No hi ha educació sense ambició

Imatge creada per IA.

LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Si hi ha una paraula que ha desaparegut sospitosament del vocabulari educatiu és aquesta: ambició. De «motivació», «empoderament» o «empleabilitat» anem ben servits, però ambicionar —saber més, arribar més lluny, dominar el que és ardu, deixar de ser el que un és per convertir-se en algú millor— és un verb que ha deixat de conjugar-se. Tot i això, l’educació, sense ambició, es queda en gairebé res. Ambitio ve d‘ambire: anar al voltant, recórrer, anar d’aquí cap allà a la recerca d’alguna cosa; així en deien els romans al tràfec de qui recorria la ciutat sol·licitant vots i honors. Abans de convertir-se en pecat, l’ambició va ser literalment moviment cap a allò que no es té. Una educació ambiciosa consisteix exactament en això: posar algú en moviment cap a la seva possibilitat més elevada.

Hi ha una crueltat de l’exigència, quan s’exigeix ​​l’impossible o s’abandona a qui no arriba. Però també hi ha una crueltat de la condescendència, més presentable perquè es disfressa d’empatia. Consisteix a rebaixar el llistó mentre un es felicita per ser tan sensible. La veritat és que al vulnerable cal donar-li més, no menys. Més professors, més temps, més beques, millors aules, llibres, reforç, orientació, tranquil·litat material, el que calgui; però també cal exigir-li. El fill d’una família culta i acomodada sobreviurà a una escola mediocre -a casa serà suplementat en tot-, no així qui ve del que Montero Glez. anomena la part de baix del tobogan de la vida. Facturar el vulnerable al mercat laboral amb un títol que certifica coneixements que ningú va tenir el valor d’exigir-li no és inclusió, sinó estafa; la condescendència amb el desafavorit és classisme de piruleta. Pel vulnerable, l’aprovat regalat és un pagaré de misèria.

L’ambició és, doncs, un deure docent. Qui ensenya contrau una obligació peculiar: prendre’s seriosament les possibilitats de l’altre. De vegades això vol dir acompanyar, repetir, buscar un altre camí o concedir més temps; d’altres, dir “això encara no està bé” i tornar l’exercici o suspendre. Hi ha una noblesa específica a negar-se a baixar els estàndards. El professor que exigeix ​​raonablement i es nega a aquest abaixament en funció de l’origen social sap el que es fa. El març de 1794 i pocs dies abans de morir, Condorcet escriu a la seva filla: «Si el teu esperit no s’ha format, estès, fortificat per estudis metòdics», acabaran imposant-se la fatiga i «l’avorriment de la teva pròpia mediocritat». Aquí té el lector tres verbs que no prometen comoditat. Condorcet creia a més a més en la perfectibilitat humana i entenia l’educació com l’instrument per emancipar-nos progressivament de la ignorància. No sé en quin moment vam decidir que aquesta confiança en les possibilitats humanes, consubstancial a l’educació veritablement republicana, era inhumanament agressiva.

Una part d’aquesta ambició té a veure amb la feina a què es pot aspirar. A Stand and Deliver, Jaime Escalante s’entesta a ensenyar càlcul avançat a uns alumnes llatins d’un institut pobre de Los Ángeles. El que és interessant no és el conegut missatge hollywoodià de superació; és la premissa moral: el seu origen no autoritza el professor a esperar-ne menys. Ara bé, si la nostra ambició se circumscriu a l’ocupabilitat, no honrem el nostre ofici. Condorcet assenyala que la nostra missió és doble, tècnica i moral: formar una força laboral competent i ciutadans il·lustrats. John Stuart Mill insisteix igualment que la universitat no ha de fabricar simplement advocats, metges o enginyers, sinó éssers humans capaços i cultes, preparats per combatre fal·làcies, buscar la veritat i formar judicis propis. Aquesta és l’altra cara de l’ambició, i potser la seva porció més gran: que l’electricista sigui més que electricista, la metgessa més que metgessa i l’enginyer una mica més que enginyer. Que sàpiguen obtenir informació a la xarxa sense ser abduïts, gaudir de Bach o de Galdós si així els plau, detectar una mentida estadística, entendre un aspecte profund de la tragèdia humana, discutir sense repetir mantras i participar assenyadament en la vida comuna. Les escoles, els instituts i les universitats són molt més que agències per a la capacitació dels recursos humans.

Reivindiquem una escola ambiciosa. Ambiciosa primerament amb si mateixa: que reclami diners, estabilitat, bons professors, autoritat, temps i tots els mitjans que necessita. I ambiciosa immediatament després amb els alumnes, perquè seria obscè reclamar molt per oferir-los poc. No hi ha contradicció entre tenir cura i exigir; en educació, la cura veritable inclou l’exigència. Tampoc no s’enfronten la igualtat i l’excel·lència; l’excel·lència que s’entén reservada al ric és precisament una fàbrica de desigualtat. Tornem a apostar per joves intel·lectuals i sentimentalment robusts, cívicament concernits i armats amb la paraula i els coneixements per ser éssers humans plens. Estem a temps de trocar l’esbalaïment post-PISA pel retorn al nostre oblidat ideal civilitzator. Un ideal no és una utopia; és un far imprescindible. «L’abast de l’home ha d’excedir allò que pot agafar», escriu Robert Browning al seu poema Andrea del Sarto, «si no, ¿per a què existeix el cel?».

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons