Josep Santesmases i Ollé: “A casa em van infondre el costum de llegir”

Josep Santesmases i Ollé. / Foto: Cortesia de l’autor

CARA A CARA AMB

Josep Santesmases i Ollé, President de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, del 2000 al 2024

Llicència Creative Commons

David Rabadà

En un país on la cultura sovint ha sobreviscut gràcies a l’esforç discret però persistent de persones compromeses, el nom de Josep Santesmases i Ollé ocupa un lloc destacat. Escriptor, historiador, articulista i activista cultural, la seva trajectòria s’ha construït al marge dels camins acadèmics convencionals, però amb una constància i una profunditat que l’han convertit en una veu respectada dins la cultura catalana. Josep Santesmases i Ollé (Vila-rodona, Alt Camp, 1951) és una figura destacada del panorama cultural i associatiu català, especialment en l’àmbit de la historiografia local, els estudis culturals i la dinamització de la cultura catalana.

És autor de més d’una vintena de llibres que abracen textos de recerca històrica, assaig, prosa poètica i narrativa, així com més d’un centenar d’articles de recerca i més de vuit-cents a premsa al llarg de dècades de dedicació a la cultura escrita i a la reflexió crítica. No ens ha d’estranyar doncs que Santesmases hagi assolit ser president de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC) entre els anys 2000 i 2024. Sens dubte Santesmases, tot i que la seva humilitat i timidesa no us ho voldrà manifestar, ha liderat l’expansió de les entitats adherides a la Coordinadora tot promovent congressos, publicacions, activitats de recerca i divulgació de la història i cultura de les Terres de Parla Catalana.

En aquest camí d’activisme cultural també ha estat vicepresident de l’Institut Ramon Muntaner i membre del consell de redacció i direcció de publicacions de la revista Frontissa, Plecs d’història local i del suplement Canemàs. Però al cap dels anys en Santesmases ha evolucionat amb el desig de trencar les seves pròpies fronteres literàries. Així, i com a escriptor, ha passat de la recerca històrica a diferents gèneres com la poesia i prosa poètica. Exemples n’han estat obres com Santes Creus i les terres del Gaià, Entre el cel i la terra o els dietaris i assajos Els paisatges trobats, El temps viscut. Entre la història i la memòria i Més enllà de la teva mort, fins i tot ha treballat la ciència-ficció amb la novel·la Monverd, el primer planeta (2024). En conjunt la seva obra, que he llegit profusament, s’ha caracteritzat per una curiositat intensa per la història col·lectiva i la cultura local, així com per una sensibilitat envers el patrimoni cultural dels Països Catalans i la llengua pròpia. Aquest compromís ha quedat reconegut amb guardons com el Premi Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català, honor que el va distingir per la seva trajectòria i dedicació en la promoció i defensa de la cultura catalana més enllà de l’àmbit acadèmic.

El més sorprenent d’aquesta gegantina ment és que mai no ha passat per formació universitària alguna pel que la seva trajectòria ha estat conseqüència d’un profund i forjat autoaprenentatge que ha superat a grans experts nacionals en estudis culturals, historiografia i literatura. La seva activitat editorial, de recerca i d’associacionisme ho testimonien. En fi, Santesmases ha bastit una obra extensa i diversa, alhora que ha exercit un paper clau en institucions com la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, l’Institut Ramon Muntaner o diferents espais editorials i associatius. Parlem doncs amb ell sobre esforç, autoformació, literatura, patrimoni, futur i compromís cultural.

Quin paper van tenir la teva família, l’entorn i la teva educació de jove i adolescent en la construcció del teu compromís cultural i intel·lectual?

