Carmen Fontaneda: «L’antipedagogisme és un tema incómode”

Carmen Fontaneda escriu la seva tesi doctoral a la Universidad Autónoma de Madrid sota la direcció de la Dra. Bianca Thoilliez. / Imatge: Giovanni Pelegi

Llicència Creative Commons

Giovanni Pelegi Torres

Estem buscant un lloc tranquil dins la facultat. No és fàcil perquè estem a principis de juny i tenen lloc els exàmens de la selectivitat, ara amb distòpics inhibidors de freqüència per a telèfons mòbils, però també perquè l’edifici, laberíntic, és una infinitat de sales ocupades i de passadissos. Finalment, en una mena d’entreplanta, trobem uns bancs deserts. En parlar sobre antipedagogisme ni més ni menys que a la Facultat de Pedagogia tenim la tensa sensació que en algun moment algú vindrà a fer-nos la bronca.

Carmen Fontaneda (Madrid, 2000) és Mestra en Educació Infantil i Màster en Qualitat i Millora de l’Educació (UAM) i també Memòria i Crítica de l’Educació (UNED i UAH). Va obtenir la beca de formació especialitzada del Ministeri d’Educació a l’Institut Nacional de Tecnologies Educatives i de Formació del Professorat (INTEF). Actualment escriu la seva tesi doctoral, també a la Universidad Autónoma de Madrid i sota la direcció de la Dra. Bianca Thoilliez, primer amb el contracte FPI de la Comunidad de Madrid i ara amb l’FPU del Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades.

Potser la primera pregunta que t’hauria de fer és sobre quin tema tracta la teva tesi.

La meva tesi doctoral se centra en el moviment antipedagogista espanyol, però més concretament sobre els discursos dels docents i com aquests teoritzen sobre l’educació. Parteixo de la idea que, tradicionalment i en el si de la investigació educativa, es tenen en compte les veus dels docents des d’una perspectiva externa. És a dir, l’investigador educatiu va a l’aula i demana a un docent sobre, per exemple, el concepte d’innovació. No obstant això, no es té en compte com, dins de la teoria educativa, els mateixos docents creen o apliquen el seu coneixement pedagògic. La pràctica docent articula un coneixement pedagògic que està apareixent, cada vegada més, com una teoria educativa. Les publicacions d’Ediciones AKAL o de professors que estan escrivint llibres com ara Alberto Royo, Pascual Gil, Olga García i Enrique Galindo estan oferint una visió crítica davant la realitat educativa actual que moltes vegades teoritza contra la visió hegemònica de l’educació a les universitats.

Aquesta visió hegemònica és el pedagogisme?

Sí. El pedagogisme s’ha configurat a través de polítiques, discursos i pràctiques per una doble via. D’una banda, a través de la crítica a l’escola com a institució tradicional i desfasada. Aquest mantra de «la lletra amb sang entra» com a crítica a un suposat sistema violent i autoritari anterior a l’actual –no vull negar les violències que s’han exercit–. D’altra banda, des d’una visió neoliberal, en titllar l’escola de desactualitzada perquè no compleix la seva suposada funció: preparar per al mercat laboral o per a les exigències del segle XXI.

“L’escola es buida de coneixements tan elementals com ensenyar a llegir i escriure”

Quina és la conseqüència de la visió?

L’escola ha perdut l’objectiu de ser escola, és a dir, es renega dels seus objectius pedagògics elementals de caire acadèmic, perquè la institució s’està sobrepassant amb altres funcions, especialment per a pal·liar mancances que no remeien altres institucions. L’escola s’ha sobrecarregat d’objectius amplis i de vegades tan ambigus que s’ha perdut la noció del sentit més primari. L’escola es buida de coneixements tan elementals com ensenyar a llegir i escriure.

Entenc que hi ha un abandó de la idea d’ensenyament que busques posar en valor.

Sí. Al final, la meva tesi busca ser una defensa de l’escola i això implica una defensa del coneixement i de la cultura per a gent que només ho pot trobar a l’escola.

És a dir, que en darrer terme el pedagogisme genera una desigualtat social?

S’està promovent un cert antiintel·lectualisme. També, una pèrdua de valor cap a les humanitats o cap als coneixements que no resulten profitosos per al mercat laboral. Això augmenta la segregació sociocultural de la població perquè si no s’accedeix a l’escola pública a certs aprenentatges o a certs continguts, les famílies adinerades pagaran classes particulars o portaran els seus fills a escoles d’elit perquè sí que sigui possible. Però el fill del treballador no hi podrà accedir.

“El pedagogisme és principalment un moviment neoliberal perquè busca promoure un sistema educatiu ineficaç”

En relació amb això, tu comentaves que el pedagogisme és neoliberal, oi?

Sí. El pedagogisme és principalment un moviment neoliberal perquè busca promoure un sistema educatiu ineficaç. El docent ja no és qui ensenya sinó un tècnic que ha d’aplicar certes metodologies. La burocràcia que ha emergit és una forma de justificar de cara al públic tot allò que es fa, independentment que de debò s’estigui fent. En posar l’alumne al centre, apareix aquesta visió individualista de construcció del propi aprenentatge. El docent s’assembla aleshores a un coach. Són mantres de dinàmiques d’empresa. Per exemple, tenim l’enfocament competencial, que està centrat en la vida real, quan molts dels aprenentatges importants no són sempre aplicables a la vida real, però no per això deixen de ser valuosos.

Què és la vida real?

Això és, què és? A la nostra societat, allò que sigui útil, allò que pugui produir diners de la nit al dia. L’educació es transforma en un instrument per formar els futurs treballadors, i aquesta formació porta implícita ja no només habilitats, sinó també una mentalitat neoliberal. A això cal sumar-hi la baixada radical del nivell. Si baixem el nivell de l’aula amb un igualitarisme fals o amb distraccions temàtiques, estem desprestigiant processos valuosos per a l’educació, com és l’avorriment, l’esforç o la memòria.

Què hauríem de fer per tornar-li a l’escola el motor? Revaloritzar la tradició? Donar la paraula als docents?

Jo crec que el que estem veient a l’educació és un reflex del que està passant a la societat. Precisament, el problema és afirmar que l’escola s’ha d’adaptar a la societat. Jo penso que l’educació ha de ser una illa. Que no s’ha d’adaptar a la societat, sinó que ha de ser el lloc on es dugui a terme allò escolar. No estic dient que no sigui valuós allò no formal en l’educació, però cal recuperar els objectius pedagògics. Òbviament no hi ha hagut mai una escola ideal, l’escola sempre ha tingut els seus desafiaments i els seus problemes, però jo crec que val la pena repensar l’educació des de l’escolar. I per això em semblen imprescindibles les veus dels docents, perquè moltes vegades es titlla el que defensa l’escola des d’aquest prisma de reaccionari, quan el docent moltes vegades ja aplica un sistema d’aprenentatge efectiu i variat. Tot i així, em sembla perillós intentar entendre el problema com una qüestió de pols oposats: o tradicional o innovador. Ni tot allò innovador per nou és bo, ni tot allò tradicional per ser tradicional és dolent.

“Em sembla perillós intentar entendre el problema com una qüestió de pols oposats: o tradicional o innovador”

Podríem dir que el pedagogisme es basa en un prejudici negatiu de la figura del docent i de la seva activitat.

Efectivament. El que em va motivar a escollir el tema d’aquesta tesi va ser el malestar docent que vaig veure als centres educatius i les acusacions que reben per tot allò que surt malament a la societat. Hi ha aquests discursos de “el docent no en sap” o “el docent necessita formació” que vénen d’organismes que no trepitgen una aula, és a dir, de ministeris, de conselleries, de facultats d’educació, d’empreses, de gent que no és en un institut. Es proposen polítiques de persecució envers els docents, de justificació de tot allò que fan amb un excés de burocràcia, fins i tot del que pensen, de la seva reflexió pràctica i mentrestant se’ls treu temps de preparar la classe. La reflexió pedagògica és necessària i jo crec que els docents la fan; el problema és quan s’utilitza com un instrument de control.

M’agradaria que parlessis del tema de les evidències en educació; la controvèrsia que hi ha sobre què són les evidències educatives, perquè el pedagogisme sempre es justifica en les seves suposades evidències.

Té molt a veure amb qui parla sobre educació i qui redacta les lleis educatives, perquè no cal perdre mai el context en què una evidència educativa té sentit o no. El fet que una metodologia funcioni en un context no significa que funcioni en tots els grups, nivells, assignatures, centres o professors. El pedagogisme cerca centrifugar i generalitzar metodologies. Els indicis contextuals es transformen en veritats. Es nega la llibertat de càtedra: si no està gamificant, no és un bon docent. Si no utilitzeu ABP, no és un bon docent, independentment del curs, del grup, de l’assignatura, del centre educatiu, etcètera. D’altra banda, les evidències que es trien són molt selectives. Per exemple, se segueix parlant d’intel·ligències múltiples quan s’ha demostrat que no n’hi ha. El problema d’un sistema de la sospita és que res ja no té fonament.

I apareixen els neuromites.

I també les pràctiques directament absurdes. Ja no només l’enfocament centrat en allò útil, sinó també l’obsessió del benestar, de la psicologia positiva, aquesta mena de Mr. Wonderful. L’important és que l’alumne estigui bé i que no es frustri quan això forma subjectes individualistes petits narcisos. Es rebutja exposar els alumnes a determinades situacions que els puguin causar frustració i evitar situacions valuoses per a l’aprenentatge. Ja no importa el bé comú de l’aula, sinó el subjecte egoista. La idea que l’alumne ha d’aprendre per descobriment… Tothom busquem dreceres per fer les coses tan fàcil com sigui possible. La psicologia del benestar fa que evitem processos valuosos com ara seure per primera vegada a llegir un text on potser no entens cap paraula. Però mantenir la concentració i buscar el significat de les paraules farà que després puguis accedir a textos més complexos. Són procediments que evitem per no frustrar l’alumne. La IA no fa res més que facilitar processos i això no és escolar.

“La psicologia del benestar fa que evitem processos valuosos com per exemple seure per primera vegada a llegir un text on potser no entens cap paraula”

Quina relació té el pedagogisme amb la digitalització?

Es ven la digitalització com una innovació i es generalitza a tots els centres. El que dèiem abans sobre les evidències: s’ha evidenciat que l’ús de pantalles té efectes negatius en els nens i en els adolescents, però tant se val perquè és nou i pel fet de ser nou és bo. Més enllà del tema de les dades dels alumnes que es regalen a empreses privades com Google. L’escola alimenta la formació d’aquest subjecte consumidor que rebutja la idea de l’educació com una illa de la societat. Potser no és desitjable que l’escola s’assembli a la societat. El pedagogisme és profundament neoliberal, el seu impuls és, en el fons, un pensament econòmic individualista que pensa constantment a innovar.

Quina definició dóna la pedagogia a innovar?

És un significant buit, com a «qualitat educativa», però que té sempre una accepció positiva. Es pot entendre com una metodologia o una situació disruptiva. És tan absurd que parlar ara d’introduir el llibre de text o d’una classe magistral podria ser una innovació educativa perquè seria una cosa nova després d’haver-la eliminat. Encara que es relaciona més amb metodologies actives, amb la digitalització, amb la idea del docent com a guia.

Què t’ha cridat més l’atenció sobre com els docents que estan a l’aula parlen del pedagogisme?

Molts critiquen el discurs hegemònic pedagogista defensant l’alumne que no ha de ser extravertit ni participatiu. És a dir, que amb totes aquestes metodologies actives marginalitza l’alumne tímid, discret, el que normalment vol aprendre, un altre resultat d’aquesta societat antiintel·lectualista. Jo he estat una alumna tímida i introvertida i mai no m’ha agradat que em fessin teràpies de grup ni que parlessin de coses meves personals davant de tots, perquè a mi el que m’agradava era anar a classe i aprendre. Aquest perfil és ara el maltractat pel sistema. I em sembla molt important posar èmfasi en això perquè es culpa dels problemes de convivència escolar els alumnes provinents de contextos socioculturals més baixos quan no ha de ser així. Moltes vegades els casos de bullying vénen d’alumnes de classes socioeconòmiques més altes als quals mai no se’ls ha posat un límit conductual o de simple mètode acadèmic. Els problemes de convivència escolar s’han multiplicat per aquest enfocament d’alumne com a centre” o “com a client”. Es perd la visió del bé comú (si algú parla tota l’estona els altres no podran aprendre). S’està traient responsabilitat a l’alumnat dels seus actes perquè tot se sobrecarrega al professorat. El fet d’estar assegut i mantenir la concentració al costat del teu grup classe també és un aprenentatge necessari.

“Els problemes de convivència escolar s’han multiplicat per aquest enfocament d’alumne com a “centre” o “com a client””

Quin és l’ambient a les facultats de pedagogia sobre el pedagogisme i l’antipedagogisme?

Quan jo dic que faig la tesi sobre el moviment antipedagogista, em contesten: «ah, ho fas per criticar-ho». És un debat no grat dins de les facultats. Però a les jornades de doctorat vaig presentar una anàlisi de llibres que parlaven sobre el pedagogisme, allà hi havia molts professors d’institut que estan fent el doctorat i molts em van comentar que estaven vivint aquest malestar docent que jo assenyalava. Es fa recerca sobre, per exemple, com s’ensenya la cèl·lula a quart de l’ESO amb aquesta metodologia a l’aula o amb altres recursos a través del microscopi. O les etnografies de com un centre ha millorat la convivència. Crec que tot això és valuós perquè investigar sobre com millorar l’educació sempre és positiu, sense oblidar la pròpia naturalesa del fenomen educatiu. Però algunes d’aquestes feines poden caure en el risc de reproduir mantres pedagogistes. I l’antipedagogisme és un tema incòmode.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons