Un greuge més a l’actual Formació Professional Dual

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Lola Vilches Batet

La implantació del nou model de Formació Professional (FP) Dual ha generat preocupació entre el professorat, especialment per les condicions en què l’alumnat ha de combinar la formació al centre educatiu amb l’activitat productiva a l’empresa. El nou sistema estableix aproximadament 1.000 hores d’estada a l’empresa i, per poder completar el cicle formatiu en els dos anys previstos, molts alumnes han de començar aquesta estada ja durant el primer curs, quan encara no disposen dels coneixements ni de les competències tècniques necessàries per desenvolupar-se amb autonomia en el sector productiu.

A aquesta situació s’hi afegeix el canvi introduït per la nova normativa d’FP, derivada de la Llei Orgànica 3/2022, d’Ordenació i Integració de la Formació Professional. Els antics mòduls de Formació i Orientació Laboral (FOL) i Empresa i Iniciativa Emprenedora (EIE), comuns a tots els cicles formatius, han estat substituïts per Itinerari Personal per a l’Ocupabilitat I (IPO I) i Itinerari Personal per a l’Ocupabilitat II (IPO II).

El problema es fa especialment evident en el cas de l’antic FOL. Aquest mòdul estava dividit en dues unitats formatives independents: la UF1, centrada en la incorporació al treball, i la UF2, dedicada a la Prevenció de Riscos Laborals (PRL). Aquesta última tenia una funció especialment important, ja que l’acreditació dels coneixements de PRL era un requisit necessari per poder accedir a les pràctiques en empresa. Per tant, l’alumnat no podia iniciar l’estada a l’empresa sense haver superat la formació corresponent en prevenció de riscos.

Amb la reforma, IPO I passa a estructurar-se en cinc Resultats d’Aprenentatge (RA) que deixen de ser independents. Això significa que, per superar el mòdul durant el primer curs, l’alumnat ha d’acreditar tots els RA. Entre aquests hi ha el RA2, relacionat amb la Prevenció de Riscos Laborals, que continua sent imprescindible per poder accedir a l’estada a l’empresa.

Aquí apareix una contradicció important. Què passa quan un alumne no supera un o diversos RA i, per tant, no acredita IPO I? D’acord amb una interpretació coherent del sistema, l’alumne no hauria de superar el mòdul i, en conseqüència, tampoc hauria de continuar l’estada a l’empresa si no ha acreditat el RA2 de PRL. Això podria implicar la finalització del conveni de pràctiques i la repetició del mòdul en el curs següent.

Tanmateix, aquesta solució genera un problema considerable per als centres i, especialment, per als tutors de pràctiques. Aquests professionals assumeixen nombroses responsabilitats: buscar empreses, establir convenis, assignar l’alumnat, fer-ne el seguiment, gestionar incidències i resoldre els conflictes que puguin sorgir durant l’estada. La finalització anticipada d’un conveni pot comportar, a més, el risc de perdre una empresa col·laboradora. Aquesta situació és especialment greu en determinats sectors, on ja resulta difícil trobar empreses disposades a acollir estudiants que encara tenen poca experiència i unes competències tècniques limitades.

Així, es crea una forta pressió sobre els equips docents. D’una banda, l’alumnat ha de tenir l’oportunitat de titular en dos anys i necessita completar les pràctiques. De l’altra, els tutors necessiten mantenir una xarxa d’empreses col·laboradores suficient per garantir aquestes estades. Sense empreses no hi ha convenis i sense convenis molts alumnes no poden completar el seu itinerari formatiu.

En aquest context, l’especialista de FOL es pot veure pressionat per aprovar alumnes que realment no han assolit tots els aprenentatges previstos. D’aquesta manera, es poden acabar donant per superats, a la junta final d’avaluació, continguts fonamentals relacionats amb els drets i deures laborals, la interpretació d’un contracte de treball, el conveni col·lectiu o la nòmina, així com les competències professionals i transversals necessàries per desenvolupar-se adequadament en el mercat laboral.

Aquest article pretén denunciar que aquesta situació contribueix a desvaloritzar l’especialitat de FOL i els continguts que tradicionalment han format part d’aquesta àrea. Els coneixements relacionats amb les relacions laborals, la prevenció de riscos i l’ocupabilitat no haurien de considerar-se secundaris, ja que són essencials perquè l’alumnat conegui els seus drets, assumeixi les seves responsabilitats i pugui afrontar la incorporació al mercat laboral amb criteri i autonomia.

Per abordar aquesta problemàtica, es plantegen a continuació diverses alternatives. Una possible solució seria que els RA’s del MP d’IPO I tornin a ser independents, com passava amb l’antiga FOL, i així l’alumne a l’aprovar el RA2 de PRL, ja comptes amb el requisit per poder accedir a l’estada a l’empresa.

Una altra possible opció seria reduir les hores d’estada a l’empresa i concentrar-les principalment en el segon curs, recuperant parcialment el model anterior. D’aquesta manera, l’alumnat arribaria a l’empresa amb una preparació tècnica i transversal més sòlida i, sobretot, després d’haver acreditat completament IPO I i el RA2 de Prevenció de Riscos Laborals.

Finalment, també es podria mantenir l’extensió actual de les pràctiques, però, en aquest cas, començar-les només durant el segon curs, una vegada superat íntegrament IPO I. En cas que l’alumnat no pogués completar totes les hores dins dels dos cursos, es podria plantejar un tercer any per finalitzar-les.

Tanmateix, aquesta última alternativa entra en conflicte amb l’objectiu d’aconseguir que l’alumnat completi el cicle formatiu en només dos anys. Segons l’article, aquesta priorització dels terminis i dels resultats acadèmics pot acabar traslladant la pressió al professorat, especialment als tutors de pràctiques, que assumeixen una elevada càrrega burocràtica i de gestió, fins i tot durant períodes com el mes de juliol, sense una compensació econòmica proporcional a les responsabilitats assumides.

En definitiva, el nou model d’FP Dual presenta contradiccions que afecten tant l’alumnat com el professorat. La necessitat de garantir una incorporació ràpida a les empreses i aconseguir la titulació en dos anys pot entrar en conflicte amb la necessitat que els estudiants arribin al món laboral amb una preparació suficient i amb els coneixements bàsics sobre drets laborals i prevenció de riscos.

La crítica final és que el sistema pot acabar prioritzant la disponibilitat immediata de mà d’obra davant d’una formació professional de qualitat. Per això, qualifico aquest model com una «FP low cost», en què les necessitats del mercat laboral i de les empreses poden acabar passant per davant de la formació integral de l’alumnat i de la dignitat professional i les condicions de treball del professorat.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons