Els nens amb altes capacitats treuen tot excel·lents i porten ulleres de pasta

Imatge creada per IA.

O com desaprofitar el talent que ens llega la natura

Llicència Creative Commons

Pedro López Tolosana

Mitjans dels any vuitanta, classe de l’antic BUP. Impartia la lliçó un mestre amb aspecte de Geyperman germànic, un senyor sense escrúpols. Va començar a desenvolupar una fórmula a la pissarra, escrivint frenèticament incògnites, números, parèntesis i tot tipus de símbols matemàtics, sempre d’esquenes als estudiants, només observant-los de reüll per jactar-se de la seva mirada atònita. Llavors, va deixar el guix a la prestatgeria, es va girar cap al seu públic bocabadat i va preguntar: “què, ho heu pogut seguir?”. El moment de glòria d’aquell docent va durar poc més de dos segons, just fins que un dels alumnes va aixecar la mà, i va dir que li semblava que a la meitat de la tercera línia de la fórmula, aquell símbol negatiu, en realitat, havia de ser positiu perquè el que venia a continuació tingués sentit. Després d’uns segons de silenci, al professor se li va començar a transformar l’expressió del rostre. Un lleuger moviment de canell de dalt a baix es va erigir en símbol de la derrota al dibuixar amb el guix una línia vertical que convertia el signe negatiu en positiu. El menys s’havia convertit en més i en una ovació de gala. Aquell professor no comptava que estadísticament era probable que tingués algun alumne amb altes capacitats a la classe, i que malgrat la timidesa que de vegades tenen, els sol costar molt no anar fins al final per esclarir allò que tenen al davant, i dir-ho tal i com ho pensen, encara que això els pugui portar problemes.

Trenta anys més tard, en una cafeteria de la zona alta de Barcelona, propera a una fundació de nens i nenes amb altes capacitats, una parella està prenent un cafè abans d’entrar-hi per assistir a les xerrades de l’escola de pares. Per les parets de vidre, el pare veu un senyor amb un caminar familiar, pensa un instant, i li diu a la seva dona: “Veus aquell senyor que camina a uns metres d’aquí? Ara ens el trobarem a dalt a la fundació” La dona li pregunta si és un pare que coneix, i ell li diu: “No, fa 30 anys que no el veig.” Cinc minuts després, la parella acaba el cafè, i pugen cap a la fundació. El pare busca al misteriós home, i efectivament el troba i el saluda: “t’he reconegut pel caminar”. L’altre es gira, i li diu pel nom. “Què hi fas tu aquí?”. “Porto el fill” respon el pare. “I tu?”. “Porto el nebot”.

El pare sabia que es trobaria a dalt amb el seu company perquè en els cursets per pares havia après que les altes capacitats depenien dels capricis de la genètica. Recordava perfectament unes quantes coses, com per exemple la història que obre aquest capítol, i que va protagonitzar feia molts anys l’home que havia vist a través del vidre. En els seus temps, a l’institut els havien passat unes proves intel·lectuals col·lectives per fer orientació laboral, i tots dos havien despuntat. Llavors ningú els va dir res més, les altes capacitats simplement s’ignoraven, no hi havia legislació, ni pautes de què fer amb aquests alumnes amb unes capacitats que els diferencien. ‘Són intel·ligents, no cal preocupar-se’. Un dels dos, com a bon adolescent, es va dedicar a usar-les per treballar el mínim al llarg del seu itinerari acadèmic, cosa que li va fer perdre tots els hàbits d’estudi, o més bé, va fer que no en tingués mai. Va acabar fent una carrera laboral molt per sota de les seves possibilitats. L’altre, menys enfocat socialment i mes concentrat en les cientificitats, va acabar a la universitat de física. Ara les coses havien canviat. Tots dos s’havien preocupat de que els seus “hereus” tinguessin l’ensenyament específic adequat per ells.

En aquests moments, els nens i nenes amb altes capacitats estan plenament reconeguts pel marc legal, com a subjectes de Necessitats Específiques de Suport Educatiu. Un altra cosa és fins a quin punt això s’ha portat a la pràctica. Per començar, només el 0’3 respecte a total de l’alumnat està detectat amb altes capacitats, enfront del 3%-10% estimat per la comunitat científica

Un dels motius que provoquen aquesta desatenció és l’ampli desconeixement que es té d’aquesta problemàtica. Sovint es creu que com són tan intel·ligents no necessiten cap ajuda, o fins i tot menys que els altres. Això és molt equivocat per diverses raons. La primera, és que en tenir un ritme diferent d’aprenentatge, el ritme estàndard de la classe no va amb ells, els avorreix, els fa desconnectar. Necessiten, igual que tothom, poder estar dins uns marges on puguin estar còmodes. La segona raó, és que aquest alumnat habitualment presenta disincronies, és a dir, una diferència de desenvolupament entre el nivell intel·lectual, i altres àrees, com poden ser la psicomotriu, l’emocional, o entre diferents àmbits intel·lectuals. Per mostrar un exemple concret, la diferència de velocitat del pensament i de la mà els fa sovint rebutjar l’escriptura i això també requereix una atenció específica. La tercera raó és que sovint presenten hiperexcitabilitats, que vol dir que reaccionen més a diferents estímuls. Solen ser nens i nenes molt sensibles, per la qual cosa poden tenir problemes emocionals amb més facilitat. I finalment afegirem un altre motiu: la diferència es paga. Els superdotats són candidats a assetjament i això s’ha de vigilar.

Llavors, què se’n fa d’aquest alumnat? Sovint, donar-los més feina, o dir-los que vagin al ritme dels altres. Paradoxalment, tenim un centre d’alt rendiment (el CAR de Sant Cugat), destinat a que els millors esportistes puguin treure medalles als campionats internacionals, però no tenim un centre d’alt rendiment per preparar alumnes que més endavant puguin crear avenços tecnològics que ens permetin viure a tots millor, especialment aquells més necessitats. Llegim aquí la gent que pot dissenyar ratolins que es moguin amb la nineta des ulls, cadires de rodes amb materials més lleugers i barats, implants per la gent que pateix sordesa…Una vegada més es confon l’especialització amb la segregació. Crear aquest tipus de centre, o sí més no, programes especials als centres ordinaris sí que ajudaria a la inclusió, a la de veritat.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons