa hauria de deixar de buscar grans eslògans i tornar a algunes idees bàsiques: coneixement, esforç, repetició, memòria, exigència i mètode”

Què hauria de fer la política per tal de millorar el nostre sistema d’ensenyament?

Crec que la política educativa hauria de deixar de buscar grans eslògans i tornar a algunes idees bàsiques: coneixement, esforç, repetició, memòria, exigència i mètode. No es tracta de tornar a una escola rígida ni de negar la importància de la motivació. Es tracta d’entendre que la motivació sovint arriba després de veure que avances, no abans. I que l’alumne només construeix autonomia quan disposa de coneixement i d’un mètode propi per treballar-lo. Si volem millorar l’ensenyament, hem de convèncer la política educativa que aprendre no és només estar exposat a activitats, projectes o competències. Aprendre és incorporar coneixement, recuperar-lo, posar-lo a prova i construir criteri. I això exigeix una cultura escolar on l’esforç no sigui vist com un fracàs del sistema, sinó com una part imprescindible del camí.

Tu vas lluitar i superar les teves barreres com estudiant. Quina importància té una bona formació acadèmica per a desenvolupar habilitats d’aprenentatge eficaces?

Una bona formació acadèmica és important, però per si sola no garanteix que tinguis un bon mètode d’aprenentatge. Pots passar per una formació molt exigent i molt ben estructurada i, tot i així, no haver après realment a estudiar millor. A Espanya, per exemple, la formació d’enginyer de camins és molt bona i molt exigent. Però també és una carrera que molts estudiants deixen. Això demostra que una bona formació acadèmica pot posar-te davant d’un nivell alt d’exigència, però no necessàriament t’ensenya pel camí a desenvolupar les eines per superar-la. Dit això, sí que crec que una bona formació pot plantar la llavor d’un bon mètode. Quan una formació és completa, seriosa i exigent, t’obliga a enfrontar-te a dificultats reals i a desenvolupar recursos propis per a respondre a aquesta exigència. En aquest sentit, si aprens a prendre decisions, a ordenar el coneixement, a detectar els teus errors i a ajustar el teu mètode, aquesta formació et deixa la capacitat de continuar aprenent tota la vida.

“Si aprens a prendre decisions, a ordenar el coneixement, a detectar els teus errors i a ajustar el teu mètode, aquesta formació et deixa la capacitat de continuar aprenent tota la vida”

Què diries que avui dia s’ha esborrat de l’ensenyament eficaç?

Avui ens trobem que hem eliminat gairebé tota la incomoditat del procés d’aprendre en la formació acadèmica i, amb ella, una part essencial de l’aprenentatge. Ara, amb ajuda de la intel·ligència artificial, és possible recórrer tot el procés d’estudi sense prendre ni una sola decisió intel·lectual. Veiem com l’eina de moda et resumeix, et diu què és important i fins i tot et proposa com has de memoritzar-ho. Cometem l’error de delegar el mètode i això té conseqüències molt serioses a mitjà termini, perquè aprendre és decidir què és rellevant, equivocar-se, corregir, ordenar, comparar, prioritzar i construir una mirada pròpia. Per això, la formació acadèmica ha de contenir coneixement, disciplina i exigència, però també ha de fer conscient a l’alumne el mètode d’aprenentatge. I sobretot, que no el delegui, ja que sinó contraurà un deute cognitiu que tard o d’hora haurà de pagar.

Estem en un moment on tenim més pedagogs que mai en el nostre sistema educatiu, però els indicadors internacionals com PISA, TIMSS i altres mostren uns nivells d’ensenyament enfonsats. Calen tants pedagogs en ensenyament i com valores el paper dels docents en la transmissió del coneixement i en la formació de com aprendre?

Diria que no és una qüestió de comptar pedagogs, sinó de preguntar-nos quina pedagogia inspira el sistema. La pedagogia és necessària si ajuda el mestre a ensenyar millor, a ordenar els continguts, a detectar dificultats i a fer que l’alumne progressi. Però esdevé problemàtica quan substitueix l’ensenyament per un llenguatge buit, quan parla molt de competències, emocions o metodologies i poc de coneixement, esforç, memòria i exigència. Els mals resultats en proves com PISA o TIMSS no es poden atribuir a una sola causa, però sí que haurien de fer-nos pensar. Potser hem confós innovació amb millora, i hem pensat que canviar la manera de parlar de l’escola ja era transformar-la. Però l’escola no millora perquè tingui més discursos pedagògics, sinó perquè els alumnes aprenen més i millor.

“Sí que necessitem pedagogia, però una pedagogia al servei del coneixement i del mestre, no una pedagogia que ocupi el lloc del mestre”

Com creus que hauria de ser un bon docent al respecte de tot l’anterior?