Cap a la segona meitat dels anys seixanta, culturalment canviaren les coses. Si més no el que ens arribava. Hi havia un esperit de creixement cultural esperançat fora de les estructures i la carcassa del règim franquista. A casa em van infondre el costum de llegir. Sempre vam tenir diari i cap als 12 anys em van subscriure a Cavall Fort que l’esperava i el llegia amb delit. De l’escola i del mestre que vaig tenir durant més de cinc anys —Francesc Cortiella i Òdena—, valoro sobretot les activitats: fer una revista, un museu, teatre, exposicions, el pessebre, les excursions… Un mica més gran, a finals dels seixanta, em vaig subscriure a la revista Oriflama. Una cosa important pels joves sensibilitzats d’aquella època va ser la Nova Cançó: sentir cançons del present compromeses i en català a través dels discos, una mica a la ràdio i anant a recitals…

La teva obra i activitat mostren una sensibilitat molt afinada envers el patrimoni cultural català. D’on creus que neix aquesta curiositat i aquesta mirada tan atenta al territori i a la memòria?

Hi ha un factor en l’educació rebuda, a casa, a l’escola també, que t’infonen la curiositat per la cultura i el patrimoni. De bon principi combino l’àmbit més local amb els inputs que arriben de fora, llegint i escoltant. La curiositat genera preguntes que mai et deixes de fer i les ganes de conèixer el món que t’envolta. Conèixer bé l’àmbit local, el territori que hi conflueix, és una mesura per interpretar el món. El lloc on vius és, com a tot arreu, un àmbit humanitzat, per tant amb memòria. Ben aviat em va captivar saber coses del passat, donar valor a la història i la memòria.

“Conèixer bé l’àmbit local, el territori que hi conflueix, és una mesura per interpretar el món”

Quan neix el teu interès profund per les obres literàries i l’escriptura? Recordes algun moment o lectura que et marqués especialment?

Tota la meva etapa escolar la vaig fer en castellà, tot i que al poble tothom parlava català. I amb el mestre ens devíem relacionar en català. Tot i que no ens van ensenyar la llengua pròpia, ben aviat hi vaig començar a escriure. I cap els 19 anys vaig començar a escriure poesia, evidentment en català. I vaig començar a comprar llibres. Anava sovint a una llibreria de Valls—la llibreria Alt Camp regentada per Ignasi Moncunill— i m’hi passava moltes estones. En part, a través de la Nova Cançó vaig conèixer poetes dels quals després en comprava els seus llibres. Mai he deixat de llegir literatura. No podria concretar cap obra literària en especial que m’hagi influït especialment: és el conjunt del que he llegit el que conforma el pòsit acumulat, el que d’alguna manera enriqueix el pensament personal. Però de jove, en aquella primera poesia que no he publicat mai, crec que em va influir la “Pell de brau” de Salvador Espriu.

Sobre el teu esforç personal i professional, com va ser el teu camí cap a la cultura catalana i què et va impulsar a dedicar-hi la vida professionalment?

Professionalment fins fa 20 anys em vaig guanyar les garrofes en una activitat artesanal.

De fuster, oi?

Sí —la fusteria familiar—, i al marge de la dedicació i implicació en projectes culturals diversos i continuats que m’ocupaven el temps lliure, tot i que sovint ja a raó de les meves responsabilitats a la presidència de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC) i la vicepresidència de l’Institut Ramon Muntaner (IRMU), cada vegada més havia de deixar la meva ocupació professional per assistir a actes o reunions. Fa cosa d’uns vint anys van coincidir en el temps uns problemes de visió amb una necessitat creixent d’implicació en les responsabilitats a la CCEPC i l’IRMU, que demanaven ser present a llocs de tots els territoris de parla catalana. I aquí va començar la meva dedicació exclusiva a l’àmbit de la cultura.

Molts reconeixen la teva trajectòria com una formació a partir de l’autoaprenentatge i la constància. Com vas viure aquesta manera d’aprendre fora dels estudis universitaris formals?

És difícil concretar-ho, tanmateix el més important són les ganes, l’interès per aprendre el que no t’han ensenyat, fer-te contínuament preguntes, tenir curiositat d’aprofundir i no quedar satisfet amb les distraccions que a cada època t’ofereixen. Ganes de llegir, de conèixer, per exemple, l’obra literària d’autors de la teva cultura i també universals. Per altra part crec que en el transcurs de la meva vida han estat importants les ganes, gairebé innates, de participar, de crear, de comprometre’m, d’acceptar propostes i de conèixer altres realitats culturals. D’aquesta manera, sense deixar mai el compromís local, entre 1987 i 1998 ocupo la vicepresidència i la presidència de l’Institut d’Estudis Vallencs i més endavant faig el salt a àmbits d’abast nacional, com he expresat. Mai m’ha fet peresa participar en activitats en llocs molt distants de la meva vila nadiua. Gairebé puc afirmar que més aviat he estat content quan m’han convidat a participar-hi, perquè entre altres coses, sabia i sé que el contacte amb altres realitats culturals i territorials enriqueix molt.

“En el transcurs de la meva vida han estat importants les ganes, gairebé innates, de participar, de crear, de comprometre’m, d’acceptar propostes i de conèixer altres realitats culturals”

Al respecte de la teva obra literària inicial, quina especialitat diries que és la teva principal en el món de la història i per què t’hi vas introduir?

A part d’aquell període juvenil en el que escric poesia, cap a principis dels any vuitanta començo a fer recerca i a publicar-ne en l’àmbit de la història local. Durant anys formo part de l’equip de treball del Museu del meu poble, començo a consultar documentació parroquial i municipal i tot plegat m’atrau molt. Resumint podria dir que he publicat diversos llibres i molts articles d’història circumscrits a l’època contemporània i també a la part final de l’època moderna, i que el meu interès primer ha estat contemplar com naixia, com vivia i com moria la gent normal i corrent. Com s’organitzava familiarment i socialment, a què es dedicava laboralment i en molts casos com assumia i com patia les decisions dels poders superiors.

Durant els últims anys has escrit prosa poètica i poesia, què et va portar a passar de la recerca històrica i els assaigs a la poesia i fins i tot a la novel·la de ciència-ficció amb Monverd, el primer planeta?

Diuen que els escriptors sempre escriuen el mateix llibre. La recerca històrica, el coneixement geogràfic i històric del meu entorn inicialment em porta a escriure poesia, prosa poètica i prosa lligada a espais territorials del meu entorn, que conec bé. Fer-ho literàriament em permet aprofundir en les percepcions del que conec, a expressar sentiments, pensaments i reflexions, a formular les meves conviccions, a crear “bellesa” a través de les paraules encadenades, cosa que en l’àmbit de la història no és possible fer de la mateixa manera perquè et deus a la interpretació de les fonts documentals. Tanmateix, no he deixat mai la recerca històrica. Una disciplina n’alimenta l’altra. També és a través dels articles d’opinió com reflecteixo la meva experiència vital i la meva observació del món en el que m’ha tocat viure, no des del joc polític partidista, sinó des d’un compromís serè que intenta expressar-se lliurement des de l’austeritat i l’aprofundiment. Fins  arribar, com dius, a formular literàriament en forma de novel·la una utopia en una ficció que té per escenari hipotètic un altre planeta.

“He entès que viure austerament, sense que et falti res de necessari, et proporciona temps, lucidesa i humilitat, bens tots ells molt preuats”

Hi ha un fil conductor en tots els teus llibres que parlen de cultura, memòria i identitat. Com ho definiries?

Suposo que és el fil conductor implícit en la meva vida, en les meves conviccions. Cada vegada més crec que la vida és un do preciós i que cada vida és única. Només vivim una vegada i per tant crec que el més important, a partir de les circumstàncies personals i temporals de cadascú, és aprofundir en les qualitats de la nostra condició humana, que només es pot obtenir a través del compromís amb tu mateix i amb la societat. El sistema predica el contrari: entendre la vida com una aspiració insaciable de consum i distracció de tota mena. A les alçades de la vida en les que em trobo, he entès que viure austerament, sense que et falti res de necessari, et proporciona temps, lucidesa i humilitat, bens tots ells molt preuats.

Un dels aspectes més impressionants de la teva tasca és el teu extens arxiu fotogràfic i documental. Com va néixer aquesta passió per conservar imatges i materials del passat i què t’ha mogut a preservar-lo amb tanta constància?

És una cosa, la fotografia, que en part va lligada a aficions juvenils i en part a l’àmbit de la recerca històrica. Fa gairebé 58 anys que faig fotografies i de sempre he fotografiat el món que m’envolta, sigui el paisatge, el meu entorn local, les activitats que es desenvolupen i tot allò de més important que hi passa. I sempre he considerat les fotografies com a documents únics. Ara, quan presento alguna exposició amb imatges que ronden el mig segle, acabes d’entendre el valor que té haver conservat tots els negatius. A part hi ha tota la documentació que hem conservat familiarment i tota la que hem guardat, gairebé com fan les formigues. Coses que en el moment de recollir-les no hi donaries importància però que amb el pas dels anys acaben sent documents únics que defineixen l’activitat d’una època.

Quin ha estat el paper de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana en l’impuls de la cultura local i com valores la teva aportació durant més de dues dècades com a president?

Sobretot a partir de principis de la transició es creen molts centres d’estudis locals i comarcals, seguint inquietuds anteriors a la guerra civil de coneixement del país i també a partir de models creats a la postguerra que miren de refer, en la mesura del que és possible, un associacionisme que té com objectiu fonamentar els valors del coneixement històric, geogràfic… de l’entorn local o comarcal i de preservar el seu patrimoni. Cap a finals del anys vuitanta hi ha molts centres d’estudis constituïts amb semblants inquietuds i problemàtiques. I a principis dels anys noranta, a partir d’un congrés celebrat a Lleida, és posen les bases de la constitució d’una entitat federativa que avui ja aglutina més de 150 centres de tots els territoris de l’àmbit lingüístic, des d’Elna a Guardamar i des de Fraga a Maó.

Des de la fundació de la CCEPC i més endavant de la constitució de l’Institut Ramon Muntaner, l’any 2003, fundació creada per la Generalitat de Catalunya i la CCEPC —actualment també amb la participació de la Federació d’Ateneus de Catalunya— tot plegat ha comportat un creixement impressionant de creació d’entitats, d’activitats, de recerques publicades, de moltes formes de difondre la cultura, el coneixement, el patrimoni, de sensibilització, etc. I s’han articulat molts projectes col·lectius en jornades, congressos, publicacions, exposicions, recerques, amb convenis i complicitats amb universitats, administracions públiques i amb institucions culturals, d’un valor ingent, impensable sense les estructures creades l’any 1992 i 2023.  Personalment formo part de la primera junta de la CCEPC, després d’un parèntesi em demanen que hi torni a entrar i en un determinat moment em demanen si vull optar a la presidència, cosa que mai havia, ni hipotèticament, imaginat. I cada quatre anys en les assemblees corresponents renovo el càrrec.  Ara que ja fa dos anys que vaig deixar la presidència, penso que personalment m’ha enriquit moltíssim, he conegut molta gent de molts llocs diferents i per altra part segurament he procurat exercir el càrrec amb responsabilitat, mirant d’assimilar propostes i inquietuds que arribaven o observava i de promoure projectes comunitaris, consensuats que aportessin benefici local, nacional, cultural i patrimonial.

També has estat vinculat a l’Institut Ramon Muntaner i altres publicacions com Frontissa. Com ha influït aquesta tasca editorial en el teu compromís cultural?

Com he explicat, la CCEPC i l’IRMU funcionen coordinadament, cadascú des de la seva estructuració pròpia, per donar suport als centres d’estudis. Haver contribuït a la constitució de l’IRMU, mirat en perspectiva, és de les coses que valoro més de la meva vida, en l’àmbit de la cultura. Quan arribo a la presidència de la CCEPC recupero l’edició de la revista Frontissa com a butlletí de la qual ja se n’han publicat cinquanta números, però a partir de 2021, fem una aposta per una versió digital més àmplia, amb noves seccions i amb la participació de centenars de persones que hi han escrit des de llocs molt diferents, lliurament, opinant o donant a conèixer continguts patrimonials, geogràfics, literaris, promovent reconeixement a persones de gran vàlua que ja no són amb nosaltres, d’una a punta a l’altra del país. I l’any 2007 em proposen codirigir Plecs d’història local, suplement de la revista L’Avenç a partir del número 124. Hem arribat ja al 200 i l’experiència ha estat molt positiva i crec que molt ben valorada. A nivell personal només puc dir que he après molt i que em plau molt haver contribuït a fer-ho possible.

“Em pregunto al llibre: què hi fèiem sis o set-cents xicots a la illa de Lanzarote?”

El teu últim llibre, Servir a què?, què aporta de nou a la teva obra i quin missatge o reflexió vols compartir amb els lectors d’aquest text?

Servir a què? és un llibre basat en la correspondència que vaig escriure a la meva família durant el servei militar que em va tocar fer a les illes Canàries, entre 1973 i 1974. Vaig estar onze mesos sense poder anar a casa. Són les transcripcions de les cartes, degudament revisades i corregides, amb uns comentaris fets des del present en els qual utilitzo també fragments de les cartes que jo vaig rebre, com una mena de diàleg entre el món que havia deixar forçadament i les experiències que em van tocar viure. Com explico, es tracta de mirar de posar un dels molts exemples possibles de com i de quina manera et robaven una part de la teva vida, com et trencaven l’activitat juvenil que t’omplia i com havies de deixar l’activitat laboral que exercies. I també és tracta de mostrar la inutilitat del que vivíem. Em pregunto al llibre: què hi fèiem sis o set-cents xicots a la illa de Lanzarote? Tot plegat, ja des d’aleshores, em va portar a creure en els valors de la pau i no de la guerra, de la cultura i no del militarisme, per resoldre els problemes de la humanitat.

La cultura catalana i el seu patrimoni són el teu rerefons inspiratiu, com veus el futur de la cultura catalana en un context dominat pels grans poders econòmics, mediàtics i polítics? Quin paper hi pot jugar la cultura de base?

Crec que la cultura de base, des de tots els àmbits temàtics i territorials juga ja un paper important. És cert que sempre podria ser més potent, sobretot si es considerés més des dels mitjans de comunicació  i es valorés més i millor des d’alguns estaments polítics i administracions públiques, però la pregunta que a vegades he fet és aquesta: i si no existíssim com a col·lectius humans que conformen una immensa xarxa associativa cultural?

Josep, moltes gràcies per compartir amb nosaltres la teva experiència, el teu pensament i aquest compromís sostingut amb la cultura catalana, construït des de la perseverança, la curiositat i l’estima pel país. Què et preocupa d’aquest?

Hi ha coses que preocupen, certament. Una és la legislació estatal que mai afavoreix la cultura i la llengua pròpia d’aquest país, les actituds polítiques que creuen que l’anticatalanisme fàcilment dona rèdits electorals, i tot un sistema judicial obsessionat, no només en la unitat territorial de l’estat, gairebé d’inspiració divina, sinó també en la uniformitat dels seus ciutadans, a partir de les quals coses interpreten i apliquen les lleis, les quals tampoc en molts casos són favorables a promoure la riquesa de totes les llengües i cultures.

A part d’això hi ha altres coses que em preocupen també, que podríem entendre com a frivolització de la cultura. Posaré només un exemple en l’àmbit literari. I és comprovar com de mica a mica, i ja molt descaradament, cada vegada es parla menys de literatura i més dels llibres més venuts, dels més mediàtics. Cada vegada més apareixen llibres d’autors que han agafat fama a les pantalles i a determinats mitjans, els quals responen a apostes econòmiques. Llibres que acostumen a ser premiats i infinitament més publicitats als mitjans públics, diria que fins i tot gratuïtament. Tot això va lligat a una disminució de les humanitats en l’àmbit educatiu, fet que crec, i voldria equivocar-me, que com a societat ho pagarem car, si és que ja no ho estem pagant.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons