Quan les teories errònies ennuvolen la visió

Nens jugant junts: cadascun d’ells és únic i només se’l pot comprendre realment a través de la seva trajectòria de desenvolupament individual./ (Imatge: Wikimedia Commons)

Dr. Eliane Perret, Psicòloga i  pedagoga terapèutica.  /Font: Zeit-Fragen

Avui dia, no és fàcil per als pares, educadors i professors adquirir els coneixements necessaris per abordar amb seguretat i confiança les tasques exigents que comporta el dia a dia amb els nens. Qui recorre a les guies que es troben al mercat editorial, sovint topa amb conceptes simplistes que no superen un examen mínimament detallat. Tanmateix, els infants i els joves, és a dir, la generació en creixement, depèn d’adults que sàpiguen què fan. Això determina el seu futur, però també el d’una comunitat més àmplia, fins i tot el d’un país i del món. El que necessitem avui és un canvi de mentalitat en molts aspectes, tant a les escoles com a les famílies: redescobrir que els nens es desenvolupen al seu entorn i que, per això, necessiten exigències i models a seguir adequats a la seva edat. En resum, que els infants depenen de l’educació. Per què avui dia això s’ha perdut de vista en molts casos? Val la pena aprofundir en aquesta qüestió.

«¿Sóc el meu cervell? Només sóc una màquina biològica?»

Aquestes expressions, que sovint se senten, generalment provenen de l’àmbit de les neurociències. S’utilitzen per donar una explicació biològica als comportaments problemàtics dels infants i adolescents. Se sent parlar de neurotransmissors, lòbuls frontals, tronc encefàlic, sobrecàrrega, crisi emocional, neurodiversitat, neuronormativitat, etc. Aquest és avui el rerefons explicatiu quan, a partir dels exàmens i qüestionaris corresponents, s’estableix un diagnòstic psiquiàtric infantil a partir d’un comportament problemàtic d’un nen en l’àmbit familiar o escolar. Les anomalies d’un nen ja no es relacionen amb la història de desenvolupament, sinó que es justifiquen per particularitats del cervell. En molts casos això dóna lloc a un diagnòstic que requereix tractament farmacològic.

Gairebé ja ningú es pregunta com s’ha produït aquest canvi de paradigma en els darrers anys, passant d’un model explicatiu basat en les ciències humanes a centrar-se en causes biològiques. Tampoc no es qüestiona si això correspon a l’estat actual de la investigació. Per això, gairebé no es tenen en compte les veus crítiques que qüestionen la serietat d’aquest enfocament. Una d’elles és la del neurocientífic Felix Hasler, investigador assistent a la Berlin School of Mind and Brain de la Universitat Humboldt de Berlín, periodista científic i expert en el seu camp. Al seu llibre «Neuromitologia», ja va analitzar fa alguns anys la validesa dels procediments de prova basats en la neurociència, que han esdevingut habituals en la investigació cerebral, i va plantejar la pregunta: «Sóc el meu cervell? Només sóc un bioautòmat?».

No hem aconseguit res

Algú que sap molt bé de què parla és Tom Insel, exdirector de l’Institut Nacional de Salut Mental (NIHM). Almenys va tenir l’honestedat de fer pública la seva conclusió demolidora sobre l’enfocament habitual al seu institut, en afirmar: «Durant 13 anys vaig impulsar al NIHM les neurociències i la genètica dels trastorns mentals, i quan miro enrere, crec que sí que vaig aconseguir un munt de treballs interessants d’investigadors famosos d’un cost força elevat -crec que 20.000 milions de dòlars-, però no crec que haguem aconseguit canviar res pel que fa a la reducció dels suïcidis, la reducció de les hospitalitzacions o la millora de la recuperació de deu milions de persones amb malalties mentals. Me’n faig responsable».

«Això ha creat un mercat terapèutic gegantí»

Per això, no ens sorprenen les observacions d’altres veus crítiques. Així, els dos pediatres Romedius Albers i Thomas Baumann ja van assenyalar críticament aquest problema fa més de deu anys en una entrevista titulada «Deslliureu els alumnes de diagnòstics innecessaris»: «Vam observar el desenvolupament dels nens cada vegada amb més precisió i, per això, vam constatar més variabilitat. Moltes desviacions de la mitjana es declaren com a trastorns del desenvolupament, i això ha creat un enorme mercat terapèutic. A més a més, molts professors estan al límit. Els nens que no poden seguir el mateix ritme corren el risc de ser patologitzats». Amb això es referien als nombrosos diagnòstics relacionats amb problemes de conducta (TDA/TDAH), trastorns de l’espectre autista (TEA), trastorns d’ansietat, depressió, tendències suïcides, etc., diagnòstics que figuren al DSM 5, el manual nord-americà de trastorns mentals, o al CIE-10/11 europeu en un nombre cada vegada més gran.

TDAH? Manca una prova fiable

Molts nens, adolescents i ara també adults atribueixen les seves deficiències a l’àmbit familiar i escolar a un diagnòstic. En conseqüència, esperen que se’ls tracti amb consideració, que se’ls presti suport addicional i que se’ls exigeixin menys requisits. No és casualitat que l’Oficina Federal d’Estadística Suïssa (BSF) informés a finals del 2022 un augment sense precedents dels trastorns mentals en nens i adolescents. Oskar Jenni, codirector del Departament de Pediatria del Desenvolupament i catedràtic de Pediatria del Desenvolupament a la Universitat de Zuric, també es va pronunciar sobre aquesta notable allau de diagnòstics. En relació amb el TDAH i els possibles diagnòstics erronis, va assenyalar que «[…] sorgeixen incerteses perquè […] no existeix un model de trastorn generalment reconegut, […] no es disposa d’una prova fiable per al TDAH, […] el trastorn se solapa en part de forma considerable amb altres malalties i amb trastorns conductuals reactius, […] trastorn i, finalment […], perquè els símptomes del TDAH es distribueixen de forma contínua a la població».

Nogensmenys, queda per veure si la classificació del TDAH (i també del TEA) dins d’un diagnòstic d’espectre, que s’ha convertit en habitual des d’aleshores en els centres d’avaluació de psicologia i psiquiatria infantil, s’acosta a una solució, ja que, en basar-se sempre en el mateix enfocament explicatiu, només permet un espectre de símptomes molt més ampli i, per tant, una major arbitrarietat. Així ho creu també Uta Frith, professora emèrita de Desenvolupament Cognitiu a l’Institut de Neurociències de l’University College London (UCL). Va participar de manera decisiva en els projectes de recerca destinats a confirmar la comprensió actual de l’autisme i avui afirma: «Durant molt de temps em vaig deixar portar per la idea de l’espectre autista, i només en els darrers deu anys he tingut la sensació que les coses havien anat massa lluny, i poc a poc he arribat a la conclusió: «No, això no és correcte».

Un extens catàleg de símptomes… i una llacuna que es «passa per alt»

Qui es fixi en els diagnòstics habituals avui dia s’adonarà que sovint es basen únicament en catàlegs de símptomes, centrats en la part «defectuosa» del nen. Si abans es recorria a l’herència per explicar aquests casos, avui dia l’èmfasi recau en els processos fisiològics del cervell. La neurodiversitat o la neuronormalitat com a models explicatius? L’herència amb una nova roba? On queda el nen amb la seva personalitat, història de desenvolupament i entorn social? D’aquesta manera, es passen per alt o es descuiden les troballes de gran actualitat de la investigació en psicologia del desenvolupament o antropologia, que aborden de manera integral el desenvolupament de la personalitat del nen al seu entorn social respectiu. Entre els seus grans temes hi ha la importància del desenvolupament socio-emocional del nen. A això s’associen noms com Mary DS Ainsworth, John Bowlby, Paul L. Harris, Peter Hobson, Henri Julius, Gianni Kugiumutzakis, Michael Tomasello, Colwyn Trevarthen, Emmy Werner, Lev Vygotsky i molts altres. «Am Du zum Ich» (Del tu al jo) és, per tant, l’encertat títol del llibre d’Henri Julius, que ocupa una càtedra de Pedagogia a la Universitat de Rostock, especialitzada en el desenvolupament socioemocional. Al seu llibre es resumeixen de forma concisa els resultats actuals de la recerca en psicologia del desenvolupament. Avui dia, aquests resultats haurien de constituir una directriu important per a la pràctica psicològica, pedagògica i psicoterapèutica.

L’ànim de mirar

No obstant això, la perspectiva biològica sobre el nen, tan present als mitjans de comunicació en els darrers anys, impedeix avui dia a molts pares (i professionals) veure el panorama complet. També poden resultar impressionants els extensos catàlegs de símptomes que s’associen als corresponents diagnòstics als manuals psiquiàtrics. «És exactament com li passa al meu fill», pot ser una conclusió. Això pot alleujar temporalment els pares afectats. Tot i això, descuida l’estat actual de la investigació i la visió de conjunt, ja que passa per alt el nen en tota la seva història de desenvolupament individual. Per tant, si s’analitzen amb deteniment, els diagnòstics mai no ofereixen una solució, sinó que es limiten a registrar el que s’observa de forma superficial. Suposen una determinació errònia, ja que no plantegen la pregunta del “per què” amb la profunditat necessària. Per exemple, la preocupació, l’ansietat, el pessimisme, la duresa emocional de l’entorn o la manca d’afecte solen provocar un desànim profund, que el nen dissimula de moltes maneres. Això, però, li impedeix desenvolupar una actitud d’aprenentatge basada en la curiositat o una convivència amistosa. En molts casos, aquests nens defugen les exigències, es neguen a realitzar tasques, es retreuen al seu propi món o es refugien en rampells d’ira, plors prolongats o crits estridents. Comprendre això no es dedueix de cap prova, sinó que requereix un coneixement profund de tots els factors que han convertit el nen en un cas problemàtic. Aquesta comprensió, és a dir, un canvi de mentalitat, també traçarien el camí cap a un futur optimista: per als nens, per a les seves famílies, però també per a la comunitat en general.

Cal una perspectiva diferent

Tanmateix, precisament avui dia ens trobem una vegada i una altra amb pares a qui els falta el coneixement i l’ànim per observar amb més deteniment. No tenen en compte que l’educació d’un nen és una tasca exigent que requereix dels pares un compromís total. Han d’introduir el nen a la vida, ajudar-lo a superar les seves dificultats sense exigir-li massa ni deixar-lo de banda. Com dos engranatges, els estats emocionals del nen i del seu interlocutor s’entrellacen. En aquest procés es poden produir errors que als afectats els costa reconèixer, però que requereixen una correcció acurada. Un camí exigent tant per als educadors com per al nen! Aquest objectiu no s’assoleix ni amb la impaciència ni amb la violència, però tampoc amb un entorn sobreprotector o amb «trucs» i programes de comportament. Per això, mai no es tracta de culpar ningú per haver comès errors. Per tant, el millor per al nen i les persones del seu entorn és que tinguin el valor d’emprendre un nou camí. D’aquesta manera, els adults obren al nen una perspectiva per al seu futur camí a la vida. Per això cal una generació jove que no es deixi ennuvolar la vista per teories errònies. Cal valor per mirar! En enfrontar-nos-hi, pot sorgir la comprensió del desenvolupament de la personalitat. Només així pot florir un vincle humà amb els altres que alimenti el desig de contribuir a una convivència més pacífica al món.