Pablo Malo: «El grup està per sobre de la moral»

El psiquiatre expert en psicologia evolucionista Pablo Malo. /Foto: Cortesia de l’autor

Llicència Creative Commons

Eva Serra

En una època marcada per la cultura de la cancel·lació, el wokisme, la polarització i els canvis socials amplificats a les xarxes socials, la moral s’ha convertit en un dels grans camps de debat del nostre temps. Pablo Malo, psiquiatre i divulgador especialitzat en comportament humà, s’ha consolidat en una de les veus més reconegudes en l’anàlisi de la ment des d’una perspectiva evolutiva. Expert en psicologia evolucionista, Malo és autor del llibre Los peligros de la moralidad, coautor de Psiquiatría Evolucionista: una introducción. És coeditor del blog de biologia evolucionista La Nueva Ilustración Evolucionista i editor del blog Evolución y neurociencias.

Autor de diverses publicacions científiques, les més recents centrades en el tema del suïcidi i la seva prevenció així com en l’evolució del suïcidi en l’espècie humana, és també membre de la Txori-Herri Medical Association i de la banda de psico-rock The Beautiful Brains.

Quan es torna perillosa la moral?

Quan castiga. La ment moral humana és punitiva. Moral i càstig van de bracet, no pot existir una moral sense càstig, és a dir, no pot ser que tinguem unes normes morals de no matar, no robar, etc., i que no passi res quan no les compleixes. I no pot passar que no castiguem els enemics que ens roben el nostre terreny i els nostres recursos i ataquen els nostres valors sagrats.

Llavors, si només castiguéssim a qui s’ho mereix no hi hauria cap problema. Si castiguem el psicòpata que ha violat i donat mort a 40 noies, correcte. Si castiguem la tribu que ens ha envaït, cap problema. I això és el que passava quan va evolucionar -quan va sorgir- la moralitat. En aquests temps ancestrals, vivíem en petites bandes on ens coneixíem tots i sabíem qui era el pinxo egoista que abusava de tot déu. I sabíem qui eren els de la tribu enemiga que ens mataven.

Però amb el creixement de les societats es produeix el que s’anomena un desajustament evolutiu. Ja no ens coneixem tots i jo no veig tot el que passa; i depenc del que em diuen els mitjans de premsa i els dirigents polítics, els quals tenen interessos que no coincideixen del tot amb els meus. I aquests intermediaris dels quals depenem ara per a entendre el món ens poden donar una visió deteriorada del món i ens poden dir que els jueus són els nostres enemics, o els tutsis, o Charlie Kirk, i que es mereixen que els matem.

“Aquests intermediaris dels quals depenem ara per a entendre el món ens poden donar una visió deteriorada del món i ens poden dir que els jueus són els nostres enemics, o els tutsis, o Charlie Kirk, i que es mereixen que els matem”

Aquí és quan es torna perillosa la moralitat, quan ens posem a castigar convençuts de fer el bé, perquè la persona que castigarem és un malvat o un dimoni. Però la història ens diu que moltes vegades no eren tals malvats o dimonis.

Des de la psicologia evolucionista, com s’explica el fenomen de polarització actual?  

L’explicació bàsica és que la ment moral humana és tribal. Els éssers humans dividim el món en ‘Ells i Nosaltres’ i no apliquem la mateixa moral a Ells i a Nosaltres. Si els polítics del bàndol oposat són corruptes, és inadmissible. Però la mateixa cosa feta pels nostres en realitat no és tan greu. A més, el nostre és diferent, no comparis, nosaltres fem les coses per amor, mentre que ells sempre les fan per odi. L’arrel última és que la moral és un instrument per a la supervivència del nostre grup i sempre servirà a aquesta finalitat: el grup està per sobre de la moral, no la moral per sobre del grup.

D’on neix i per què triomfen l’hipermoralització i el tribalisme ideològic?

Com deia en la pregunta anterior, sorgeix de la tendència humana a dividir el món en ‘Ells i Nosaltres’. També de la necessitat humana de sentir que som bons moralment i d’assenyalar aquesta virtut als altres. Aquestes necessitats humanes s’havien canalitzat prèviament per mitjà de la religió. Per mitjà de la religió assenyalàvem i sentíem que érem bons i decents. En desaparèixer la religió tradicional, o perdre força, alguna cosa ha d’ocupar el seu lloc. És la meva visió que aquesta funció la compleix ara la ideologia política, per exemple, el wokisme.

“Les xarxes socials són el que en biologia evolucionista es diu un estímul supernormal, és decidir un estímul artificial i fals que estimula els nostres instints”

Com afavoreix el desplegament tecnològic, xarxes socials i IA fonamentalment, a aquesta situació de tribus tan passionals?

Les xarxes socials són el que en biologia evolucionista es diu un estímul supernormal, és decidir un estímul artificial i fals que estimula els nostres instints de forma més potent que els estímuls naturals normals. La idea és de Niko Tinbergen, premi Nobel, que posava a alguns ocells ous més blaus i més grans que els seus propis ous i les femelles incubaven els ous artificials en lloc dels seus perquè els atreien més. Un dònut de xocolata, les begudes ensucrades, uns pits de silicona, etc., són tots ells estímuls supernormals.

Per tant, el que fan les xarxes és potenciar els nostres instints morals i la nostra indignació moral. No inventen res, però ho porten a una altra dimensió. I les plataformes saben que la indignació moral és una mina i l’exploten, el mateix que les webs porno exploten la nostra sexualitat (un altre estímul supernormal).

Com interfereix el context polític internacional? I el nacional? 

Bé, tota aquesta dinàmica tribal que descric la podem veure sense massa esforç en el panorama polític nacional i internacional. Hem de ser conscients que la moral és un poder, una arma de control social, i els partits polítics ho saben. Per això intenten aconseguir la supremacia moral per a tancar el debat i expulsar del ring als oponents. Si tens la supremacia moral ja no et cal debatre ni explicar les teves idees, ni convèncer, ni res. Simplement deixes anar contra l’enemic les etiquetes morals apropiades (nazi, masclista, islamòfob, etc.) i es tanca el debat. Fi de la discussió.

“Si tens la supremacia moral ja no et cal debatre ni explicar les teves idees, ni convèncer, ni res”

Què opina sobre la cultura de la cancel·lació? És rendible per als qui la impulsen?

Els que inicien campanyes de cancel·lació moral no busquen normalment la veritat, el bé o allò bo. El que persegueixen és l’estatus, és a dir, pujar en la jerarquia social. Ser el bo i ser qui desemmascara als malvats dona molts punts i els seus objectius són molt més egoistes del que ells mateixos venen.

Estem allunyant-nos del col·lectiu en pro de l’individual?

Cal matisar. En qüestions socials és veritat que està augmentant la solitud, l’aïllament i l’individualisme.

És veritat també que la història a Occident, des de la Il·lustració, fa un recalcament en els drets individuals i aquí tenim les diferents declaracions de drets humans de les revolucions polítiques a Anglaterra, França (segles XVII i XVIII) i per fi els Drets Humans de l’ONU de 1948.

Però la meva visió és molt pessimista. Crec que en qüestions morals el grup és el nord moral i no crec que això vagi a canviar. Em sembla que els drets individuals queden molt bé damunt el paper, però la història ens diu que, a l’hora de la veritat, el que predomina és el bé del grup. Un exemple és el que va passar amb la pandèmia: els drets individuals es van anar per l’aigüera. El mateix amb la guerra d’Ucraïna: els homes no poden sortir del país i a la trinxera sí o sí. Diu el psicòleg Roy Baumeister que la necessitat de pertinença és una necessitat bàsica de l’ésser humà, la necessitat de pertànyer a una cosa més gran que un mateix, un grup, en definitiva. No veig dades que aquesta necessitat hagi disminuït sinó més aviat tot el contrari. Encara que és veritat que sorgeixen diferents grups als que pertànyer.

La identitat és una qüestió moral?

Com deia abans, en bona part, sí. El que valorem en una parella o un amic és la seva qualitat moral, que sigui sincer, honest, altruista, col·laborador, etc. I nosaltres necessitem sentir-nos bons. No podem viure amb la sensació que som dolents o estem en el costat equivocat de la moral. Per això, la moralitat és una part molt important de la nostra identitat.

La indignació moral és una postura rendible?

Com deia abans, per a les plataformes propietàries de les xarxes socials per descomptat que ho és. Totes les coses que triomfen a la TV o en xarxes normalment toquen tecles de la naturalesa humana: El futbol apel·la al nostre instints coalicionals i a l’universal Ells/Nosaltres; la pornografia al nostre instint sexual; Els programes “telebrossa” als nostres “instints tafaners”, som criatures àvides per la informació social i la tafaneria és un universal humà; i les xarxes socials promouen i viuen d’enfrontar-nos i de la nostra indignació moral, perquè saben que és un gran factor de motivació.

Per què ha triomfat el wokisme?

Segons el meu parer, és un substitut de la religió. Com dic necessitem sentir-nos bons i assenyalar aquesta bondat als altres. El wokisme mostra una cara que atreu a molta gent perquè aparentment es preocupa dels febles i marginats (com el cristianisme primigeni) i tots volem ajudar als pobres i als desafavorits.

Però l’altra cara és una ideologia antiliberal que destrueix la llibertat d’expressió, jutja a les persones pel grup al qual pertanyen (política d’identitats), posa la moral per sobre de la veritat en la ciència, impedeix el diàleg democràtic en considerar als oponents com a dimonis amb els quals no es pot ni parlar. En una paraula, és un sistema incompatible amb les democràcies liberals occidentals i més similar a un totalitarisme.

“Si la religió deixa de dir-nos què és el el bé i el mal, vindran els woke, o una altra ideologia, a complir aquesta funció i omplir aquest buit com molt bé va anticipar Chesterton”

Vostè compara les ideologies modernes a les religions… Recorda a aquella frase apòcrifa atribuïda a Chesterton “Quan es deixa de creure en Déu, es creu en qualsevol cosa”. Actua la religió com un pèndol entre la fragilitat de l’individu i la seva consistència com a ésser social?

Deia Jorge Wagensberg que un individu pot molt bé viure sense religió, però que una societat o una comunitat no pot. Si la religió deixa de dir-nos què és el bé i el mal, vindran els woke, o una altra ideologia, a complir aquesta funció i omplir aquest buit com molt bé va anticipar Chesterton.

En nom del bé es poden justificar barbaritats?

He fet referència més amunt en parlar de la ment moral punitiva humana aquesta qüestió. I aquest costat perillós de la moral l’han comentat molts pensadors al llarg de la història. Us poso algunes cites que expressen molt bé aquesta idea:

“Poder destruir amb la consciència tranquil·la, poder comportar-te malament i cridar al teu comportament ‘indignació justa’ — això és el súmmum del luxe psicològic, el més deliciós dels plaers morals”.

-Aldous Huxley

“Es molt més fàcil matar un home si creus que és el mal, i que tu ets bo”.

-Hans Georg Moeller en The Moral fool

“Per a fer el mal, l’ésser humà deu en primer lloc, creure que el que està fent és bo”.

-Alexander Solzhenitsyn

“Infligir crueltat amb bona consciència és un delicte per als moralistes, per això van inventar l’infern”.

-Bertrand Russell

“El mal mai es fa tan a fons ni tan bé com quan es fa amb bona consciència”.

-Blaise Pascal

“La violència es considera moral, no immoral: per tot el món i al llarg de tota la història, s’ha assassinat a més persones per a imposar la justícia que per a satisfer la cobdícia”.

-Steven Pinker

“Potser no hi ha cap fenomen que contingui tants sentiments destructius com la “indignació moral”, que permet actuar a l’enveja o l’odi sota l’aparença de la virtut. El “indignat” té per una vegada la satisfacció de menysprear i tractar a una criatura com a “inferior”, unida al sentiment de la seva pròpia superioritat i rectitud”.

-Erich Fromm

Com definiria les justificacions morals que s’implanten en els actuals sistemes educatius?  (Que els nens siguin feliços, que millor no memoritzin; que es facin classes inclusives amb diferents ritmes d’aprenentatges, desbancar l’autoritat moral del professor, etc.) 

No he dedicat temps a estudiar o pensar sobre la moral i l’educació, una mancança que hauré de solucionar. Dit això, la meva impressió general és que tal vegada en els sistemes educatius actuals s’estan introduint justificacions morals de forma cada vegada més intensa i explícita.

Aquestes justificacions solen presentar-se amb bona intenció: prioritzar que el nen sigui feliç abans que exigir-li esforç memorístic, adaptar les classes a “diferents ritmes d’aprenentatge”, promoure la inclusió per sobre de tot, qüestionar l’autoritat moral del professor, o evitar qualsevol forma de “jerarquia” o “judici”. El problema no està a voler que els nens estiguin bé o siguin respectats, sinó a convertir l’escola en un espai principalment terapèutic i moralitzador, en lloc d’un lloc centrat en la transmissió de coneixement i el desenvolupament del pensament crític.

“Convertir l’educació en una eina d’enginyeria moral em sembla una errada profunda i, a la llarga, perjudicial tant per als alumnes com per a la societat”

La meva posició bàsica és que no convé ficar moral (o ideologia) en més institucions de les estrictament necessàries. L’hipermoralització tendeix a ser contraproduent. Un exemple clar és la ciència: el seu codi propi és veritable/fals. Si ho substituïm per bo/dolent, perdem la capacitat de conèixer objectivament la realitat. Una cosa similar passa amb l’educació. La seva funció principal no hauria de ser formar persones moralment “correctes” segons els criteris de l’època, sinó transmetre coneixements sòlids, habilitats intel·lectuals i una ment capaç de pensar per si mateixa. Dit d’una altra manera, no crec que la funció de l’escola sigui adoctrinar als alumnes.

Crec que l’educació moral correspon fonamentalment a les famílies, que són els qui millor coneixen el context, valors i circumstàncies dels seus fills. L’escola, per la seva part, ha d’ensenyar a comportar-se amb civisme, respecte i honestedat (això és part de qualsevol convivència ordenada), però no ha de convertir-se en un espai d’adoctrinament ideològic.

Ensenyar ideologia de gènere, activisme climàtic, teories sobre identitats o qualsevol altra cosmovisió moral com si fossin veritats inqüestionables no forma part de la missió educativa. Això no significa que aquests temes no puguin esmentar-se, però sí que han de presentar-se amb rigor, pluralitat de perspectives i sense pretendre modelar la consciència moral dels alumnes.

En definitiva, l’escola ha de formar ments lliures i competents, no creients d’una determinada moral secular. Les normes de convivència i el respecte a la llei són obligatoris, per descomptat. Però convertir l’educació en una eina d’enginyeria moral em sembla una errada profunda i, a la llarga, perjudicial tant per als alumnes com per a la societat.

___

Enllaç a webinar amb Pablo Malo: La moral en la era de las redes sociales

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons