150 anys de la Institución Libre de Enseñanza (I). Els orígens

Façana sud de la casa de Giner y Cossío, al número 8 de l’altic passeig del Obelisco de Madrid. Fotografía: Luis García, CC BY-SA 4.0

https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=63287023

Fotografies següents: Arxiu fotogràfic ILE, Fundación Giner de los Ríos.

Llicència Creative Commons

Felipe de Vicente

El 29 d’octubre del 1876 obria les portes un modest centre privat d’ensenyament al carrer Esparteros de Madrid: la Institución Libre de Enseñanza. L’acte acadèmic inaugural va ser presidit pel seu primer rector Laureano Figuerola, català establert a Madrid, liberal progressista, que va ser ministre durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). Uns mesos abans, al juny, s’havia aprovat la Constitució de 1876, l’article 11 de la qual reconeixia la llibertat d’ensenyament. Però l’inspirador de la Institució va ser Francisco Giner dels Ríos (1839-1915). Els creadors de la Institució van voler fundar una universitat lliure, on el professorat gaudia de total llibertat de càtedra i investigació. Van fracassar en el seu intent i la Institució es va convertir en un col·legi de primer i segon ensenyament, obrint les portes a un model educatiu amb què es pretenia renovar no només l’educació espanyola, sinó també formar les elits regeneradores d’Espanya.

Per entendre els orígens de la Institució cal remuntar-se a Julián Sanz del Río (1814-1869) introductor del krausisme a Espanya. Krause (1781-1832) era un filòsof alemany poc rellevant però cridat a ser el filòsof de referència de diverses generacions d’intel·lectuals espanyols. Sanz del Río es va formar inicialment al seminari de Còrdova, encara que no va seguir la vocació sacerdotal. Va cursar la carrera de Dret, doctorant-se el 1836. Però la seva veritable vocació era la Filosofia. Don Julián havia estat becat pel govern liberal el 1843 perquè perfeccionés a Alemanya els seus coneixements filosòfics que havia adquirit precisament al seminari. L’encàrrec també anava per altres camins: trobar a la filosofia europea una base intel·lectual sòlida per al progressisme liberal espanyol. Sanz no va ser deixeble directe de Krause, ja que havia mort quan ell va arribar a Alemanya, però va seguir el camí del mestre gràcies als primers i més avantatjats deixebles de l’alemany. A Bèlgica (on es va aturar abans d’anar a Alemanya) va conèixer i va travar relació amb Henrich Ahrens (1808-1874) de qui rebrà un dels aspectes més destacats del krausisme: la Filosofia del Dret.

Fins a 1854 no és nomenat catedràtic de Filosofia de la Universitat de Madrid, convertint-se en el cap d’un reduït però actiu grup de seguidors de la seva filosofia: els krausistes. Entre els primers influïts per les idees krausistes hi haurà alguns economistes liberals com Eusebio María Del Valle i Laureano Figuerola. Entre els intel·lectuals influïts per Sanz – i per Krause– estaran des del primer moment Francisco de Paula Canalejas, oncle del polític liberal José Canalejas; i polítics del partit demòcrata com Nicolás Salmerón. Però el cercle més proper a Sanz del Río, a més de Salmerón, el formaran joves professors com Fernando de Castro, Gumersindo de Azcárate i, sobretot, Francisco Giner dels Ríos, sacerdot el primer, i catòlics convençuts els dos posteriors, fins que el krausisme va canviar la seva trajectòria religiosa.

Quines eren les idees dels krausistes espanyols? El 1860, Sanz del Río va publicar Ideal de la Humanitat para la vida, una obra breu que pretenia ser una adaptació de les idees de Krause i, en realitat, no va passar de ser una traducció d’uns articles del filòsof alemany. El llibret esdevingué manual de capçalera dels krausistes i en la base filosòfica d’un liberalisme hispànic que es desvinculava, almenys parcialment, de la tradició catòlica, tan present, per exemple, a les Corts de Cadis. Està inspirat en Krause, però també en les idees de Heinrich Ahrens més inclinat a la filosofia del dret. El famós Ideal pretenia oferir una moral racionalista, natural, vagament cristiana, però desvinculada de la moral catòlica. Un altre dels grans krausistes va ser Gumersindo d’Azcárate, autor de Minuta de un testamento que es va convertir en un altre dels llibres canònics dels krausistes. Si algun lector hi està interessat pot llegir al final de l’article un breu text de la Minuta que resumeix les conviccions religioses dels krausistes.

L’Espanya del  segle XIX era una societat impregnada de la religió i l’ateisme o l’agnosticisme eren estranys a la tradició cultural del país. A més, la majoria de krausistes s’havien format en el catolicisme: Sanz del Río anava per a capellà i Fernando de Castro va ser capellà. A tots els krausistes de primera hora batega un profund sentiment religiós i una gran inquietud espiritual que desitjaven fer compatibles amb el seu liberalisme i el seu racionalisme extrems. El krausisme els donava els instruments intel·lectuals per superar els dilemes de la seva consciència i trobar l’harmonia entre la creença en Déu i en la Ciència.

El krausisme va proporcionar a l’esquerra liberal espanyola un fonament filosòfic o ideològic que no tenia. Com que la formació bàsica de tots els espanyols del segle XIX era la catòlica, el krausisme va oferir una mena de catolicisme liberal, una mena de compromís entre una religiositat de base fonamentalment cristiana i la idea de progrés i predomini de la raó. Així la consciència seguia tranquil·la: no es perdia la fe en Déu; al contrari, s’enfortia racionalment. I el cristianisme apareixia reformat, racionalment acceptable, s’havia fet “liberal”, no en sentit polític sinó filosòfic, perquè a Espanya hi va haver polítics liberals i catòlics, però no pas krausistes.

El liberalisme krausista es manifesta també en la seva concepció orgànica de la societat (alguns krausistes com Gumersindo d’Azcárate eren partidaris del sufragi orgànic). Per a ells, a la societat hi ha diverses “esferes”: la Família, la Ciència, la Religió, l’Art, l’Estat, en són un exemple. Cada esfera ha de ser independent, cap esfera no ha de pretendre ni envair l’àmbit propi d’una altra esfera. L’esfera de la Ciència és sobretot la Universitat i l’educació que han de ser totalment lliures d’ingerència alguna. L’Estat ha de respectar totes les esferes. No s’ha d’immiscuir a la Religió (ha de ser “neutral”) i viceversa. Els krausistes van ser grans defensors de la llibertat de la ciència i de la separació entre l’Església i l’Estat. No van ser anticatòlics, ni tan sols laïcistes i encara menys antireligiosos. Més aviat al contrari.

El gran moment del krausisme espanyol va ser la revolució de 1868. El 1865 es va produir l’anomenada “primera qüestió universitària” motivada pel decret del ministre Alcalá Galiano, titular de Foment (de qui depenia l’educació), exigint l’adhesió del professorat a la Monarquia i la religió oficial de l’Estat, això darrer en una clara al·lusió al krausisme, que ja tenia bastants seguidors aa la Universitat. El ministre era un supervivent de les Corts de Cadis, tan lleig com dotat de gran eloqüència. L’assumpte es va agreujar amb la publicació d’un article contra Isabel II per part d’Emilio Castelar, amb el suport els krausistes. Castelar va ser expedientat, cosa que va motivar una manifestació important d’estudiants durament reprimida per la Guàrdia Civil amb una dotzena de morts (Nit de Sant Daniel, 10 d’abril) i viscuda en primera persona per Galdós, que simpatitzarà amb el krausisme. El succés va provocar una crisi de govern. El mateix Alcalá Galiano, que ja tenia 80 anys, va patir un infart en ple consell de ministres que li va provocar la mort.

Els darrers anys del regnat d’Isabel II van ser molt convulsos. El ministre de Foment, marquès d’Orovio, va continuar assetjant els professors krausistes. Instigat pel ministre, el rector de la Universitat de Madrid va exigir als professors una adhesió formal a la Monarquia mitjançant la signatura d’un escrit. Sanz del Río es va negar, mitjançant una sèrie de dilacions vestides de llenguatge administratiu. Finalment, la paciència del ministre es va acabar i diversos professors van perdre les seves càtedres, entre ells Sanz del Río, Fernando de Castro, Nicolás Salmerón i un jove Francisco Giner que començava a despuntar entre els deixebles estimats per Don Julián.

La revolució del 68 i el Sexenni van ser l’eclosió del krausisme a la vida pública espanyola. Sanz del Río va ser nomenat rector de la Universitat de Madrid, però va renunciar per la seva precària salut, acceptant només el Deganat de Filosofia. El càrrec el va exercir Fernando de Castro, un altre eximi krausista, que havia estat sacerdot i capellà de la Cort, abandonant l’estat clerical, encara que va seguir vestint amb sotana com si no hagués passat res. Des del rectorat de Madrid, crea escoles gratuïtes per a nens i adults, classes nocturnes per a obrers i organitza les Conferències Dominicals per a l’educació de la dona, germen de l’Escola d’Institutrius, institució educativa inspirada en el krausisme i la preocupació per l’educació. El 1871, després de deixar el rectorat, es va fundar la Asociación para la Enseñanza de la Mujer, la primera institució educativa clarament krausista i presidida pel mateix Castro. Aquestes van ser les primeres incursions del krausisme a l’educació, sense comptar la inspiració de no poques normes emanades pels governs del Sexenni.

El 1869 mor Sanz del Río i el seu enterrament és una cerimònia civil, una cosa insòlita en aquells temps. Fernando de Castro mor el 1874 i el seu seguici fúnebre desfila a Madrid el mateix dia que fa la seva entrada triomfal el Duc de la Torre després de les seves victòries al Nord. Ha arribat el moment de Giner. Encara que inicialment no era dels més íntims de Sanz del Río, Don Francisco va aconseguir el lideratge del grup krausista, malgrat la seva joventut. Però el moment arribaria més tard, després de la Restauració. Al primer govern Cánovas, després de la proclamació d’Alfons XII, el marquès d’Orovio va tornar al ministeri de Foment i a fer de les seves (febrer 1875). La seva intransigència va motivar més mesures disciplinàries contra professors krausistes, entre ells Giner, que va ser bandejat a Cadis. Altres professors van renunciar a les seves càtedres per solidaritat, entre ells Laureano Figerola, Eugenio Montero Díaz o Segismundo Moret, tots estaran lligats a la Institució i ocuparan càrrecs rellevants, encara que algun no fos krausista com Montero Díaz, que es declarava catòlic. Tots ells i, molts més, trobaran refugi al partit liberal de Sagasta.

Aixecat el confinament, Giner ja és a Madrid el setembre del 1875. Aquest període és clau en la vida de Giner. Ha començat amb María Machado, parenta dels poetes, una relació sentimental una mica peculiar perquè bàsicament era epistolar. Ella viu a Bilbao. La pobra Maria arriba a il·lusionar-se amb el jove catedràtic, però, al final, li fa carbasses. Giner serà solter tota la vida: la seva família serà la Institució. En això no segueix el mestre Krause que va tenir 14 fills, o Salmerón, la dona del qual va arribar a tenir 23 embarassos. Sanz del Río sí que es va casar, però no va tenir descendència.

Al confinament de Cadis, Giner ja té perfilat el seu projecte d’universitat lliure, reducte de llibertat de la Ciència. Amb un grup d’amics, entre ells diversos expulsats de la Universitat, constitueix el nucli fundador. La Institució pren la forma de societat anònima. A l’hora d’obrir les portes té 359 accionistes. La majoria són professionals liberals, però no falten banquers, militars i fins i tot aristòcrates com el marquès de Salamanca. La institució mantindrà sempre aquesta fórmula jurídica.

El primer rector és Laureano Figuerola. Giner prefereix quedar-se a l’ombra, com a animador, referent i fins i tot professor; no serà rector fins al 1880. La Institució neix amb vocació de centre universitari, però incorporant també els estudis de Batxillerat. Els cursos universitaris eren els anomenats llavors preparatoris de Lletres i Ciències i una Escola de Doctorat de Dret. La majoria d’alumnes combinaven les classes a la Universitat oficial amb les de la Institució. S’impartien també cursos lliures com a matèries complementàries per a la cultura dels universitaris.

La matrícula dels cursos universitaris va anar baixant perillosament, la qual cosa va obligar la junta d’accionistes a orientar la Institució com un col·legi: des de l’educació primària fins al que es deia llavors segon ensenyament. Així ha quedat la Institució com a referent a la Història de l’Educació espanyola.

Giner animava l’equip de professors a formar-se i conèixer el sistema educatiu d’altres països. Van ser els krausistes els que van introduir a Espanya les idees de Fröbel, pedagog alemany creador de «l’escola bressol». Les idees pedagògiques de Montessori, Decroly i, sobretot, Dewey, van impregnar els mètodes de la Institució. No van faltar institucionistes a tots els congressos pedagògics que es van celebrar a Europa.

La Institució va adoptar una metodologia clarament oposada a la tradicional als instituts públics, basada en la classe magistral. El seu mètode es va anomenar “intuïtiu”. S’hi fomentava l’observació, els tallers pràctics, les activitats de laboratori… Però tot això orientat al coneixement científic. Una de les grans característiques de la institució van ser les excursions i sortides a museus o monuments artístics. Com a bon krausista, Giner estimava el contacte amb la natura, on es manifesta l’omnipotència divina i la persona es pot elevar al seu Creador. Les sortides a la Sierra es van fer freqüents, fins i tot la Institució va adquirir una casa per facilitar les excursions. Van ser famoses les colònies estiuenques, sobretot a Sant Vicente de la Barquera. I gairebé des dels seus inicis la institució va tenir la seva revista, el Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, on es publicaven notícies del col·legi, així com articles de caràcter científic i pedagògic. Giner va ser un assidu articulista.

Per descomptat, no hi havia exàmens, encara que els alumnes van haver de revalidar els seus ensenyaments a través d’exàmens oficials a l’Institut de San Isidro de Madrid, on, per cert, en sortien ben parats. N’hi havia prou amb l’observació de cada alumne per valorar-ne el progrés acadèmic. Tots duien un quadern de cada matèria on anotaven els seus coneixements i resolien qüestions. Tampoc no hi havia llibres de text, substituïts per apunts dels professors. La Institució va tenir moltes dificultats econòmiques, recorrent a buscar més accionistes. Els professors no cobraven bé, però Giner sempre els recordava que la seva feina era una vocació i això compensava les privacions.

Després de Giner, la figura central de la Institució va ser Manuel Bartolomé Cosío, deixeble modelat per Giner des que el va conèixer a la Universitat. El mestre va procurar-li una bona carrera acadèmica i va aconseguir, gràcies a la xarxa de krausistes ben col·locada a l’Administració, que el fessin director de Museu Pedagògic i, posteriorment, va ser el titular de la primera càtedra de Pedagogia de la Universitat de Madrid. A diferència de Giner, Cosío sí que es va casar amb una gallega de llinatge que idolatrava Don Francisco. Llàstima que va anar desenvolupant una malaltia psiquiàtrica que va obligar a internar-la. Quan la Institució es va traslladar al xalet del Passeig de l’Obelisc (avui Martínez Campos), al primer pis es va instal·lar la família Cosío juntament amb Giner. Els Cosío van ser la família de Giner fins a la seva mort.

La Institució no va ser mai un col·legi laic, ni encara menys laïcista. Giner va criticar l’escola laïcista francesa que es va imposar durant la Tercera República per considerar-la una altra manera de ser confessional. L’escola hauria de ser neutra, respectant la consciència religiosa de cada alumne. La Religió s’ensenyava a la Institució perquè la dimensió religiosa era part fonamental de la formació, però no de manera confessional. Fins i tot s’animava els alumnes que complissin amb les obligacions religioses de la confessió a què pertanyien (òbviament seria la catòlica en molts) El mateix Giner impartia classes d’Història de les Religions. Per a les escoles estatals demanava Giner que l’ensenyament de la religió catòlica fos optatiu.

L’alumnat era molt homogeni, de famílies amb bon nivell cultural i de classe mitjana. Aleshores el segon ensenyament era molt restrictiu i estava orientat a la Universitat. És a dir, hi havia una selecció indirecta de l’alumnat, entre altres raons perquè la institució era un col·legi privat i de pagament. Al congrés pedagògic del 1882, a Madrid, un mestre nacional es va encarar amb els representants de la Institució, la qual cosa va obligar Giner a intervenir. El mestre va venir a dir que això de la “educación intuïtiva” podia anar bé als de la Institució però que, a les escoles nacionals, sobretot les de barri, prou tenien d’ensenyar a llegir i escriure amb grans dificultats.

La Institució com a col·legi va perdurar fins a la guerra civil. Després de la mort de Giner, va estar al capdavant Cosío fins a la seva mort el 1935, després de ser proclamat Ciutadà d’Honor de la República. Al cementiri civil de Madrid està enterrat al costat de Julián Sanz del Río, Francisco Giner dels Ríos, Fernando de Castro i Gumersindo de Azcárate. En el seu enterrament, aquest últim va voler que es llegissin fragments de l’Ideal, així com del Sermó de la Muntanya i el Parenostre.

Després de la guerra, la Institució va ser saquejada per un grup de falangistes encapçalats per un antic alumne. Fins i tot van tallar arbres del pati, deixant en peu un arbret que encara avui segueix allói, ja crescut. Les seves instal·lacions es van convertir en col·legi públic fins que a la Transició van ser tornades a la Fundación Giner dels Ríos, que hi té la seva seu. Jimena Menéndez Pidal i altres companyes van fundar a la dura postguerra el Col·legi Estudio, que pretén continuar l’esperit de la Institució i que encara perdura. Però de la Institució van prendre altres obres que van tenir més repercussió a la Història de l’Educació espanyola. Ho veurem al proper article.

GUMERSINDO DE AZCÁRATE: MINUTA DE UN TESTAMENTO

Crec en un Déu personal i provident, a qui em considero íntimament unit per a l’obra de la vida, que per aquesta consideració ha de revestir el caràcter de pietosa, i respecte del qual em reconec depenent i subordinat com a ser finit; sent aquesta intimitat i aquesta dependència el doble fonament en què s’assenta la Religió, la qual és alhora forma de la vida tota, així que els nostres actes han de dur-se a terme en vista del destí universal i en acatament a les lleis i voluntat de Déu, i fi substantiu i propi, tenint en aquest sentit com a manifestació exterior el culte, del qual és l’element essencial i primor; crec en la vida futura, i per tant en la immortalitat del nostre ésser, del nostre esperit amb un cos, havent de conservar sempre l’home la seva individualitat essencial, no pas la passatgera i temporal, deguda a les circumstàncies de la vida terrenal; i havent de trobar tots, més aviat o més tard, segons els seus mereixements, un moment en l’infinit temps en què es regenerin i salvin; crec que la providència de Déu assoleix, com el seu amor, tots els pobles i totes les èpoques, que en tota la història es mostra igualment, i que presideix per tant totes les revelacions religioses verificades en la consciència humana a través dels segles, en què per això mateix hi ha sempre un element diví i etern al costat del temporal i transitori; crec que la manifestació més alta i més divina de la vida religiosa fins avui és la cristiana, així que ofereix a l’home com a ideal etern l’Ésser absolut i infinit, com a ideal pràctic la vida santa de Jesús, com a regla de conducta una moral pura i desinteressada, com a llei social l’amor i la caritat, com a dogma el Sermó de la Muntanya, com a culte l’Oració dominical.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons