Però què és un sistema educatiu? Dani Olmo t’ho explica

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Santiago García Tirado

Mundial 2026. Final. Dani Olmo apareix davant de les càmeres en acabar el partit, i parla d’educació. Un periodista l’ha posat en la tessitura d’haver de valorar la mala passada de la selecció argentina que, durant el lliurament de la copa a Espanya, s’ha mantingut d’esquena, com un possible gest de menyspreu. Diu literalment: “Al final crec que també és important els valors que vols transmetre. Som un exemple per a moltes generacions, per a molts nens i nenes”. Algú que concita admiració, i que a més representa un país, assumeix una quota de la feina d’educar. Ho vulgui o no, la seva manera genera un model, i ho assumeix.

Sí, Dani Olmo és un jugador de futbol.

Ara parlarem de què és un sistema educatiu, com es reparteixen les palanques entre els seus agents, qui ho administra i supervisa, i amb quines perspectives. Quant a estat democràtic, Espanya -qualsevol país, tota democràcia- necessita entendre que la formació dels seus ciutadans és l’única garantia que la democràcia continuï amb el seu curs evolutiu. Que segueixi viva i segueixi servint els seus ciutadans. El contrari, deixar l’educació a l’atzar de les circumstàncies, els interessos de les empreses, les directrius d’organismes aliens, com l’OCDE, les tendències temàtiques successives o la bona vibra dels pedagogs és gairebé el mateix que posar una societat sencera a provar la ruleta russa. Just el que hem estat fent per aquí, sota qualsevol govern des del 1978.

Per descomptat que en un breu article d’opinió com aquest no donarem totes les claus necessàries per solucionar un problema altament complex com el de l’educació, però sí que podem incidir en un element bàsic, el que té a veure amb la idea de sistema. Perquè sistema remet a un mecanisme complex, un en què altres mecanismes simples exerceixen la seva funció, tota vegada que supeditats a les necessitats del superior, que és el que ha de produir l’efecte que se li hagi encomanat. Entès com a sistema al servei d’una ciutadania que es constitueix com a estat, i no com un qualsevol, sinó com a estat democràtic, l’educació necessita diversos gestors. Només en ments petites hi pot haver la idea que l’educació és responsabilitat única de l’escola. Una societat precisa formar els que en el futur assumiran la tasca de sostenir-la –ho diu Hannah Arendt, ho va dir Durkheim– i mostrarà la seva maduresa en la mesura que posi tots els actors que tingui a l’abast a la tasca d’educar. Aquest treball ingent, laboriós, és el que assegura que cada nou ciutadà que se suma a la seva societat, per naixement o per adveniment, rebrà la formació necessària per esdevenir ciutadà de ple dret, lliure, informat, crític, autònom, solidari i respectuós. I capaç també de sostenir aquest model de món en el seu viatge cap al futur.

La part de la discussió sorgeix precisament en aquest punt, que pel que sembla és qüestionat en els últims temps per individus poc avesats, i per altres de ben conscients i molt més tèrbols. Es materialitza en aquesta tendència a exigir que l’escola renunciï a funcions que sempre li havien correspost sense, a canvi, encarregar-les a cap altre gestor. Em refereixo a aquesta idea que s’expressa amb maximalismes del tipus “jo tinc dret que al meu fill/a no se li parli de…”. És un tema en què s’ha cedit de manera subreptícia, de vegades amb una crida a la suposada concòrdia, respecte per les minories, etc. i la majoria de vegades per la por del professorat a entrar en conflictes en què, sempre i gairebé sense excepció, l’estat els deixa a l’estacada davant de la torba dels cridaners. Extirpar certs temes de la vida a les aules és impedir que, per exemple, una nena arribada del Pakistan aprengui quins són els seus drets, la seva posició lliure i independent a la seva nova societat d’acollida; que un noi criat als carrers de Colòmbia o Rep. Dominicana entengui que hi ha alternatives a una vida on prima la llei del més fort; que una nena, un nen, educats en una casa on es creu a cegues en les diverses formes de la pseudociència, entengui que l’ésser humà és hereu d’un patrimoni de coneixement científic atresorat per l’espècie al llarg de milers d’anys. No és intel·ligent ni comporta beneficis restringir ni condicionar l’àmbit d’actuació de l’escola. Al servei d’una societat democràtica, tot el saber acumulat en les diferents matèries que s’imparteixen a les aules, absolutament tot, s’ha de posar a l’abast de tot l’alumnat.

Amb tot, la idea del sistema va molt més enllà. Perquè l’escola -tot el període obligatori més el període posterior de formació- es restringeix a unes poques hores, mentre que hi ha altres àmbits en què la seva tasca l’han de prosseguir altres gestors. I és aquí on el sistema actual calibra les seves funcions de manera imperfecta. Hi ha altres actors amb poder d’educar i fins ara han fet servir deficientment tot el seu potencial. Parlo dels ajuntaments, que, en aquests moments de complexitat social creixent, han de començar a integrar els mitjans de què es disposa dins del sistema educatiu general. I toca fer-ho, a més, de manera urgent, per a assegurar la pau dels carrers, la qualitat de vida dels seus barris. Només els ajuntaments, a través de monitors, animadors socioculturals i altres tècnics, poden oferir espais de desenvolupament a aquests alumnes que no es poden costejar activitats extraescolars, però dels quals tampoc es pot desentendre lliurant-los al que sorgeixi, en tardes senceres de videojocs o en passejades sense fi en parcs i descampats, on només poden ser enganxats per a bandes. Els patis d’escoles i instituts, buits de vesprada, són escenaris que denuncien manca d’ús en moments en què sabem que els ciutadans més joves necessiten més atenció, més cura.

Hi ha encara un tercer gestor -al costat de l’escola i l’ajuntament- del qual no es diu gaire en matèria d’educació i que és clau per al benestar d’una societat. És aquest gestor que subsumeix tots els mitjans de comunicació públics –subratllem públics–, un altre dels pilars del sistema educatiu entès de manera extensa. Ràdios, televisions i webs ofereixen continguts que es consumeixen a tots els àmbits, i no només entre joves. Els que són de titularitat pública -els que procedeixen de la seva societat i s’hi deuen- són responsables d’oferir una equilibrada dieta temàtica que inclogui, per descomptat, entreteniment, però no menys cultura, actualitat política, ciència, pensament, progrés, en suma.

Està bé que sigui Dani Olmo, que és admirat, que es mou en un paradigma que, pel que sembla, és fàcilment comprensible per a una bona part de la població, qui digui que educar és feina de tot individu que s’integra en una societat. És meravellós que ho entengui algú que, en principi, no sembla que carregui amb la responsabilitat d’educar. I, això no obstant, aquí el tenim, ell i altres jugadors, herois de gestes esportives, triomfadors i admirats, que saben que mentre triomfen, adquireixen una dimensió de model per a la seva societat i, per això mateix, són conscients que han de tenir cura del seu comportament al camp. No són votats però, a la seva manera, també són representants de la ciutadania. Alguns mostren un sentit de l’ètica força superior a la mitjana dels que sí que es voten.

Entenent així el sistema, la càrrega es reparteix, però no minva l’exigència de cadascun dels gestors. Al contrari. I justament per això es fa inajornable reconèixer i respectar el paper dels gestors i actors que assumeixen aquest encàrrec social. Dir que “ja n’hi ha prou de vacances, els pares hem de treballar” és adjudicar-li a l’escola el treball groller de la simple vigilància i, als qui hi ensenyen, el pobre paper de ser mers monitors de temps lliure, amb l’afegit, si no és demanar massa, que ensenyin als xavals allò que a casa no es prenen la molèstia d’ensenyar. Però poca cosa més. Una manera de degradar el sistema educatiu arrossegant-lo a allò rudimentari, a l’embrutiment.

Un dia al congrés dels diputats algú va entendre -sense formular-ho- que el que hi fan i diuen els representants de la ciutadania també contribueix a l’educació d’un país. Se n’anava un diputat del PP, que passava a dedicar-se a la política a la seva regió d’origen. A la tribuna d’oradors va aparèixer un diputat dels seus antípodes ideològics, fins i tot estètics, que ja havia provocat xafarderies entre els parlamentaris al llarg de la legislatura. Era un diputat de Podemos. Va aprofitar que pujava a la tribuna per dirigir unes paraules al diputat conservador. Afectuoses. Va acabar amb aquesta frase inesperada: “Crec que el trobarem a faltar. Vostè és una bona persona”. El del PP es deia Alfonso Candón. El de Podem, Alberto Rodríguez.

Va ser una classe pràctica de decència. N’hi hauria d’haver moltes més, que es repetís i es repetís, com fan els i les que ensenyen, fins que els alumnes aprenguin.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons