Actualitat del present en temps de xarxes socials

Gerd Altmann – Pixabay / https://pixabay.com/es/users/geralt-9301/

Llicència Creative Commons

Alfonso A. Gracia Gómez

Confesso que des de fa un temps m’envaeix una mandra terrible en intentar parlar dels assumptes que es consideren “d’actualitat”. Vivim en una mena de frenesí editorial, en què tothom es creu cridat –i fins i tot obligat– a exposar el seu punt de vista sobre tòpics molt diferents dels tradicionals. La por de la mort, la fugacitat de la vida, l’espiritualitat de l’amor, etc., han donat pas a una sèrie de temes de conversa que, a diferència dels antics, ja no ostenten una condició transcendent, un significat que pretengui anar “més enllà” de la seva plasmació actual i que podria assolir la intimitat de l’específicament i distintivament humà..

Per contra, a causa en part del caràcter compulsiu que imprimeixen les xarxes socials a la nostra relació amb les notícies, aquestes semblen embargades per una mena d’esperit de “cronista” que, al meu parer, ha restat gran part de la seva brillantor a tot el que es diu, es parla, es comenta. No falten els qui, en aquesta tessitura, proclamen que vivim en una mena d’edat “daurada del periodisme”; no obstant això, sabem que, per la seva pròpia inèrcia, aquest no pot sinó aplanar allò que és divers i igualar allò diferent, en ares a una versió dels fets que es pretén capaç d’amagar i imposar-se als fets mateixos (Gracia Gómez, 2024).

L’obsessió pel present produeix així un empobriment del propi present, que es converteix en referent de si mateix i amaga amb això les seves possibles referències externes, “transcendents” en un sentit planer, heretades de tota una tradició que menyspreem amb neguit orgullós (justament perquè les seves aportacions ja no les considerem prou “actuals”). El resultat de tot plegat és una condició ontològica que fins i tot té implicacions mèdiques, neurològiques per a més senyes. No sé quin grup d’investigadors ha evidenciat recentment que la memòria de la major part de la població s’ha vist molt empobrida després de la crisi del Covid del 2020. La raó? A causa de l’auge de les xarxes socials com a forma hegemònica de comunicació, la major part de la població vivim en una mena de present continu, en què oblidem de forma gairebé instantània tant allò que diem com allò que llegim o sentim. És una cosa que ja abans havia estat teoritzada sota el nom d’efecte Google: és a dir, la tendència a oblidar tot allò que es pot tornar a trobar fàcilment i ràpidament a Internet (Sparrow et al., 2011).

Encara que pugui semblar paradoxal (o potser precisament per això), aquesta és una situació en altres temps cobejada per algun filòsof de la tradició postestructuralista. Penso en la Lògica del sentit de Gilles Deleuze, autor que contraposa dues maneres radicalment diferents d’entendre la temporalitat: Cronos i Aió. La primera fa referència a la concepció tradicional o, per això mateix, “cronològica”: és la temporalitat del passat-present-futur, en què el present –segons denuncia l’autor– només existeix de forma derivada respecte a allò que el transcendeix, és a dir, la seva significació. Per contra, la segona concepció del temps, que Deleuze identifica amb el déu hel·lenístic Aió (o Eó, el déu de l’eternitat), inverteix la supeditació transcendent que és pròpia del temps cronològic i posa en primer pla la continuïtat del present, a la qual s’entén com a manifestació d’un discórrer que ja no té ni principi ni final

Aquest present de l’Aió, que representa l’instant, no és pas com el present vast i profund de Cronos: és el present sense gruix, el present de l’actor, del ballarí o del mim, pur “moment” pervers. És el present de l’operació pura, i no pas de la incorporació. No és el present de la subversió ni el de l’efectuació, sinó el de la contra-efectuació, que impedeix que aquella enderroqui aquesta, que impedeix que aquesta es confongui amb aquella, i que ve a redoblar la duplicitat (Deleuze, 2005: 203).

Aquesta referència recíproca entre eternitat i instant representa la influència més clara de la filosofia de Nietzsche a l’obra de Deleuze. Tot i això, el primer s’emparava en una concepció fisico-ontològica d’ascendència heraclítea. La lluita o l’oposició, i fins i tot la contradicció, hi funcionen com a espai d’obertura a un ésser que sembla només existir a la vora mateixa de la seva finitud: «Es contraposen aquests camins; xoquen dretament de cap: –i aquí, en aquesta porta, és on convergeixen. El nom de la porta està escrit a dalt: “Instant”» (Nietzsche, 2009: 230). En canvi, la proposta de Deleuze fa d’aquest instant un “esdevenir” que ja no és conflictiu sinó “pur”, i, així, una mena de recés de pau, capaç de superar les contradiccions no mitjançant una Aufhebung de tipus hegelià, sinó per la pròpia inèrcia del joc lògic de les paradoxes, el qual, en el cas de la temporalitat, està; dit d’una altra manera: el present continu que és l’Aió deleuzià “esquiva el present”, en la mesura que no és “allò que és”, no és un present parmenidià, sinó justament allò que “no és”: les seves possibilitats, les seves opcions de ser, que només es revelen en el “no ser” específic del present, és a dir, en el seu passat i el seu futur:

[…] Tal és la simultaneïtat d’un esdevenir la propietat del qual és esquivar el present. En la mesura que esquiva el present, lʼesdevenir no suporta la separació ni la distinció entre lʼabans i el després, entre el passat i el futur. Pertany a l’essència de l’esdevenir avançar, llençar en els dos sentits alhora: Alícia no creix sense empetitir, i a la inversa. El sentit és l’afirmació que, en totes les coses, hi ha un sentit determinable; però la paradoxa és l’afirmació dels dos sentits alhora (Deleuze, 2005: 27).

Per això, en la formulació deleuziana Cronos queda identificat amb l’extrem oposat: amb aquest “sentit determinable”, que pel que sembla és el que “devora” els seus fills (els “esdeveniments”, aquest “esdevenir pur”) per una existència vicària i, per tant, aparentment inautèntica, fins i tot il·legítima. En aquest context, tota actualitat estaria condemnada a entendre’s com a mera “actualització”, és a dir: com l’acte de portar a la nostra quotidianitat allò etern, incorporar al nostre dia a dia allò que és propi de tot ésser humà –fins i tot de tota manera d’estar al món, pel sol fet d’existir–, més enllà i en detriment de les concrecions que determinen aquesta o aquella existència.

Perquè es pugui entendre, diguem que Cronos consisteix, per a Deleuze, en la manera com de fet solem entendre tots aquells esdeveniments que tenen per a nosaltres algun tipus de significat, és a dir, que s’enquadren en algun tipus de marc històric: aquests queden supeditats al referent que els dóna sentit; per això solem aprovar l’ús de la guillotina per part dels revolucionaris francesos alhora que demonitzem els gulags estalinistes. Això explica per què Deleuze es referia més amunt a allò cronològic com a “vast i profund”, ja que de fet consisteix en una mena de “densitat” o “espessor”, com la que és pròpia d’un teixit, en què la superfície és només aparentment plana, només aparentment superficial. Condicionat per un sentit que el transcendeix, el present cronològic remet necessàriament a un passat, però aquí no hi cap ja la paradoxa, ni de bon tros la contradicció: doncs es tracta d’un passat que és memòria en acte que “condemna” al futur com a possibilitat incerta, i alhora limitada pel ja-sigut. L’actualitat i la possibilitat queden així interrelacionades d’acord amb les regles que Aristòtil va establir per explicar el moviment a la seva Metafísica:

[…] la matèria és “potència”, és a dir, potencialitat, en el sentit que és capacitat d’assumir o rebre la forma […]. En canvi, la forma es configura com a acte o actuació d’aquesta capacitat. El compost o conjunt de matèria i forma, si es considera com a tal, serà preferentment acte; però si se’n té en compte la forma, serà simplement acte o entelèquia i, si se’l contempla en la seva materialitat serà, en canvi, una barreja de potència i d’acte. Per tant, totes les coses que tenen matèria posseeixen sempre com a major o menor potencialitat (Reale, 1992: 59-60).

En canvi, el pur-present que és Aió deleuzià es tradueix en un afany compulsiu que no aconsegueix trencar amb el que les circumstàncies titllen “d’actualitat”. I això, a la pràctica, té conseqüències dramàtiques, algunes d’elles contràries al que hauria esperat Deleuze: doncs en ell els éssers humans, com a subjectes de comunicació i de desig que som, quedem reduïts a “allò que passa” en un sentit que dista molt d’aquesta “obertura de possibilitats” que pretenia captar el concepte de “esdevenir”. En l’actualitat del que passa s’esvaeix tota possible transcendència que podria aspirar a donar-li sentit, i amb ella, la nostra memòria i fins i tot la subjectivitat queden “eclipsades” pel vel d’una sospita impossible de resoldre i, per tant, per una pregunta impossible d’actualitzar.

Llegim-ho bé: no és ja que, com pretenia Deleuze, el passat i el futur se superposin en aquest concepte d’esdevenir que s’entén com a present continu. De manera molt diferent, el present continu de les xarxes socials ens situa en un pur Aió que manca de densitat, i en què les nostres històries només apareixen, com a màxim, com a eclosions fallides o col·lapses: “la duplicitat es redobla”, com diu Deleuze, sense arribar a construir cap mena de trama. Unes imatges se superposen a d’altres, se substitueixen, s’intercanvien… sense arribar a configurar una història ni, sobretot, aspirar ni tan sols a reflectir-se en un marc de sentit pròpiament extratemporal (com a transcendent). Falta, en suma, allò que Ray Bradbury, en la seva tristament “actual” Fahrenheit 451, anomenava “textura”:

“Sap per què llibres com aquest són tan importants? Perquè tenen qualitat. I què significa la paraula qualitat? Per mi, significa textura. Aquest llibre té porus, té faccions. Aquest llibre es pot col·locar sota el microscopi. A través de la lent trobaria vida, petjades del passat en infinita profusió. Com més porus, més detalls de la vida verídicament registrats pot obtenir de cada full de paper, com més “literari” es vegi. En tot cas, aquesta és la meva definició. Detall revelador. Detall recent […]” (Bradbury, 2006: 81).

Potser aquesta és la més gran de les paradoxes en què el nostre present ha caigut, en companyia i segurament a despit de les pretensions teòriques de Deleuze: en el pur Aió només es pot parlar sobre un “allò que és” rígidament parmenidià, que acaba per robar el seu espai tant a “allò que(se) n’ha estat” com a “allò que es vol”. Hem perdut, així, el gust per la “textura” que és pròpia, d’acord amb Bradbury, del que és literari, absorbits pel frenesí entabanador d’unes xarxes socials (Gracia Gómez, 2022) que “redimeixen” del sentit i de la culpa, com podria haver dit Nietzsche, concomitants a l’anhel humà de transcendència.

No obstant això, aquesta “redempció del present” té un preu: el de quedar acorralats en una mera continuïtat abstracta que és, com proposava Deleuze, tot potència, i per tant, pura dínamis aristotèlica, la qual cosa en el fons equival a dir que manca de tota energeia (acte), ja que s’ha prohibit a si mateixa qualsevol tipus d’actualització, per limitadora, i, així, es reprodueix un tediós discórrer que és atemporal (anacrònic) a més d’estèril i eternament automimètic, com un veritable autòmat digital en què allò compulsiu s’apodera del subjecte fins a la seva completa extenuació. “No és el present de la subversió”, deia Deleuze (supra). En això s’ha convertit “l’actualitat” per a nosaltres: en un desert estèril d’indiferència, en què les “reaccions” es fagociten compulsivament i recíproca sense arribar a proposar cap mena de sentit, cap destí, cap espai per a la subjectivitat, la reflexió o el pensament.

Referències:

Bradbury, Ray (2006): Fahrenheit 451. Almería: Ediciones Perdidas.

Gracia Gómez, Alfonso A. (2022): “Posverdad y propaganda en Fahrenheit 451 de Ray Bradbury: sobre la constitución ‘informativa’ de un sujeto manipulable”, Badebec, vol. 1, n. 22, 1-21. https://doi.org/10.35305/b.v11i22.537.

Gracia Gómez, Alfonso A. (2024): “Información para moldear la mente de las masas: el monismo propagandístico de Edward L. Bernays”, Agora, vol. 43, n. 1, 1-17. https://doi.org/10.15304/ag.43.1.8790.

Deleuze, Gilles (2005): Lógica del sentido, Barcelona: Paidós.

Nietzsche, Friedrich (2009): Así habló Zaratustra, Madrid: Alianza.

Reale, Giovanni (1992): Introducción a Aristóteles, Barcelona: Herder.

Sparrow, Betsy et al. (2011): “Google Effects on Memory: Cognitive Consequences of Having Information at Our Fingertips”, Science, Vol. 333, Issue 6043, pp. 776-778.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons