Sindicalisme o politiqueria?

Docents concentrats de nit davant Via Augusta, seu del Departament d’Educació. / Foto: Professors de Secundària

(A propòsit de les declaracions de la Sra. Lidón Gasull, presidenta d’AFFAC)

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Lidón Gasull, presidenta de l’AFFAC –Associacions Federades de Famílies d’alumnes de Catalunya- ha fet recentment unes declaracions en què es manifesta contra l’acord d’augment salarial entre el sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps) –ella en diu «el sindicat de secundària»- i el Departament d’Educació perquè, proclama, «aquest» sindicat només es preocupa pels salaris i els interessos de la Secundària.

A continuació es declara partidària de l’actual model d’inclusiva, d’allargar el calendari escolar i del decret de plantilles –és a dir, que les direccions puguin triar a dit els professors del «seu» centre- i reclama poder estar present a les negociacions del salari dels docents com a representant de les famílies, tot sembla indicar, tal com ho enfoca, que fins i tot amb dret a veto. I tot això perquè, entén ella, l’augment salarial pactat entre La Generalitat i el «sindicat de secundària» és una irresponsabilitat que hipoteca el pressupost públic i es queixa que a «aquest» sindicat ni tan sols se li hagi exigit a canvi que acceptés la inclusiva i, hem de sobreentendre, el decret de plantilles, el model competencial, etc. Finalment, manifesta la seva simpatia pel rebuig a l’acord per part d’USTEC i els altres dos sindicats que l’han seguit i per l’anunciada continuació de les protestes perquè, diu, no hi estan per diners.

De tot això en podem inferir que, sempre en el terreny de l’opinió, a la Sra. Gasull no li sembla bé que un sindicat es preocupi per les condicions laborals i salarials del sector al qual representa. Ella ho diu al·ludint al sindicat de secundària ASPEPC·SPS, però hem de pensar que diria el mateix de qualsevol altre sindicat si fos el cas, ja sigui de primària, de mossos d’esquadra, de bombers o de la construcció. En canvi, sí que està d’acord amb els sindicats que, sempre segons ella, no es preocupen pels diners: els que han dit no a l’acord.

Això no obstant, Gasull no ha especificat si aquests sindicats han rebutjat l’augment salarial perquè els sembla massa o massa poc, tot i que, això sí, l’afirmació que la continuació de la seva lluita no és per diners sembla prou indiciària que els sembla un increment excessiu. Ara bé, és tan estrany que un sindicat de qualsevol ram rebutgi per excessiu un augment salarial que potser els ho hauria d’haver preguntat abans directament als interpel·lats, cosa que no sabem si ha fet. O potser sigui perquè, tot estant ella a favor del model d’inclusiva imposat pels anteriors governs, i del decret de plantilles –per cert que cada vegada més tocat-, pensi que la continuïtat de les vagues és per salvar una i l’altre. Cosa que, per cert, també haurien d’aclarir els propis interpel·lats.

Sobretot per tal d’evitar malentesos, perquè, vaja, si el que diu Gasull és cert, i ella mateixa dóna un suport decidit a aquests sindicats que han rebutjat l’acord i han decidit prosseguir amb vagues i protestes, llavors tot fa pensar que coincideixen amb els seus plantejaments, que són, hem de suposar, també els de l’AFFAC. Un tema, aquest, que caldria urgentment aclarir. Perquè, la veritat, a banda de saber que han dit no a l’acord, a tots ens agradaria saber què és el que estan plantejant exactament aquests sindicats ara mateix.

Això pel que fa a les opinions, i a les derivacions que se’n desprenen, de les declaracions de la Sra. Gasull. Ara bé, un problema afegit a tot això és el fet que el fonament de la informació en què semblen basar-se aquestes opinions resulta ser estar construït sobre un terreny força relliscós. Altrament dit, hi ha risc seriós de patinar i fotre’s una bona trompada, perquè que són d’una falsedat contrastada.

Anem a veure. Des dels primers i previs plantejaments d’aquestes vagues recents, l’únic sindicat que ha estat maldant per introduir a la plataforma unitària aspectes més enllà dels salarials ha estat precisament el sindicat de secundària ASPEPC·SPS, que ha fet especial èmfasi en la necessitat de bandejar el model pedagogista competencial i de disposar d’uns currículums estructurats, de reforçar el paper i els continguts de les matèries, de posar en valor la figura del docent com especialista acadèmic, de derogar el decret de plantilles i de replantejar d’una vegada el desastrós model d’inclusiva. Es dóna el cas, a més a més, que aquest plantejaments per part d’aquest sindicat venen avalats per una llarga trajectòria de recursos judicials de contingut curricular guanyats (molts): des de limitacions judicials a l’arbitrarietat del decret de plantilles i als nomenaments a dit, fins als més recents que obliguen el Departament a introduir dos nivells de matemàtiques a 4t d’ESO, l’eliminació dels àmbits al Batxillerat i a 4t d’ESO, l’oferta obligatòria d’una segona llengua estrangera al Batxillerat… Entre d’altres «detalls». Sempre, per cert, aconseguit en solitari.

Es dóna també el cas que, pel que fa a les propostes de modificació del currículum presentades com a punt reivindicatiu per ASPEPC·SPS, quan el Departament va preguntar a la resta de sindicats a la mesa sectorial si hi estaven d’acord i si era una proposta unitària, aquests van donar la callada per resposta. També, els representants d’ASPEPC·SPS han deixat a tort i a dret molt clar que la lluita pels currículums segueix endavant i que per a això cal aconseguir un bloc social hegemònic més ampli que l’estrictament sindical. És a dir, que cal que la societat vegi que l’actual model d’ensenyament català és una enganyifa.

És això el que no li agrada a Lidón Gasull? És això el que no agrada als sindicats del no a l’acord? Consideren que l’augment salarial son «engrunes» i volen més, o el consideren excessiu com l’AFFAC i per això rebutgen l’acord?  Quin model educatiu hi ha el darrere de tot això? Convindria aclarir-ho; altrament podria semblar que només s’està jugant al «postureig» i fent «politiqueria».

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons