Sergi López: “Un actor, una actriu o qualsevol persona han d’estar implicats en el món on viuen”

Sergi López/ Foto: cortesia de l’autor

CARA A CARA AMB

Sergi López, actor

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Sergi López és un dels actors catalans amb més projecció internacional del cinema europeu contemporani. Nascut a Vilanova i la Geltrú es va iniciar en el teatre amateur participant, entre altres experiències, en representacions d’Els Pastorets. Després de començar estudis teatrals a Barcelona, va decidir marxar a França per formar-se a l’escola de Jacques Lecoq, una etapa decisiva en la seva trajectòria artística i humana. Precisament aquesta aposta per la formació i l’aprenentatge constant explica bona part de la solidesa interpretativa que ha demostrat al llarg dels anys.

En els seus inicis teatrals va compartir escenari amb Toni Albà en muntatges com BRAMS o La kumèdia dels herrors, obra que també van escriure i dirigir plegats. I és precisament el mateix Toni Albà, amic comú i “culpable” d’aquesta entrevista, qui avui ens posa en contacte amb Sergi López.

La carrera cinematogràfica d’en Sergi va començar a França de la mà del director Manuel Poirier i va obtenir projecció internacional amb Western i, especialment, amb Harry, un amic que us estima, film pel qual va rebre el premi César al millor actor, convertint-se en el primer intèrpret no francès que obtenia aquest reconeixement. Des d’aleshores ha combinat cinema, teatre i televisió en català, castellà, francès i anglès, amb interpretacions memorables en films com El laberinto del fauno, Pa negre, Mapa dels sons de Tòquio o La boda de Rosa.

Vas començar fent teatre amateur a Vilanova i la Geltrú. Quan vas saber que la interpretació podia ser molt més que una afició?

La veritat és que jo no vaig agafar consciència que la interpretació podia donar-me una feina estable fins passat força temps. De fet el primer muntatge amb en Toni Albà, BRAMS, ens vam comprar una furgoneta vella i vam fer quatre bolos o cinc, i el que sí vaig decidir de seguida era que allò era la primera cosa que feia amb vocació professional, però no em pensava que allò durés gaire, no tenia consciència del que feia realment. Després vaig estar fent teatre i vaig començar a fer pelis i tampoc estava segur la cosa durés gaire. Va ser amb el temps que mica en mica em vaig adonar del que feia. I quan vaig veure l’any noranta-sis que els diaris de Cannes posava Sergi López actor de cine vaig veure que estava considerat un actor professional per la gent, però jo ho deia amb la boca petita pensant que potser un dia se’m podia acabar el xollo.

Vas iniciar estudis teatrals a Barcelona abans de marxar a França. Per què vas decidir marxar a França i estudiar a l’escola de Jacques Lecoq? Què hi vas trobar que no trobaves aquí?

Bueno, doncs vaig conèixer el Toni Albà. Jo el coneixia de vista per Vilanova, l’havia vist actuar i sabia que era un actor que vivia dos carrers més avall de casa meva. L’havia vist passejar amb estrangers, amb actors amics seus i artistes. Així que un dia el vam anar a buscar al haver fet un curs de pallassos a Barcelona. De fet amb els cursos de teatre jo no en tenia prou i volia actuar en un teatre amb gent i amb públic.

I què li vas dir al Toni?

Volem fer un número de pallassos, ens podries ajudar? I el vam conèixer i vam fer el BRAMS. I allí en Toni ens va parlar de l’escola de Jacques Lecoq a França, que era una escola molt cara, però que si podíem estalviar valia la pena. I quan vaig poder estalviar vaig pensar, tinc pasta, me’n vaig allà i m’ho gasto tot.

El talent arriba o es treballa? Quin paper han tingut per a tu l’esforç i la disciplina?

(Fa una pausa llarga) Per a mi l’esforç i la disciplina és un preu que s’ha de pagar, però el que a mi m’ha salvat ha estat la passió. Jo soc un manta, no m’agrada treballar i l’esforç i la disciplina son conceptes que em fan mal de cap, que no m’agraden gens, però com que tinc la passió i la vocació per la professió d’actor, això em pot i em fa treballar amb disciplina i esforç…, perquè això ho necessites. Al final t’has de formar i has de ser racional amb disciplina i rigor. El que és innegociable és la passió.

“Com que tinc la passió i la vocació per la professió d’actor, això em pot i em fa treballar amb disciplina i esforç…, perquè això ho necessites. Al final t’has de formar i has de ser racional amb disciplina i rigor”

I el talent?

El talent és un concepte intangible, el talent el vas descobrint amb el temps, s’alimenta, el fas créixer. Fins i tot en el futbol, pots tenir talent però sense una pilota, com l’expreses. El talent necessita un terreny de joc on posar-lo en pràctica i en teatre no ho pots fer sol i t’has de formar, t’has d’enriquir. Fins i tot els autodidactes com el Pepe Rubianes, han après actuant davant del públic.

I en teu cas?

Doncs quan vaig a anar a Lecoq pensava que no passaria del segon any i que em dirien, au ves, torna-te’n cap a Vilanova. Però vaig anar fent créixer el talent i el que em salvar la vida va ser trobar una passió en l’ofici d’actor. Jo, i amb el temps, ara me’n vaig adonant que dec tenir un cert talent per a actuar, però que quan interpretes no sempre estàs del tot inspirat i que no s’acaba mai. Sempre estàs intentant buscar una naturalitat, una veritat que de vegades no et surt bé.

En els teus inicis vas compartir projectes teatrals amb Toni Albà. Com recordes aquella etapa i què ha significat la seva amistat al llarg dels anys?

Li dec tot. És un tio que quan jo el vaig conèixer ell sortia del Lecoq, estava molt motivat, bé, ell sempre ha estat un tio molt motivat en general, i en Toni ens va obrir les portes del paradís. El mateix dia que el vam anar a conèixer ens va dir, quedem a casa i demà comencem a improvisar. I així en Toni ens va anar estirant i ens va anar descobrint que la improvisació és una eina brutal per a crear teatre. Això em va canviar la vida, em va obrir els ulls i em va donar esperança sent jo una persona que no tenia bons estudis, que era poc disciplinat i no gaire amant de l’esforç, però que ara veia que podia crear teatre.

“Cada cop em costa més diferenciar entre actuar i improvitzar. Encara que no canviïs el text, ho fas com si fos per primera vegada i fas canvis”

Improvitzes sovint?

Sí, cada cop em costa més diferenciar entre actuar i improvitzar. Encara que no canviïs el text, ho fas com si fos per primera vegada i fas canvis.

Quin paper tenir a la teva vida el director Manuel Poirier?

Doncs també un altre, un altre com el Toni Albà. Han estat gent que tenien molt a ensenyar-me i el Poirier en va ser un altre. Ell buscava un personatge per a una pel·lícula, La petite amie d’Antonio (1992),  però no treballava de manera metòdica buscant actors fiables, tècnics o professionals, sinó que buscava persones. Ell buscava un personatge d’un jove de vint-i-cinc amb accent espanyol i vaig entrar en el món del cine sense adonar-me.

I així fins un bon grapat de pel·lícules amb en Poirier

Sí, exacte. Però és que jo no havia fet cinema i els primers passos van ser amb ell amb una manera de rodar molt particular. En Poirier no volia personatges construïts. Ell no volia veure actors, ell volia humanitat, volia veure persones. Amb el temps m’adono de la importància d’entrar al cinema per la porta d’actuar natural, d’improvitzar i d’adaptar-me a les situacions gràcies a aquest director. Això va ser una gran escola per a mi, una experiència brutal.

Vas ser el primer actor no francès a guanyar el César al millor actor per Harry, un amic que us estima. Per cert, en tinc el DVD a casa. Què va representar personalment i professionalment aquell premi?

(Pausa llarga altre cop) Doncs encara no ho sé, va ser una mica estrany. No vaig saber quina cara posar amb un premi. Jo suposo que la gent que fa esport o treballa amb competició els serà més fàcil entendre un premi, però en la feina artística no es determina clarament qui és millor per a un premi. Amb el César em vaig quedar una mica sorprès sense saber que m’estava passant i amb el temps en vaig anar sent conscient.

“La meva fama es va anar fent ella sola a partir de formar-me en aquella escola, Lecoq, a París”

Penses que ningú no és profeta en la seva terra?

No, no penso que ningú no és profeta de la seva terra. La meva fama es va anar fent ella sola a partir de formar-me en aquella escola, Lecoq, a París. Jo no vaig anar fora per a triomfar, sols em va sorgir una feina, vaig poder estalviar i me’n vaig anar a França. La resta va venir de retruc i en cap moment m’he sentit poc reconegut a casa meva. Soc extremadament afortunat de com la vida m’ha tractat.

Alguna vegada has pensat que un premi de cinema o de teatre s’ha concedit a algú que no el mereixia? Per què creus que, de vegades, passen aquestes situacions en el món cultural?

Passen perquè és impossible ser just amb els premis artístics. Tots els premis són injustos. Donar un premi al millor actor o a la millor actriu es posar-se en camisa d’onze vares. Per exemple, a mi em van donar el premi Cèsar al millor actor europeu per la peli Harry, però me’n recordo que també hi havia nominat un gran actor alemany, Bruno Ganz, qui tenia un recorregut molt més llarg que jo, però em van donar el premi a mi. Què va passar? Doncs que la pel·lícula Harry l’havien vist dos milions d’espectadors i la seva cent-mil, i és així de cruel. Els premis són el que són, és promoció, és marquertin. Per tant el millor actor, i com a concepte, no existeix. Tots és molt voluble i molt intangible.

Algun cop t’ha venerat algú important de la professió? 

Una vegada em vaig trobar al Michel Piccoli i se’m posar de genolls pel meu paper a Harry i li vaig dir: ‘no, no, si us plau, aixequis’. I et diré que quan et trobes treballant amb alguna estrella important, al cap de deu segons te n’adones que és una persona com tu, una persona normal. Sí que m’hagués impressionat conèixer al Dario Fo, però mai no he tingut ídols concrets.

Ni amb el futbol?

No, ni amb el futbol tampoc.

Has interpretat papers molt diferents: personatges inquietants com a Harry, un amic que us estima, autoritaris com a El laberinto del fauno, o registres més íntims i humans a Pa negre o La boda de Rosa. Hi ha algun personatge o gènere que encara no hagis interpretat i que t’agradaria explorar?

No, no. Si que m’adono que en teatre, sempre de creació pròpia, vull dir, coses que hem escrit, sempre acaba sortint el meu jo còmic. En canvi en cinema no he fet massa comèdies, però tampoc és que tingui un desig de fer papers còmics en aquest gènere ni tampoc ho demano. Mentre pugui continuar fent pel·lícules i teatre en papers on m’agradi implicar-me, aquest ofici el trobo un “chollo”.

«Mentre pugui continuar fent pel·lícules i teatre en papers on m’agradi implicar-me, aquest ofici el trobo un “chollo”»

En una trajectòria tan llarga hi deu haver èxits, però també decepcions i frustracions. Quin moment ha estat el més difícil per a créixer professionalment i personalment?

No, no m’ha passat mai perquè justament, i tornem al Toni Albà, amb ell vaig descobrir la meva capacitat d’inventar teatre. I així m’ha anat, que sempre he pogut fer teatre i no m’han faltat papers a representar. Fins al punt d’anar a alguna prova de paper de cinema i veure que no m’encaixava i amb la directora dir-nos, això no ens va bé. Ja sé que faig una mica de ràbia, sóc un mal exemple i sempre m’ha anat tot bé.

La família, els amics i els companys de professió sovint són determinants en una carrera artística. Fins a quin punt el teu entorn ha estat clau perquè hagis pogut mantenir-te fidel a tu mateix?

Doncs qui dius han tingut un paper determinant, però tampoc essencial donat que m’ha vingut de fàbrica gran part de les coses. Ma mare, la meva parella, el meu germà, els meus fills i els meus amics més íntims, els ha fet il·lusió quan m’han anat bé les coses, però tampoc m’han idolatrat mai. El fet de viure envoltat de persones que valoren qui ets i no pas l’èxit professional, m’han fet tenir els peus a terra la qual cosa sempre m’ha anat prou bé. També moltes de les pel·lícules que he fet han estat en francès o d’autor, i tampoc els han agradat molt als meus entorns propers. El teatre és diferent i quan la gent riu, això va a missa i queda clar que agrada.

A més de la teva feina artística, has mantingut un compromís amb diverses causes socials. Creus que els actors tenen una responsabilitat pública més enllà de l’escenari o de la pantalla?

Sí, sí, així és, amb la idea que qualsevol ciutadà, tothom, té una responsabilitat política al respecte de la gent que l’envolta. I és veritat que els actors i les actrius se’ns dona com un poder, una megafonia on ets una referència d’alguna manera i això és una responsabilitat. Un actor, una actriu o qualsevol persona han d’estar implicats en el món on viuen.

Per acabar: quin és l’últim projecte, obra, pel·lícula o iniciativa que ara t’il·lusiona?

Doncs mira, precisament ara un amic meu i jo estem intentant escriure un guió per a un llargmetratge de cinema.

Alguna pista?

Bé, és un projecte on l’ambició no hi és. Primer cal escriure el guió i anar pas a pas. La intenció és escriure-ho, dirigir-ho, protagonitzar-ho i tot plegat, fer-ho tot. La pista que et puc donar és que serà comèdia i que surten personatges vestits de dimonis dels pastorets.

Com quan vas començar fent teatre amateur a Vilanova amb Els Pastorets.

Sí, i espero que no sigui l’última actuació. Que et vagi bé, “Rabadಓ.

___

Rabadಠés un dels dos pastors còmics protagonistes d’Els Pastorets, i el cognom de l’entrevistador.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons