Francesc Bailón: “Els inuit són un esser humà en l’estat més pur”

L’antropòleg, escriptor i divulgador científic, Francesc Bailón. / Foto: Cortesia de l’autor

CARA A CARA AMB

Francesc Bailón Trueba, antropòleg, escriptor i viatger polar

Llicència Creative Commons

David Rabadà

 Vaig conèixer al Francesc l’estiu de 2008 durant una expedició a Groenlàndia. Entre la meva mirada geològica sobre els paisatges àrtics i la seva passió per l’antropologia dels pobles inuit van sorgir llargues converses enmig del fred de les nits polars, sota aurores boreals espectaculars i envoltats per la immensitat dels gels perpetus. Aquella experiència em va permetre descobrir no només un investigador rigorós, sinó també un gran divulgador i viatger. Per a mi és obligat entrevistar a aquest antropòleg.

Nascut a Barcelona el 27 de febrer de 1968, Francesc Bailón és escriptor, viatger polar i divulgador científic. Llicenciat en Antropologia Cultural per la Universitat de Barcelona, des de 1997 ha dedicat la seva trajectòria a l’estudi etnogràfic dels pobles de l’Àrtic, especialment de les comunitats inuit. D’aquesta manera s’ha convertit en un dels especialistes més reconeguts internacionalment en aquest àmbit, i remarco l’adverbi internacionalment.

Al llarg de la seva carrera ha organitzat i guiat expedicions a Groenlàndia, Sibèria, Mongòlia i Lapònia, convivint amb pobles com els inuit, els nenets i els sami. La seva experiència de camp s’estén a més de seixanta països, on ha estudiat nombroses comunitats indígenes. A més de la recerca, també desenvolupa una intensa tasca divulgativa mitjançant conferències, exposicions, publicacions i docència. Actualment és professor en diverses institucions, coordinador de l’àrea de cultura inuit de la SELM, membre de la Sociedad Geográfica Española i col·laborador de diversos centres de recerca especialitzats en estudis àrtics. Retrobar-me amb en Francesc sota despatx, i allunyats del camp que ens va fer conèixer, em resulta fins i tot estrany.

Quan vas decidir que l’antropologia seria la teva vocació? Quines experiències personals et van conduir cap a l’estudi de les cultures indígenes?

Ho vaig tenir clar des de ben petit. Mentre altres companys de classe d’entre els 10 i 11 anys llegien Mortadelo y Filemon, Botones Sacarino, Zipi y Zape o altres còmics, jo era una persona que llegia llibres d’exploradors i d’antropòlegs sobre l’Àrtic. Per tant, i des de ben petit jo volia ser explorador i antropòleg.

Vas tenir dubtes?

Quan vaig acabar el meu curs acadèmic vaig tenir els meus dubtes pensant que l’antropologia no tindria una bona sortida professional, però vaig canviar d’opinió i vaig acabar la carrera de antropologia que era el meu somni des de ben petit.

Des de 1997 has dedicat una part molt important de la teva vida a l’estudi dels pobles àrtics. Què et va atreure inicialment de la cultura inuit i què et continua fascinant avui?

Des de ben petit sempre havia sentit fascinació per l’Àrtic i els inuit. Quan ara faig xerrades sobre aquest temes a escoles explico que la cultura inuit és un dels pobles més atractius per als nens amb temes com els ossos polars, els trineus o els iglús, però quan vaig acabar la carrera d’antropologia vaig veure que a Espanya era necessari impulsar la cultura inuit. De fet, i al llegir el llibre Poesia Canto Primitivo de C. W. Bowra, em vaig adonar que els inuit era el poble on jo hi volia dedicar la meva vida.

“Els inuit disposaven d’una pràctica anomenada piseq (o tordlut en alguns dialectes), que consistia a resoldre tensions i conflictes comunitaris mitjançant duels poètics i cantats”

Però hi hauria algun detall més que despertés aquesta passió?

Cert, i és que vaig descobrir que els inuit, i excepte l’assassinat, improvisaven cançons i poemes per a solucionar els seus conflictes. Això realment em va fascinar al ser un poble que no utilitza la violència física per a resoldre tensions, sinó l’enginy lingüístic. En fi, que els inuit disposaven d’una pràctica anomenada piseq (o tordlut en alguns dialectes), que consistia a resoldre tensions i conflictes comunitaris mitjançant duels poètics i cantats, el que jo anomeno, els poetes de l’Àrtic.

Vaja, que en lloc de recórrer a la violència física, confiaven en la creativitat com una concepció de la justícia orientada a preservar la cohesió social.

Sí, i aquest és un fet que em continua fascinant dels inuit, com també la seva adaptació a un entorn extrem i hostil on han sabut extreure el millor de l’ésser humà per tal de conviure amb perfecte simbiosi amb la natura.

Per tant, com definiries els inuit?

Són gent molt hospitalària, humil i referent del que van ser els humans abans de transformar-nos en un animal modern. Els inuit són un esser humà en l’estat més pur.

Aquest any farà 25 anys que visites les terres dels inuit. No cal dir que has realitzat nombroses expedicions a l’Àrtic i a altres regions remotes del planeta. Quin paper han tingut l’esforç, la perseverança i la capacitat d’adaptació en la construcció de la teva trajectòria professional?

Quan faig xerrades a les escoles, i com a futur nostre, els dic sempre que el més important és que la gent tingui somnis, que cregui en ells, que se’ls faci seus i que sobretot tingui en compte que cal lluitar-los amb molt d’esforç i perseverança. Si així ho fan res i ningú et podran aturar. En fi, que un ha de prendre consciència del seu camí i que aquest camí serà llarg i difícil. Però que realment, i si vols treballar amb passió a la vida, ho facis per tal d’ajudar als demés.

“Quan faig xerrades a les escoles, i com a futur nostre, els dic sempre que el més important és que la gent tingui somnis, que cregui en ells, que se’ls faci seus i que sobretot tingui en compte que cal lluitar-los amb molt d’esforç i perseverança”

Quan penso en tu em ve el llibre El llibre L’Antropòleg innocent de Nigel Barley. Conviure amb pobles com els inuit, els nenets o els sami exigeix guanyar-se la confiança de les comunitats. Com s’aconsegueix establir aquest vincle humà imprescindible per a una bona recerca antropològica?

El llibre L’Antropòleg innocent de Nigel Barley, em va marcar un abans i un després. Cal ser un mateix i eliminar totes les barreres acadèmiques des de la universitat. Vull dir que d’aquella lectura vaig aprendre la importància de ser un mateix i d’entendre que l’antropologia és, sobretot, una trobada entre persones. Les barreres acadèmiques que sovint imposa la universitat —mantenir una distància excessiva, no implicar-se emocionalment o pretendre una objectivitat absoluta— no em van funcionar mai. Ben al contrari, vaig descobrir que la confiança, la proximitat i la capacitat de mostrar-se tal com un és permeten comprendre molt millor les persones i les cultures. Aquell llibre em va fer veure que l’investigador no és un observador invisible, sinó algú que forma part de la realitat que estudia. Des d’aleshores, he procurat apropar-me als altres amb autenticitat, acceptant que les relacions humanes són una eina fonamental per comprendre el món. Sobretot ser un més introduint-te en el seu món i guanyant-se el seu respecte.

Tens alguna anècdota a l’estil del llibre L’Antropòleg innocent de Nigel Barley?

Tinc una anècdota que sempre m’ha recordat les lliçons que transmet Nigel Barley. L’any 2002, a Groenlàndia, estava fent treball de camp i em va interessar especialment una cançó tradicional que una dona inuit cantava. Quan vaig treure la gravadora per enregistrar-la, ella es va adonar del que feia i va deixar de cantar immediatament. Vaig sortir de la casa força frustrat, pensant que havia perdut una oportunitat valuosa per documentar aquell patrimoni cultural.

Veig aquí la humilitat de Nigel Barley. Què va passar després?

Dies més tard, i jo fora acompanyant una cacera, vaig descobrir una sorpresa. Sense que jo me n’hagués adonat, aquella mateixa dona havia agafat la meva gravadora i hi havia enregistrat la cançó sencera. Ho havia fet quan va considerar que era el moment adequat i de la manera que ella havia escollit.

“El coneixement arriba quan la comunitat decideix compartir-lo”

En expedicions per molts països i ètnies tinc molt present un infinitiu, compartir. Què et va ensenyar aquell episodi?

Aquell episodi em va ensenyar una lliçó fonamental d’antropologia: el coneixement no s’obté perquè l’investigador el demani o perquè disposi d’una metodologia determinada. El coneixement arriba quan la comunitat decideix compartir-lo. L’antropòleg pot tenir pressa, però les persones amb qui treballa tenen els seus propis ritmes, les seves pròpies normes i la seva pròpia manera d’establir la confiança. Aquell dia vaig comprendre que escoltar i saber esperar és, sovint, molt més important que fer preguntes. En fi, que l’antropòleg va a aprendre.

En els meus viatges, i ja n’hem parlat, quan aprenc i els parlo en l’idioma local apareix el nexe de confiança. Em vas dir a Groenlàndia que parles una mica de la llengua inuit?

Segon els meus amics inuit, el Hans i la Mona més el meu fillol Kaluk i la meva fillola Paningua, parlo un 35 % de la seva llengua. Sabent el complicat de la seva llengua això m’enriqueix a mi com a persona.

L’idioma dels inuit, i en dono testimoni, resulta molt complicat de fonètica. El mateix et diria d’una llengua amb qui hi estàs també ben iniciat, el mongol, per què?

La meva muller, na Tuya, llum del sol, és de Mongòlia. I de fet el que més s’assembla als inuit, i com a cultura afí, és Mongòlia.

Vaig viatjar un mes sol per Mongòlia l’estiu de 2004 i estic d’acord amb tu. Hi ha força similituds entre els inuit de Groenlàndia i els nòmades d’allà.

Malgrat la distància que separa l’Àrtic de les estepes asiàtiques, tots dos pobles han desenvolupat una manera de viure basada en la resiliència i el respecte pel medi. Tant els inuit com els nòmades mongols saben que la supervivència depèn de la solidaritat i de la transmissió dels coneixements entre generacions. A més, comparteixen una visió del temps i de l’espai molt lligada als cicles de la natura. Són cultures que han après a viure amb molt poc, però que alhora són extraordinàriament riques en valors, tradicions i saviesa pràctica. Potser per això, quan he estat amb uns o amb altres, sovint he tingut la sensació de trobar-me davant d’esperits afins.

“Tant els inuit com els nòmades mongols saben que la supervivència depèn de la solidaritat i de la transmissió dels coneixements entre generacions”

Avui ets considerat un dels especialistes més destacats en cultura inuit. Quins factors creus que expliquen aquest reconeixement professional després de dècades de treball de camp?

El reconeixement sempre és agraït, especialment quan arriba de la comunitat científica o de les mateixes persones amb qui has treballat durant anys. Però, sincerament, no penso gaire en el que he fet, sinó en tot el que encara queda per fer. La cultura inuit continua sent poc coneguda en molts àmbits i encara hi ha molts estereotips per combatre. Si alguna cosa he aconseguit, ha estat contribuir a apropar aquesta realitat al públic de l’Estat espanyol. He intentat demostrar que l’antropologia no consisteix només a estudiar cultures, sinó també a crear ponts entre elles. Aquesta tasca m’ha permès col·laborar en projectes molt diversos: assessoraments per a produccions cinematogràfiques, documentals internacionals, reportatges per a la BBC, obres de teatre, exposicions i nombroses activitats divulgatives. També he tingut la satisfacció de veure com algunes d’aquestes iniciatives han rebut reconeixements molt importants com un Premi Gaudí.

Un premi Gaudí?

Bé, no a mi, sinó a una pel·lícula d’Isabel Coixet a qui vaig assessorar.

Quina pel·lícula era?

Nadie quiere la noche. La pel·lícula està ambientada en la Groenlàndia del 1908 i narra l’expedició al Pol Nord de Josephine Peary i la seva relació amb Allaka, una dona inuit que li canvia la vida.

I a tu què et canvia la vida?

Doncs el més important no són els premis ni els títols. El que realment em canvia la vida és haver contribuït a fer visibles altres maneres d’entendre el món i haver mostrat que pobles com els inuit tenen molt a ensenyar-nos sobre sostenibilitat, cooperació, adaptació i relació amb la natura. L’antropòleg pot fer molt més que estudiar: pot ajudar a construir comprensió entre societats diferents i a enriquir la mirada que tenim sobre nosaltres mateixos.

La transmissió de coneixements és fonamental tant en les societats tradicionals com en les modernes. Què podem aprendre dels pobles indígenes sobre la manera d’educar i transmetre la cultura entre generacions?

Una de les coses que s’aprèn convivint amb pobles com els inuit o els kazakhs és la importància central de la tradició oral. En les societats occidentals sovint donem més pes al coneixement escrit i als llibres, però aquests pobles ens recorden que gran part de la cultura, la identitat i la memòria col·lectiva es transmeten de persona a persona, a través de la paraula viva. Aquesta transmissió oral no és un complement, sinó un element essencial. Si no es manté, el coneixement es perd o es fragmenta. Alhora, això no vol dir que la tradició escrita no sigui important: totes dues formes de transmissió són fonamentals i es complementen.

“La clau és entendre que tant l’oralitat com l’escriptura són maneres diferents de preservar i donar sentit a la cultura”

Quina és la clau entre transmissió oral o escrita?

La clau és entendre que tant l’oralitat com l’escriptura són maneres diferents de preservar i donar sentit a la cultura. Per entendre aquests pobles —i perquè ells mateixos s’entenguin— cal valorar igualment aquestes dues dimensions del coneixement. En el fons, el que aprenem és que educar no és només acumular informació, sinó garantir que aquesta informació es mantingui viva i tingui continuïtat entre generacions.

Com a professor i divulgador, quins són els principals problemes que detectes actualment en la transmissió del coneixement dins dels sistemes educatius occidentals?

Un dels principals problemes que observo és que, sovint, el coneixement es presenta a l’alumnat gairebé exclusivament a través de la lectura i dels llibres. Evidentment, l’aprenentatge a partir del text escrit és fonamental i insubstituïble, però no pot ser l’única via. Quan el coneixement es limita a aquesta dimensió, es corre el risc de convertir-lo en quelcom abstracte i allunyat de la realitat. En canvi, l’aprenentatge adquireix molta més profunditat quan es combina amb experiències, vivències i contacte directe amb el món.

Què cal fer més?

Incorporar metodologies més vivencials i contextualitzades no només enriqueix el sistema educatiu, sinó que també enriqueix els alumnes, perquè els permeten entendre millor allò que aprenen i donar-li un sentit més ampli i personal. En definitiva, es tracta de trobar un equilibri entre el coneixement teòric i l’experiència, perquè tots dos són necessaris per a una educació completa.

Quina influència van tenir els teus mestres, la teva família i l’educació que vas rebre en la formació dels valors que han orientat la teva vida i la teva carrera?

El meu pare sempre em diu que porto la vida que vull tenir i que aquest és un luxe que no molta gent es por permetre, però més enllà de la meva família, i en general, diria que hi ha dues persones que també m’han marcat de manera especial. La primera és la meva àvia paterna. Era una persona molt inquieta, viatgera i extraordinària. Després d’una operació important, va decidir convertir la seva recuperació en una herència en vida per a la família: ens va proposar i pagar un viatge conjunt al Brasil. Recordo la seva fortalesa i la seva energia vital. Era una persona capaç d’afrontar les dificultats amb una gran determinació. Una de les seves experiències més impactant per a mi va ser quan va pujar la muntanya Corcovado, en aquest viatge al Brasil.

I la segona persona que et va impactar a la vida?

La segona persona clau va ser la meva professora d’antropologia Dolores Juliano. Després d’acabar la carrera i d’haver viatjat per l’Àrtic, vaig tornar amb molts dubtes sobre el meu futur. Recordo una trobada amb ella a la llibreria Laie, on li vaig explicar que havia descobert la meva vocació estudiant els inuit, però també li vaig expressar pors i inseguretats. Ella em va escoltar i em va ajudar a entendre que aquell era el meu camí, donant-me l’empenta definitiva per a dedicar-me a l’antropologia de camp. De fet, en el meu primer llibre ja menciono aquesta trobada amb ella, perquè va ser un moment clau en la meva trajectòria: em va ajudar a confiar en mi mateix i a seguir endavant.

Després d’haver visitat més de seixanta països i d’haver conegut comunitats molt diverses, quines lliçons humanes consideres més valuoses per a les noves generacions?

Sobretot li diria que la idea fonamental és la importància de perseguir els propis somnis. Només tenim una vida, i cal viure-la amb intensitat, procurant que allò que fem ens ompli i ens faci sentir coherents amb nosaltres mateixos. Quan una persona decideix seguir els seus somnis, sovint es troba amb més obstacles que en una vida convencional i previsible. Però també és cert que aquest camí aporta un valor afegit molt important: la possibilitat de contribuir positivament a la societat, d’ajudar altres persones i, en definitiva, de millorar una mica el món. Crec que aquesta és la clau: actuar segons els propis criteris i valors, però amb un fil conductor clar que són els somnis i les passions personals. Quan això passa, la teva aportació pot esdevenir realment significativa.

Què penses que tenen les noves generacions a les mans?

El que les noves generacions tenen a les seves mans és precisament això: la capacitat de decidir quin camí volen seguir i, amb ell, la possibilitat de construir un futur millor tant per a elles mateixes com per als altres. Cal perseguir els teus somnis i sols tenim una vida que cal aprofitar-la perquè no es tornarà a repetir.

“Els somnis tenen sentit quan es converteixen en accions, quan es transformen en camins recorreguts i en experiències viscudes”

Mirant enrere, què li diries al jove Francesc Bailón que iniciava els seus primers passos en el món de l’antropologia i els viatges d’exploració?

Li diria, sobretot, que sigui sempre ell mateix. Els valors i els principis personals són fonamentals i acaben sent la brúixola que orienta qualsevol trajectòria vital i professional. També li recordaria que no n’hi ha prou amb tenir somnis: cal treballar per fer-los realitat. Els somnis tenen sentit quan es converteixen en accions, quan es transformen en camins recorreguts i en experiències viscudes. En definitiva, li diria que confiï en la seva manera d’entendre el món, que no renunciï a la seva autenticitat i que tingui la determinació de portar fins al final allò que realment el motiva.

Quins objectius t’agradaria assolir amb il·lusió en els propers anys?

Si et soc sincer, no miro gaire enrere del que he fet, però tampoc planifico excessivament el futur. M’agrada mirar endavant, però sense angoixar-me amb projectes rígids o massa redefinits. Al llarg de tots aquests anys d’antropòleg, la majoria de les coses que m’han passat han sorgit de manera natural, gairebé inesperada. Poques vegades han estat fruit d’un pla tancat. Per això, no em preocupa especialment tenir nous projectes. Confio que el futur em continuarà portant oportunitats i experiències interessants, com ha passat fins ara, i que vindran nous regals a la vida. Dit això, sí que hi ha algunes idees que em rondinen: la possibilitat d’una expedició que podria convertir-se en una de les més extraordinàries que he viscut, o bé un llibre de memòries àrtiques on pugui recollir experiències viscudes al llarg dels anys en aquells territoris. Però, més enllà d’això, el que realment m’interessa és deixar que sigui la vida la que em proposi nous camins. En el fons, el millor de la meva trajectòria és que moltes de les coses importants han arribat sense buscar-les explícitament.

Francesc, moltes gràcies per dedicar-nos el teu temps i compartir la teva experiència vital i professional. Per acabar, ens agradaria saber en què estàs treballant actualment.

En breu em publicaran un llibre il·lustrat sobre les dones inuit que porta per títol: Dones inuit. Un viatge a l’Àrtic i que de moment es publicarà en castellà, català, eslovè i francès. Ara estic assessorant a la companyia de teatre de Catalunya Festuc en una obra que versa sobre el poble inuit. I a la tardor faré una exposició fotogràfica sobre els nenets i una conferència en el prestigiós Festival Torelló Mountain Film. De cara a l’any vinent tinc previst fer unes expedicions antropològiques i culturals a Equador, Mongòlia (tant a l’estiu com després a la tardor) i Groenlàndia. I en la línia de recerca, estic investigant en territoris diferents: per una part continuar el meu treball de camp a Groenlàndia i per un altre a Mongòlia.

Doncs bon viatge Francesc

Bon viatge a tu també, David.