El paper del docent em sembla central. Un bon mestre és, per sobre de tot, algú que sap coses i sap transmetre-les. És una autoritat intel·lectual que introdueix l’alumne en coneixements que difícilment descobriria tot sol. Sense aquesta transmissió, parlar d’aprendre a aprendre és una mica enganyós, perquè ningú aprèn a aprendre en abstracte. S’aprèn a aprendre aprenent matemàtiques, llengua, història, ciències, música o literatura. Per tant, sí que necessitem pedagogia, però una pedagogia al servei del coneixement i del mestre, no una pedagogia que ocupi el lloc del mestre. I necessitem docents respectats, ben formats en allò que ensenyen i amb prou marge per fer el que dona sentit a l’escola: transmetre coneixement, formar el criteri i ajudar els alumnes a créixer intel·lectualment.

Has treballat amb col·lectius diversos, com estudiants, opositors i professionals. Quines diferències observes en la seva manera d’aprendre?

Els estudiants de secundària i universitat acostumen a desenvolupar el seu propi sistema d’estudi. El problema és que sovint assumeixen que aquell sistema és el correcte. I quan no funciona, busquen l’explicació fora: el temari és massa difícil, el professor no explica bé, no tenen temps suficient o directament arriben a pensar que “no serveixen per a estudiar”. Però moltes vegades no qüestionen que potser el que falla no són ells, sinó el mètode que estan utilitzant.

Amb els opositors passa gairebé el contrari. Normalment es posen en mans del preparador i segueixen la metodologia que els proposa amb una fe enorme. Això té una part bona, perquè hi ha estructura, constància i disciplina. Però si el mètode no és el més adequat, poden passar mesos o anys repetint-lo sense plantejar-se si realment estan aprenent de la millor manera.

I després hi ha els professionals. En molts casos, senten que l’aprenentatge els queda lluny. Creuen que ja no els cal un mètode per aprendre o que han perdut aquella capacitat que tenien quan estudiaven. I això els porta a tancar-se portes: no s’atreveixen amb un projecte nou, amb una posició nova, amb una eina nova o amb un canvi professional. El resultat és que si no es qüestionen como aprenen et diuen que tenen vint anys d’experiència, però en realitat tenen un any repetit vint vegades.

En realitat, la diferència entre aquests col·lectius no és només l’edat o el context, és sobretot la relació que tenen amb el seu propi mètode i amb el coneixement. La meva feina consisteix precisament a fer visible aquest mètode, posar-lo en qüestió i ajudar-los a construir una manera d’aprendre més conscient, més exigent i més sòlida.

“Quan una persona deixa d’aprendre, es tanca a la sorpresa, al canvi i a la possibilitat de mirar el món d’una manera diferent”

Què et va impactar del cas del premi Nobel d’economia, Daniel Kahneman, i per què ha influït en la teva visió sobre l’aprenentatge al llarg de la vida?

El que més em va impactar del cas de Daniel Kahneman va ser que el seu últim desig abans de morir fos aprendre alguna cosa nova. A mi això em commou profundament. Parlem d’una persona que ja sabia molt, que havia arribat al màxim reconeixement en el seu camp, que havia canviat la manera com entenem la presa de decisions, els biaixos i el comportament humà. I, malgrat tot això, al final de la seva vida no demanava demostrar res, ni rebre cap homenatge més, sinó continuar aprenent. Aquest gest em sembla molt potent perquè trenca la idea que aprendre és una etapa de la vida. Per mi aprendre és una manera de viure i, de fet, la curiositat i el desig d’aprendre formen part del que ens fa humans. Ens acompanyen des del principi fins al final. Quan una persona deixa d’aprendre, es tanca a la sorpresa, al canvi i a la possibilitat de mirar el món d’una manera diferent. Aprendre és no donar-se mai del tot per acabat.

Finalment, i resulta obvi per a tothom qui et coneix, que parles ràpid, enèrgic i amb il·lusió. Desitjo no perdis aquesta última i que ens expliquis el teu últim projecte, llibre o línia de recerca, i quin impacte esperes que tingui en el món educatiu?

No s’ha de perdre mai la il·lusió. Crec que tots necessitem tenir un repte cada dia, alguna cosa que ens obligui a continuar aprenent, millorant i sortint una mica de la zona de confort. Ara mateix, el nostre pròxim gran repte és portar el mètode fora de les nostres fronteres. Hem vist que funciona, que ajuda perfils molt diferents i que pot tenir impacte més enllà del nostre entorn immediat. I dins de casa nostra, vull portar les tècniques d’aprenentatge al món de l’espectacle. Estic preparant una obra teatral sobre com aprendre pensada per a tota la família, on puguin venir pares, mares, fills, estudiants, professors o qualsevol persona que tingui curiositat. La idea és que passin una bona estona, però que també surtin sabent més del que sabien quan han entrat. Al final, en qualsevol format que plantejo, busco que cada persona que entri per la meva porta surti sabent aprendre millor. Perquè aprendre t’obre totes les portes i després ets tu qui decideixes quines vols tancar.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons