Sí, però no. No, però sí

Imatge d’un tall a l’autopista de les recents manifestacions de docents a Catalunya. Foto: Professors de Secundària.

Llicència Creative Commons

Pilar Mir. Professora de Secundària a Catalunya-Central

Un enllaç i una pregunta. I una resposta que ens deixa a mitges es contesti el que es contesti. Perquè tots sabem que mereixíem més. Perquè ens sentim en un parany. Com fa ja massa temps.

Jo vull seguir lluitant per la derogació dels tres decrets que han desballestat l’educació pública:

El Decret de Plantilles (2014), traduït: Decret de Pilotilles, o perquè s’entengui un brindis a l’arbitrarietat i l’amiguisme.

El Decret d’inclusió (2017), traduït: Decret d’omissió, o perquè s’entengui un brindis a l’abandonament i les retallades encobertes.

El Decret d’avaluació (2022), traduït: Decret de simulació, o perquè s’entengui un brindis a la mediocritat i l’onanisme en l’expedició de títols.

Però també vull recuperar el meu poder adquisitiu (sé que la primera mostra de reconeixement i dignitat d’una feina, és el preu que es paga per fer-la).

I accepto que cal saber quan dir SÍ per seguir tenint opcions de dir NO en altres qüestions. Negociar tot alhora sempre és enfrontar un paquet bomba.

Les dotacions d’educació inclusiva, si no s’apliquen de forma diferent a l’actual (és a dir, fora de l’aula, per necessitats o per itineraris) són un regal enverinat. Vull que els alumnes amb dificultats severes estiguin ben atesos per especialistes i no en un plànol imaginari (PI) de progrés ideal (PI) pintant il·lustracions (PI). Traduït: «pinta i colorea».

Cal desmuntar la maquinària de confusió i ambigüitat, la boirina de sigles i acrònims eufemístics que ja ningú es creu, però que encara maquillen amb un tel esotèric i inefable les actes i reunions del nostre ofici.

Cal exigència, i exàmens i recuperacions de setembre. I no perdre el temps «recollint evidències» que ens posen en evidència amb aprovats de pa sucat amb oli.

Cal tornar a les qualificacions numèriques (benaurades xifres exactes i objectives) i abandonar els comentaris (gràcies chatGPT per tanta cobertura a l’absurditat) en els butlletins; som professors, no tertulians de l’avaluació.

Cal un currículum estructurat, progressiu, sistemàtic i universal. Fi de les programacions amb plantilles ocurrents, propòsits inescrutables i sigles ecumèniques (gràcies chat GPT per tanta cobertura a l’absurditat).

Cal la desaparició de les matèries adscrites a la devoció mariana (traduït: aprova tothom) i de les competències transversals (traduït: pompa discursiva sense matèria cursada).

I ens podem estalviar tots els càrrecs orbitals amb complements desorbitats: COCOBE (però qui posa aquests noms?), activitats (no som agències de viatge), i d’altres programes del model «complement a la butxaca i enganxina a la porta»: Qualitat (traduït: xantatge burocràtic per concedir subvencions a la FP), TEI (funciona tan bé que volien posar-nos polis als centres), escola verda (feu una ullada a les papereres dels centres; per cert, a tots els instituts hi ha un titulat universitari vigilant el paper de vàter). I podem deixar també de destinar un munt d’hores i esforços a la salsa rosa emocional.

En fi, jo vull recuperar el poder adquisitiu i encara més un sistema educatiu públic que funcioni. I potser no es poden negociar ambdues coses juntes. Si ara diem NO potser només guanyarem més desprestigi social (tan conjurat per l’administració i els mitjans des de fa dècades), i no sembla que, de moment, s’hagin de produir més augments salarials.

Potser hem d’acceptar dir SÍ a aquest preacord per continuar dient NO a d’altres qüestions. Hem rebut una millora parcial, doncs tornem una resposta parcial: Sí a aquesta millora, no a aquest model educatiu que ens ha portat els pitjors resultats de la història. SÍ, però NO.

Desconvoquem les vagues i mantenim l’oposició a les sortides i al TdR, perquè a més d’una remuneració actualitzada, justa i digna, volem un nou model educatiu.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons