Clar i català: aquesta educació és una enganyifa

Foto: El flautista de Hamelín / Wikipedia. Autor: Augustin von Moersperg

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Podem discutir si el problema educatiu que patim és estructural o conjuntural, si és sistèmic o focal, si estem al davant d’un error conceptual d’obstinada contumàcia o de la mala aplicació d’una teoria tan perfecta que no és d’aquest món ni per a ell; o també si és un model educatiu romàntic convertit en negoci, un avatar educatiu de l’idealisme filosòfic de Fichte, la quinta essència d’un flower power passat pel sedàs del neomil·lenarisme cristià o una enginyeria social neoliberal/transhumanista de miasmes sulfuroses demoníaques.

Podem discutir sobre tot l’anterior i sobre molt més, però si el que volem és dir-ho sense embuts, clar i català, aleshores haurem de dir que estem al davant d’una enganyifa monumental. Ens han donat gat per llebre, els confrares de l’ordre pedagogista que van ordir l’invent i els polítics que els han investit. Però ni els uns ni els altres estan disposats a reconèixer cap error ni a fer marxa enrere sota cap concepte. Els primers, perquè els perillaria el xollo i el civader per a poder seguir amb l’engreix de la corporació; els segons, els polítics, perquè, més enllà de la vergonya que no tenen, els hi van molts vots i molta crematística. El preu del vot captiu: toca continuar pagant l’espectacle perquè és la font que rega el negoci. I al capdavall, tampoc ho paguen amb els seus diners i hi ha molt a guanyar…

I és que tampoc hi ha cap error que hagin de reconèixer perquè no n’han comès cap, com a mínim cap d’important: uns i altres estan aconseguint assolir exitosament llurs respectives fites i objectius. Els pedagòcrates, tot seguint escrupolosament la regla d’or de crear sempre un problema allí on no n’hi hagi i de tenir-ne ben a mà un altre per a cada solució, han aconseguit i amb escreix convertir-se en factòtums educatius imprescindibles, després d’haver ells mateixos problematitzat, estigmatitzat, destrossat el sistema educatiu i haver-lo convertit en una realitat esperpèntica, en una grotesca caricatura de no se sap ben bé què. Els polítics, al seu torn, han aconseguit també el seu objectiu fonamental: assegurar-se un vot captiu d’extracció populista que, segons tot sembla indicar, està àmpliament consolidat a dues bandes i només requereix de manteniment. Això sí, cal seguir oficiant el simulacre, o el que és el mateix, cal seguir amb la comèdia.

En definitiva, una conxorxa al voltant de la qual s’ha construït una estafa monumental, amb infinitat de ramificacions, interessos associats i més fems que als estables d’Augies, que la nostra crèdula i hipòcritament timorata societat s’està empassant mansament des de ja fa més de trenta anys. I és que res d’això no hauria pogut tirar endavant sense la complicitat culpable -per activa o per passiva- d’una societat que s’ho ha anat empassant tot sense voler donar-se per assabentada, perquè ja li va bé o perquè així ho vol creure.

La trama de l’engany està tan ben pensada que fins i tot té les corresponents vàlvules d’escapament: cada tres anys, amb la publicació de l’informe PISA, l’educació esdevé notícia durant uns poc dies, apareix als mitjans i la gent es pregunta què està passant a les escoles davant d’uns resultats tan paupèrrims. Aleshores es produeix la catarsi de rigor i assistim a l’espectacle dels que posen hipòcritament el crit al cel pels «sorprenentment» pèssims resultats educatius. Una grollera teatralització, com la de l’inefable capità Renault de la pel·lícula Casablanca (Michael Curtiz, 1942), quan proclama indignat al mig de la sala de joc que Aquí es juga! i ordena tancar el local, mentre de sota mà li estan passant la mordida. Però això només dura un parell o tres de setmanes, com a molt; després s’obre novament el casino, aquí no ha passat res i tal dia farà un any.

És evident que hi ha culpabilitat, és clar que sí, per part d’uns farsants que mereixerien ser jutjats i condemnats per l’irreversible mal que han fet i segueixen fent, però també n’hi ha per part d’una societat que molt sospitosament va sucumbir tan de bon grat als afalacs i a les impossibles promeses d’uns trapelles de manual. Una societat que va preferir deixar-se fascinar pels cants de sirena d’uns estafadors als quals va lliurar la instrucció dels seus fills. En part és comprensible: a qui no li agrada escoltar que tots tenim un geni al nostre interior i que el fill tanoca se’n sortirà a l’escola gràcies a una nova pedagogia que li farà descobrir la llumenera que porta dins? I si després resulta que de llumenera més aviat poc, doncs aleshores o tots o ningú: aprovat general i qui dia passa, any empeny. No faltava més!

Com els infeliços gamarussos de la ciutat de Hamelin. Sí, la del flautista, les rates i els nens abduïts. Els seus ciutadans volien lliurar-se de la plaga de rates, però cap ni un de tots ells estava disposat a ficar-s’hi de debò i a embrutar-se les mans en tan enutjosa tasca. Per això van contractar el pintoresc flautista que tan oportunament s’hi va prestar i que després va resultar ser un nigromant. I li van oferir el que demanava sense preocupar-se del que comportava investir-lo amb el poder que li conferirien. Total, no li pagarem ni un ral, pensaven els molt il·lusos.

Però el flautista ja sabia des del principi que els cobdiciosos burgesos de Hamelin no pensaven pagar-li per l’eliminació de les rates. En realitat, l’or promès que li neguen quan el flautista passa factura per haver-los lliurat de les rates no és sinó la metàfora de la renúncia a les seves pròpies responsabilitats, i al preu de debò que pagarien per haver-se lliurat a un nigromant l’interès de debò del qual era quedar-se amb els nens del poble. L’impagament és el pretext per després endur-se els nens com s’havia endut les rates. I ja se sap, qui roba un lladre…

Més o menys com aquí, metàfores a banda. Amb una societat que es va inhibir i va lliurar a uns brètols el poder sobre l’educació. I la demagògia, reconeguem-ho, va agradar i va triomfar. Aprovats generals, educació a la carta, gamificació, prohibit prohibir, tothom és bo, títols per a tots i a viure que són dos dies; ah, i tot pagat (!)… un còctel digne de l’illa dels jocs de Pinotxo, i concebuda amb els seus mateixos designis. Qui havia de dir que no? Ningú, o quatre aixafaguitarres que va ser fàcil cancel·lar. I l’invent va tirar endavant entre crits i aplaudiments. Semblava que s’hagués aconseguir la quadratura del cercle educatiu: els fills a l’illa dels jocs de Pinotxo, i els adults més contents que Sancho Panza exercint com a governador de l’ínsula Baratària. Però és clar, la cosa no podia sortir bé perquè no es pot matar tot el que és gras: la quadratura del cercle va resultar ser una quimera, l’illa dels jocs de Pinotxo ja sabem com acabava i la broma de l’ínsula Baratària també. I com sempre, a rebre els mateixos. Ho va descriure lúcidament ja fa anys el gran Gregorio Morán[1]: “el més dolorós de la derrota de l’ensenyament públic és que l’han liquidat els que més l’haurien necessitat”.

I quan és massa evident que la cosa no funciona i ja no es pot amagar que alumnes de 14 anys no saben fer l’O amb un canut, es posa en marxa el pla B: si s’han de reduir els continguts i rebaixar els nivells d’exigència fins a límits grotescs, es fa i punt. El relat pedagògic ja aportarà la deguda cobertura: aprendre no és l’important, sinó aprendre a aprendre; Per a què ensenyar continguts si tot és a internet i ja tenim la IA, que faculta els nens per a aprendre el que els faci falta quan vulguin? No estem democratitzant el coneixement donant a tothom accés a internet? De què serveix memoritzar? L’escola no és per aprendre, sinó per interactuar socialment i ser feliç i bla, bla, bla…

Com és possible que una societat pugui caure en un parany tan groller i es lliuri a uns discursos la naturalesa tramposa dels quals salta a la vista? I com pot ser que aquest relat d’èxit en educació, a qualsevol que el sostingués per a qualssevol altres àmbits de l’activitat humana se’l prendria per ximplet i seria la riota de qualsevol amb un mínim de sentit comú.

Totes aquestes coses són les que en petit comitè gairebé tothom comenta xiuxiuejant-les confidencialment, com una veritat profunda tan coneguda com silenciada, tan certa com proscrita. El que tothom sap, però ningú no s’atreveix a dir públicament.

Ja va sent hora de dir prou i denunciar l’engany. Però haurà de ser la societat; ni els polítics, ni els pedagòcrates, ni els mitjans de comunicació amb el cul llogat -gairebé tots- no ho faran pas. Per a ells l’important és que continuï la funció, perquè si s’acaba l’espectacle, s’acaba el negoci, i si s’acaba el negoci, llavors se’ls acaba la festa. Mentrestant, seguim per a bingo…

___

[1] Gregorio Morán, La derrota más sentida, Sabatinas intempestivas, La Vanguardia 13/09/2010. https://secundaria.info/portal/article.php?sid=20100913074734#cmtx_comments

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons