Hi ha algun geògraf en la tertúlia nostra de cada dia?

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Albert Pérez Bea

Pot un alumne acabar el batxillerat sense saber què van ser la Revolució Industrial, la Francesa o la Russa? Rotundament no. Una altra cosa és amb quina profunditat i amb quins sabers i competències, en el marc -absurd- de la pedagogia normativa. Els professors d’història, almenys a 4t d’ESO i a 2n de batxillerat, poden haver dedicat setmanes senceres a aquestes qüestions, especialment si hi posaven passió, sense deixar de complir escrupolosament el temari oficial.

Ara bé, pot un alumne d’aquest mateix batxillerat arribar a la universitat sense saber ubicar els països del G-20 en un mapa, o sense entendre una piràmide de població i les seves conseqüències sobre el futur de les pensions? Aquí la resposta és, amb una naturalitat gairebé espontània, comuna, rotundament sí. En una època en què qualsevol telèfon amb Google Maps pot dir-nos com arribar a qualsevol lloc del planeta, sembla que saber on són aquests llocs s’ha convertit en un detall accessori, gairebé ornamental.

I no és casualitat. La geografia —aquella disciplina que connecta espai, societat i economia— fa anys que ocupa un espai residual al batxillerat, sovint relegada a optativa dins d’itineraris cada cop més orientats a una suposada utilitat immediata. Els geògrafs, una espècie ja minoritària, observen aquesta tendència amb una barreja de resignació i ironia: mentre es proclama l’auge de la tecnocràcia i dels estudis “amb més sortides”, es continua ignorant que la geografia ofereix, precisament, eines clau per entendre el món complex —i laboral— en què vivim. De fet, potser el més sorprenent no és que n’hi hagi pocs graduats, sinó que, malgrat tot, pràcticament tots acaben trobant el seu lloc al cap de pocs anys. Qui ho havia de dir: resulta que entendre el món encara serveix per a alguna cosa.

Quan algun alumne de l’ESO i el Batxillerat ha d’estudiar geografia sempre pensa en el mateix: països, capitals, muntanyes, rius etc. com una col·lecció de noms a aprendre en pla enciclopèdic. Quan un professor de Geografia pensa en impartir la seva assignatura, normalment amb la història conjuntament, tan bé com sigui possible, gairebé sempre s’adona que hi ha més rebuig per aquesta concepció de la seva assignatura academicista, i on els aspectes “humans” es deixen més aviat per la història. Es tractaria, de bona fe i sense dogmes,  de recuperar per a la geografia aquesta visió motivadora i entusiasmant que té saber que sense ella pràcticament no es pot comprendre cap dels problemes que marquen la complexa agenda informativa actual.

Per això, voldria cridar l’atenció abans de continuar: té el lector (gràcies de passada) d’aquest article ara mateix al cap un sol geògraf present al país de la tertuliologia? Pensi una mica… Avanço la resposta al final del mateix aventurant que mentre continua llegint aquesta línia encara no ha trobat cap nom… Sí. Resulta difícil trobar entre els tertulians i saberuts que inunden les graelles televisives i l’inframón de les xarxes un sol geògraf del país conegut,  popular! Repto de nou els lectors a mencionar-ne un abans d’acabar aquest article… Uns quilòmetres amunt, però, Pirineus enllà, tot canvia. A la República Francesa en les tertúlies televisives, parlar del nivell seria motiu d’un altre article, apareixen regularment geògrafs entre polítics, historiadors, advocats, periodistes  o economistes. I el mateix al món angloxaxó i a Itàlia, països on el sistema educatiu ha reservat un paper important a l’estudi de la Geografia en els seus College, Lycée o Licei Umanistici passa el mateix. Els geògrafs i la geografia són tinguts en compte en qualsevol debat d’importància nord i est enllà. Que no són pocs actualment. Geopolítica, crisi climàtica, energètica, demografia, política alimentària, els recursos hídrics i continuaria fins el paroxisme: totes les qüestions candents d’aquest segle XXI tenen sí o sí una vessant ineludiblement “geogràfica”. En aquest país, doncs, es parla de totm i res sobre el món sense ubicar res ben bé en el seu lloc ni acudir al geògraf de guàrdia.

El cas de França: Christophe Guilluy el provocador

En la geografia del segle XXI, podem distingir dues grans esferes d’influència: la acadèmica i la intel·lectual pública. La primera està encarnada per figures com David Harvey, Nigel Thrift o Michael Goodchild, que han transformat la disciplina des de dins. Harvey ha renovat la teoria urbana i la crítica del capitalisme; Thrift ha introduït perspectives culturals i post representacionals; i Goodchild ha definit la ciència de la informació geogràfica (GIScience). La seva producció és metodològica, teòrica i àmpliament citada en l’àmbit universitari global.

En paral·lel, pensadors com Emmanuel Todd i Christophe Guilluy, a França,  han influït poderosament en el debat territorial, tot i operar fora de l’acadèmia. Todd interpreta els sistemes familiars i culturals com a claus geoestructurals de la política contemporània, mentre que Guilluy ha popularitzat la idea de la França perifèrica, que simbolitza la fractura entre les metròpolis globals i els territoris oblidats.

Així, mentre els primers defineixen el progrés científic de la geografia, els segons modelen la seva percepció pública i política. La interacció entre aquests dos pols —rigor analític i força narrativa— revela que el pensament espacial del nostre temps no només s’escriu a les universitats, sinó també als marges del debat social i cultural.

En el debat intel·lectual francès contemporani sobre territori i societat, tres figures destaquen per la seva influència i divergència: Christophe Guilluy, Emmanuel Todd i Jacques Lévy. Cadascun ofereix una manera particular d’entendre les transformacions socials i espacials de la França actual, i el contrast entre ells reflecteix tensions més àmplies dins les ciències socials. Un país, França, en eterna discussió amb si mateix i que per l’estructura cartesiana que linealment governa el país fa dos segles, és inimaginable que no doni la importància deguda a la geografia. En el debat públic francès sempre hi ha un geògraf de guàrdia que té èxit a les llibreries i que als totòlegs de les nostres tertúlies els deixaria com allò que són la majoria. L’adjectiu que aniria aquí el deixo al gust del lector..

Guilluy s’ha fet conegut per la seva tesi de la “France périphérique”, segons la qual “la fractura territorial estructura avui la fractura social”. Aquesta idea planteja una oposició entre les grans metròpolis globalitzades (que a frança vol dir París i para de comptar)  i una perifèria formada per classes populars desplaçades. El seu discurs, directe i accessible, ha tingut un gran impacte mediàtic i polític, especialment en la interpretació de moviments com els gilets jaunes. Tanmateix, molts acadèmics critiquen que la seva visió “simplifica una realitat molt més complexa” i que redueix la diversitat territorial a una dicotomia massa rígida.

Per contra, Todd ofereix una lectura de llarg termini. La seva afirmació que “les estructures familiars expliquen les ideologies” sintetitza el seu enfocament: comprendre la societat a partir de patrons culturals i demogràfics profunds. El territori, en aquest marc, no és només un espai econòmic, sinó el reflex d’històries llargues i persistents. Todd ha estat capaç de formular hipòtesis provocadores —com la predicció de la caiguda de l’URSS 10 anys abans que això passés—, però també ha estat criticat per alguns per “generalitzacions arriscades” i una metodologia heterodoxa.

Finalment, Lévy representa una geografia acadèmica més formal i rigorosa. La seva idea que “l’espai és una construcció social complexa” resumeix una visió basada en xarxes, mobilitats i interaccions. Rebutja les oposicions simplistes com centre/perifèria i defensa que “la globalització multiplica les formes d’habitar el món”. Des d’aquesta perspectiva, crítica obertament Guilluy, a qui acusa de construir “un relat més ideològic que científic”.

En conjunt, aquests tres autors mostren tres maneres d’entendre el món contemporani: Guilluy, amb un relat potent però simplificador; Todd, amb una explicació estructural i històrica; i Lévy, amb una anàlisi complexa i relacional. La tensió entre ells il·lustra un debat central: com interpretar les transformacions territorials sense perdre ni el rigor analític ni la capacitat d’explicar la realitat social viscuda. Escoltem algunes frases de Guilluy, “el provocador” -aquí seria bandejat com a ‘fatxa’ i debat acabat sense començar, que ja ens entenem….

• “La França perifèrica és la França majoritària, però invisible per a les elits.”
  Resumeix la seva idea central: la majoria social viu fora dels circuits de poder i representació.
• “Les classes populars han estat expulsades de les metròpolis.”
  Una formulació forta per descriure processos de gentrificació i exclusió territorial.
• “El model multicultural funciona només per a les classes dominants.”
  Molt controvertida, perquè critica frontalment el discurs dominant sobre diversitat.
• “Les elits viuen en un món que ja no és el de la majoria.”
  Aquí ataca directament la desconnexió entre dirigents i població.
• “La globalització ha creat una societat dual.”

I aquí és on el titllen de tot perquè diuen que justifica el vot visceral dels afectat per la globalització, la deslocalització i les retallades.

Idea clau del seu pensament: guanyadors urbans vs perdedors perifèrics

Aquestes frases expliquen per què té tant impacte: són clares, contundents i fàcils de mobilitzar políticament, però alhora són criticades per molts acadèmics perquè condensen massa la realitat en eslògans.

El pensament de Christophe Guilluy s’ha convertit en una de les aportacions més discutides del debat social europeu de les darreres dècades. A obres com La France périphérique i No Society: la Fi de la classe mitjana occidental, Guilluy defensa que la globalització ha generat una fractura profunda entre les grans metròpolis —integrades en circuits econòmics globals— i una “perifèria” social formada per classes populars expulsades dels centres urbans i dels beneficis del creixement.

Segons la seva tesi, aquestes classes han perdut pes econòmic i també representació política, cosa que explicaria fenòmens com l’auge del populisme o revoltes com la dels “armilles grogues”. Guilluy sosté que les elits urbanes viuen cada cop més desconnectades d’aquesta realitat i que el relat dominant invisibilitza aquests sectors socials.

Tanmateix, aquestes idees han generat una forta controvèrsia. Diversos acadèmics han criticat el seu enfocament per simplificador. El geògraf Jacques Lévy ha qualificat el concepte de “França perifèrica” com un “mite”, argumentant que redueix una realitat territorial molt més complexa i li retreu una certa feblesa metodològica: ús selectiu de dades i predomini de l’assaig interpretatiu sobre l’anàlisi empírica rigorosa. A més, la seva noció d’“inseguretat cultural” ha estat especialment controvertida, ja que alguns crítics consideren que pot alimentar lectures polítiques vinculades a discursos identitaris o antiimmigració.

Malgrat aquestes crítiques, Guilluy ha tingut un ressò mediàtic notable, molt superior al seu reconeixement acadèmic. Mitjans internacionals han utilitzat les seves idees per interpretar el malestar social a Occident, i analistes com David Goodhart han reconegut que va ser dels primers a identificar la fractura entre “guanyadors” i “perdedors” de la globalització. Guilluy és una figura incòmoda però influent. El seu èxit rau en la capacitat de formular un relat clar i provocador sobre una fractura real, encara que sovint a costa de simplificar-la. Més que un autor definitiu, s’ha consolidat com un punt de partida imprescindible per entendre els debats contemporanis sobre desigualtat, territori i identitat. Aquest èxit, però, també revela una paradoxa: en un ecosistema mediàtic saturat d’anàlisis complexes, triomfen sovint les explicacions més netes i recognoscibles. Guilluy ofereix un relat fàcilment transmissible, gairebé periodístic, que encaixa bé amb la lògica del debat públic. Potser per això genera tanta adhesió com rebuig. Al capdavall, si la realitat és confusa, sempre hi ha qui prefereix un bon mapa simplificat —encara que de vegades s’assembli més a un esbós que a un territori.

Recordeu, ara sí, algun geògraf assidu a les tertúlies televisives i que generi debat públic al sud dels Pirineus? Perquè, ara sí, encara que no sempre es citi explícitament, moltes idees que veiem en debats espanyols com, l’”Espanya buidada”, la “fractura territorial” i les “elits urbanes vs perifèria” tenen una clara inspiració en Guilluy (o paral·lelismes directes amb la seva “França perifèrica”).

Pregunto, quan es parla dels problemes de la xarxa ferroviària, sap algú qui és Josep Vicent Boira? Del canvi climàtic, algú és capaç de mencionar algú altre que Javier Martín Vide -i ni així? I, finalment, ara que tot és geopolítica, hi ha en el debat públic nacional algun geògraf polític amb una popularitat, en el sentit ample de la paraula, de Guilluy o Todd a la veïna república de l’altre cantó del Pirineu?

És sorprenent comprovar que, en plena era de satèl·lits i GPS, el coneixement geogràfic continua sent gairebé una espècie en extinció: en una enquesta recent, una proporció significativa d’estudiants no sabia situar països bàsics en un mapa, però sí indicar amb precisió quirúrgica on queda la cafeteria més propera a través de Google Maps. Potser no sabem exactament on és Moldàvia, però això sí — podem arribar-hi seguint una línia blava amb confiança absoluta. Qui necessita geografia quan tens bateria al 100% i cada cop més xarxes de roaming low price? Possiblement algun lector sagaç haurà recordat alguns dels noms citats i possiblement a d’altres que no he mencionat aquí. Mentrestant, podem seguir sense saber situar mig món al mapa, però tranquils: sempre ens quedarà algun best-seller de Tim Marshall (*) per recordar-nos que el món, efectivament, existeix.

___

*: Tim Marshal, autor de best sellers mundials com On the Map o Prisoners of Geography

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons