Compte amb l’equitat!

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Tot i haver estar posteriorment matisada per l’OCDE, la notícia que la caiguda a PISA era més pronunciada entre els alumnes de famílies riques que entre els de famílies pobres va alegrar el dia d’alguns pobres infeliços que es van sentir així més igualats, encara que sigui en ignorància.

És la versió proactivament carrinclona de la justificació bonista que s’adduïa a propòsit dels mals resultats en edicions anteriors de PISA: sí, els resultats seran molt dolents, s’admetia, però també som líders en equitat i els nostres alumnes més feliços. Ara ja no ho diuen perquè els resultats no és que siguin dolents, sinó del pitjoret pèssim imaginable i ens estem quedant sense superlatius. Però era veritat: aquí la mediocritat està més ben repartida i això és el més important. Què sigui el que es reparteix no sembla que sigui un problema. Serà que mal de molts…

Hi ha paraules el significat de les quals s’ha anat desgastant progressivament pel seu ús irresponsable i tendenciosament aprofitat, fins acabar diluint-se en la inconcreció. És llavors quan qualsevol pot vindicar-s’hi i alhora escombrar cap a casa. Això és el que ha passat amb el terme equitat. Arribats a aquest punt, no ens queda més remei que, com deia l’atrabiliari sicari de la pel·lícula Airbag[1], tornar al «concepte», i a veure què hi trobem. Així, doncs, a què ens referim quan parlem d’equitat en educació?

Assumit el dret universal a l’educació i el principi d’igualtat d’oportunitats, la qüestió es planteja en termes de com aquest principi, que tothom assegura desitjar i garantir, es duu a terme de manera efectiva. I és aquí on apareix l’equitat quant a concreció de la igualtat d’oportunitats i com propiciar-la i assegurar-la, des d’una perspectiva de gestió de la governança. Ara bé. Si no s’entra per a res en les qüestions escolars o acadèmiques, aleshores resulta que són els currículums el que, posem pel cas, queden subordinats al criteri d’equitat, o qualssevol altres aspectes propis de les institucions educatives; cosa que, per cert, obre les portes a la possibilitat de parlar amb pretensions de serietat de coses tan poc serioses com ara per exemple «currículums no equitatius», tot incorrent en un absurd no gens inversemblant, sinó tot al contrari: ja hi som atrapats.

Però no precipitem els esdeveniments. El debat educatiu sobre la concreció de la igualtat d’oportunitats es produeix al voltant de l’equitat pel que fa a la seva aplicació en un model educatiu que es dóna per descomptat, és a dir, que no es qüestiona més enllà que no generi inequitat. Una cosa així com discutir com es reparteix el pastís sense abans comprovar si està enverinat.

Amb això, l’equitat, entesa com el requeriment de la distribució de la qualitat educativa[2], s’esdevé un tema central la correcta i justa aplicació del qual s’associa a l’obtenció de l’èxit educatiu. Una inferència vàlida en si mateixa, però que no va més enllà del seu estricte àmbit d’abast pel que fa a la seva aplicació en el context d’un model educatiu que s’ha donat com a descomptat per endavant, cosa que deixa a l’aire la pròpia noció d’èxit educatiu, signifiqui això el que signifiqui, i que no va més enllà de la seva fase teòrica i es queda en merament testimonial. En altres paraules, l’equitat és el criteri pel qual es regeix l’aplicació de quelcom que pot ser bo o dolent, desitjable o indesitjable, abundant o escàs… sense que hom pressuposi cap valoració del que s’està aplicant sota aquest criteri. I, la veritat, vistos els resultats que presenta el nostre sistema educatiu, apel·lar a l’equitat com a consol sona a beneiteria entranyable, o a pur cinisme.

Al dret a l’educació li és inherent la igualtat d’oportunitats, i aquesta requereix en la seva realització efectiva garanties d’equitat. Fins aquí tot sembla molt clar. De fet, el problema sorgeix per una inversió de les prioritats i subordinacions. Si el que prioritzem és l’equitat sense més ni més, obviant allò acadèmic i considerant els currículums i els continguts com a subordinats a aquesta equitat, llavors estem invertint l’ordre de les coses, tot prioritzant allò que era subordinat. Perquè l’equitat no és anterior a l’educació, sinó l’exigència de la seva efectiva realització com a dret en un context d’igualtat real d’oportunitats. En cas contrari, estaríem entenent l’equitat com un dret subjectiu i equívoc en funció de la pròpia interpretació de cadascú i els seus centres preferents d’atenció.

Vegem doncs les entrades que el diccionari de la RAE ens dóna del terme equitat i quines són aplicables a l’àmbit educatiu:

1) Igualtat d’ànim.

2) Bondadosa temperància habitual, propensió a deixar-se portar, o fallar, pel sentiment del deure o de la consciència, més aviat que per les prescripcions rigoroses de la justícia o pel text terminant de la llei.

3) Justícia natural, per oposició a la lletra de la llei positiva.

4) Moderació en els preus de les coses o en les condicions dels contractes.

5) Disposició que mou a donar a cadascú el que mereix.

Sembla clar que com a mínim les accepcions 2), 3) i 5) són susceptibles d’entendre’s educativament, i també que en totes s’al·ludeix a algun tipus de correcció extrínseca d’un estat de coses donat. Una correcció que pressuposa alguna forma de desigualtat, desequilibri o injustícia en les condicions que es donen entre els diferents agents implicats, sobre la qual s’actua per corregir-la en els termes desitjats. Un criteri d’aplicació pràctica de la llei emanada del dret, una adaptació ad hoc del dret inalienable a la igualtat d’oportunitats i, per tant, mai més enllà o al marge d’aquesta.

Ara vegem què s’entén per equitat educativament parlant. En aquest cas d’acord amb el títol ja referenciat del mateix López Rupérez, que ens remet a M. J. Bowman[3] i que transcrivim textualment[4] :

1) Proporcionar el mateix nivell d’educació a tothom.

2) Conduir tothom a un mateix nivell de competència cognitiva.

3) Conduir tothom a un cert nivell mínim, però comú.

4) Fer que cadascú rebi tota l’educació que li permeti fer totes les seves potencialitats.

5) Proporcionar els recursos educatius als individus per la seva capacitat de fer-ne un ús útil.

6) Proporcionar a tots les mateixes oportunitats de partida, sigui el que sigui el que sobrevingui després.

7) Imposar que, per a tots els nivells del sistema educatiu, tots els grups (sexes, ètnies, classes socials, etc.) estiguin representats proporcionalment segons la importància demogràfica.

Salta a la vista que equitat es pot entendre de maneres molt diferents, àdhuc difícilment combinables i fins i tot incompatibles. Com a conjunt, el que tenim és una amalgama heteròclita en què la priorització de qualsevol dels seus elements obra necessàriament en detriment de la resta. A més de deixar la igualtat d’oportunitats seriosament compromesa.

En tot cas, si admetem que l’equitat ha de ser un principi subordinat a la igualtat d’oportunitats, de la qual emana, aleshores hi trobem al llistat de Bowman una cosa força interessant i reveladora: mentre que les accepcions quarta, cinquena i sisena indiquen una concepció de l’equitat basada en la igualtat d’oportunitats entesa com a punt de partida, la primera, segona, tercera i setena, en canvi, apunten cap una igualtat d’oportunitats entesa com a punt d’arribada, en alguns casos fins i tot més com un dret col·lectiu que no pas individual.

Sens dubte hi ha un problema d’incompatibilitat ontològica entre ambdós conceptes d’igualtat d’oportunitats, però no només es tracta d’això. Si prenem en conjunt les quatre definicions que entenen la igualtat d’oportunitats com a punt d’arribada veurem que també són en la majoria de casos incompatibles entre si, a més de multiplicables indefinidament. Les seves respectives exigències implícites, a més, alteren substantivament la pròpia idea de sistema educatiu en els seus fins i funcions.

En definitiva, la igualtat d’oportunitats en educació no només no sembla ser la mateixa segons la considerem com a punt de partida o d’arribada, sinó que, en el cas d’entendre-la com a punt d’arribada, aleshores està subordinada necessàriament al criteri d’equitat que s’adopti. No és així, en canvi, o ho és en grau molt menor i conciliable, si prenem en conjunt les definicions que cauen del costat de la igualtat d’oportunitats com a punt de partida, que presenten un grau més alt de compatibilitat entre elles, a més d’estar clarament jeràrquicament subordinades al principi d’igualtat d’oportunitats.

No cal dir que el model d’igualtat d’oportunitats que avui dia s’està aplicant és el de la seva consideració com a punt d’arribada, és a dir, i com es deia abans, a la cambodjana: l’important és que el repartiment sigui equitatiu; què s’hi reparteixi és indiferent, i que el terme equitat hagi estat completament tret de context, també. Així doncs, la propera vegada que algun pedagòcrata ens parli del sistema educatiu tant equitatiu que tenim, posem-ho en quarantena. Ja n’hi ha prou de donar-nos gat per llebre. I compte, no tot és equitat per més que així en diguin, ni encara que els rics també suspenguin.

___

[1] Airbag, Juanma Bajo Ulloa (1997)

[2] F. López Rupérez, La gobernanza de los sistemas educativos. Fundamentos y orientaciones, Narcea (2021)

[3] M. J. Bowman, Education and oportunyty, Oxford Revieew of Educationa, 1.

[4] La numeració és nostra.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons