Xarli Diego: “Mai t’acabes de formar”

Foto de Xarli Diego cedida por Ana Dévora

CARA A CARA AMB

Xarli Diego, locutor de ràdio, presentador i guionista de televisió

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Ens va presentar l’actor Toni Albà gràcies a una trobada casual al restaurant de la masia del Pla a l’Alt Camp. Eren a finals d’abril de 2026 i la conversa va allargar-se de manera distesa descobrint una trajectòria professional, i dins del món de la comunicació, llarga, diversa i sorprenent.

Nascut a Terrassa el 23 de novembre de 1956, Xarli Diego és un comunicador amb una àmplia experiència com a locutor de ràdio, presentador i guionista de televisió. Va iniciar-se en emissores com Ràdio Manresa, Ràdio Barcelona i Antena 3 Radio, i també va col·laborar en premsa escrita i revistes musicals durant els anys vuitanta. Però aquest personatge inquiet i lliure, els seus ulls m’ho delaten, no en va tenir prou amb el món de la ràdio i va ser guionista de televisió en el programa Ahí te quiero ver, com també presentador a El joc del segle de TV3 i assessor del programa de TV3 No passa res, entre més programes.

Però no puc deixar d’esmentar la seva vessant empresarial en el món musical, dirigint segells discogràfics i impulsant projectes propis. En resum, ha estat, i és, una ànima lliure que sense lligar-se massa temps a una feina, manté el compromís ferm en cada tasca. Per exemple, i durant més d’una dècada, va ser cap de premsa de la companyia Tricicle, combinant-ho amb el seu gabinet Xarli Diego Comunicació. Però a més ha treballat amb figures destacades com Rosa Maria Sardà o Joaquim Maria Puyal, experiències que han marcat la seva trajectòria. Autor de diversos llibres des de 2019, actualment dirigeix el pòdcast “Cave canem”, centrat en la Roma Antiga. La seva carrera reflecteix inquietud constant, independència i passió per comunicar. Era inevitable aquest “Cara a Cara…” amb Xarli Diego.

Els teus inicis a la ràdio van venir plens d’aprenentatges que de ben segur et van marcar. Crec que en cap entrevista no vols oblidar en Joan Castelló de Ràdio Barcelona, per què?

Ja m’ho deia la meva mare, nascuda a Flix: «Cal ser agraït, fill». Joan Castelló ha estat una figura molt important a la ràdio catalana. Tenia veu, dicció i talent, i sabia descobrir i dirigir. Va confiar en mi, i jo no ho oblido. Amb els anys vaig ser el seu adjunt a la direcció de programes a Ràdio Barcelona. Els grans noms d’aquella època no s’entenen sense ell: Puyal, Cuní, Arribas Castro i tants altres, però el que caldria és no perdre la memòria històrica de la ràdio. Jo reivindico la figura de Joan Castelló Rovira com un dels grans de la nostra ràdio, injustament oblidat.

Has treballat en molts àmbits de la comunicació. Creus que l’esforç durant els anys de formació és clau per a mantenir una trajectòria tan diversa com la teva? Quins exemples de perseverança posaries en el teu cas?

Jo sempre he tingut clar que la formació és molt important. Sobretot a l’arrencada de la vida, en el meu cas, a l’institut, a la universitat… Jo volia aconseguir una base cultural per anar construint els meus castells. Després no pots oblidar-te de la lectura de llibres. Per a mi, els diaris han sigut i són una eina constant i diària de formació. Ja ho deia el meu professor Manuel Parés i Maicas a la universitat. En el meu cas, la perseverança és l’adaptació, sempre que convé, feta amb humilitat. Encara que soc un entusiasta de la música, no podia passar-me la vida presentant música. Per això, he tocat tantes tecles del món de la comunicació. M’he adaptat a les circumstàncies. De  la música a la comunicació política. O, ara mateix, a la Roma antiga – en Xarli em somriu.

“En el meu cas, la perseverança és l’adaptació, sempre que convé, feta amb humilitat”

Com va influir treballar amb figures com Rosa Maria Sardà o Joaquim Maria Puyal en la teva manera d’entendre la comunicació?

En primer lloc, tenen una intel·ligència molt potent i un talent innat per a fer les seves feines. Van sobrats de personalitat. En camps diferents, però un i l’altre son molt exigents (bé, la Sardà ja no és aquí). No es conformen mai. És una exigència que comença amb ells i acaba en els altres. Treballadors infatigables. La Sarda em deia que ella era una gandula molt treballadora. Tot això ha influït en la meva manera d’entendre la comunicació i la vida.

Què et va aportar treballar amb el Tricicle? I amb la Trinca?

Tricicle han estat irrepetibles. Carles Sans, Paco Mir i Joan Gràcia van aconseguir un èxit molt especial. A tot arreu els estimen. Amb altra gent, jo havia d’estirar les entrevistes, amb ells habitualment la feina era decidir què calia fer i què no. Tant amb ells com amb la Trinca es repeteixen característiques comunes de la Sardà i el Puyal (talent, exigència, gran capacitat de treball). Amb Tricicle vaig aprendre a conviure amb l’aplaudiment diari als meus clients (i amics). Amb la Trinca, un sentit  molt pràctic del show business, i com tocar-ho tot i tot convertir-ho en or.

Ets inquiet, independent i entusiasta buscant sempre nous reptes on prendre les teves pròpies decisions. Potser per això has combinat sovint projectes simultanis; quin paper juga l’autodisciplina i la formació en tot això?

Sí, soc autodisciplinat i això ha estat bàsic. Hi ha moments en el món de la comunicació que en un mateix instant se m’acumulaven temes de presons, de llibres, de moda i jocs de taula. «Be calm».

Easy tiger?

Sí, soc tranquil i això m’ha ajudat a sobreviure. La formació sobretot m’ha infundit una estructura mental que m’ha permès ordenar bé la meva feina. I no perdre el fil d’anar llegint temes vinculats a la feina i més enllà. Mai t’acabes de formar. Encara que jo no he estat un noi de «màsters», sí, he impartit alguna classe – i em torna a somriure amb ironia.

“La formació sobretot m’ha infundit una estructura mental que m’ha permès ordenar bé la meva feina”

Sense estar adscrit a un partit polític, entre 1995 i 2003 vas ser Assessor de Comunicació dels Departaments de Justícia, Justícia i Interior, i Governació, de la Generalitat de Catalunya. Què et va portar a política?

La política no em va portar a la política. Soc massa independent per formar part d’un partit. La meva inquietud, obert a tot, va fer que en un determinat moment i de rebot em vingués una proposta, i després de cinc entrevistes, la consellera Cuenca em va fitxar com a director de comunicació del Departament de Governació.

Crec que va ser la primera dona consellera. Mirant enrere, com valores aquella experiència?

Efectivament, com acabo de dir, vaig treballar amb Maria Eugènia Cuenca. Una dona nascuda a Calatayud amb la que vaig estar poc temps, però molt  a gust. Els primers temps dels mossos d’esquadra. Tenia molta personalitat.

Amb quina consellera més vas treballar?

Doncs durant molts anys he estat l’assessor de comunicació de Núria de Gispert a tres conselleries diferents. Núria de Gispert té un sentit molt pràctic de la política com a servei, és capaç de reconèixer errors i rectificar. Em va fer una gran confiança i jo n’estic orgullós. Eren temes complicats: justícia, presons, menors… Ara encara ens veiem de tant en tant. Em cau molt bé!

El mes de maig de 2019 vas publicar el teu primer llibre, Gràcies per la música, editat per Pagès Editors. Vas conèixer a grans de la música internacional? A qui? Al cinquè Beatle, a Billy Preston?

Durant molts anys de la meva vida, la música ha estat la protagonista de la meva vida, a la ràdio i dues companyies discogràfiques. I ara, treballo sempre escoltant música! Fa deu minuts estava sentint el dominicà Juan Luis Guerra i fa mitja hora Oques Grasses. Vaig conèixer personalment a molts grans, com Cindy Lauper, Bonnie Tyler, Supertramp, Boney M, Claudio Baglioni, Romina Power i Al Bano… i vaig dinar a Londres amb Dire Straits i sopar amb Phil Collins i Genesis.

“Vaig conèixer personalment a molts grans, com Cindy Lauper, Bonnie Tyler, Supertramp, Boney M, Claudio Baglioni, Romina Power i Al Bano… i vaig dinar a Londres amb Dire Straits i sopar amb Phil Collins i Genesis”

I en tot aquets periple sé que vas descobrir una perla musical?

Sí, vaig descobrir per a Espanya a la nena de vuit anys, Nikka Costa, el seu pare era el director d’orquestra de Frank Sinatra, Paul Anka… El tema de la Nikka «On my own» va ser un número 1 grandiós.

I Billy Preston? El Cinquè dels Beatles? Què en saps?

El  Billy Preston va ser artista meu a la companyia Clash. Un nen gran i un artista excepcional. Anàvem pel carrer a Madrid i de cop i volta li trucava Paul McCartney. El Billy va tocar en directe amb els Beatles i els Rolling Stones, un teclista extraordinari.

El món de la producció musical et va imposar grans reptes, sobretot quan vas afrontar els grans canvis tecnològics. Com va  perjudicar el trànsit del vinil al CD a moltes petites discogràfiques? Va tenir-hi també a veure el tracte diferencial de l’SGAE entre empreses petites i les grans? Per què?

En aquells temps, anys 90, la producció musical no tenia res a veure amb els nostres dies. A mi sempre m’havien anat bé les coses i m’atrevia a tot, i vaig pensar que havia de crear una companyia de discos, amb un soci financer. I econòmicament, va ser el primer fracàs econòmic de la meva vida. Vivíem el trànsit del vinil al CD. Havies de fabricar amb els dos formats, duplicant costos a tots els nivells. La SGAE, quan fabricaven vinils i CD als petits, ens cobrava anticipadament les seves tarifes, a les multinacionals, no… I si no venies el que fabricaves, t’enfonsaves  perquè no et tornaven ni un euro… Al mateix temps, no t’ajudava ningú a les ràdios… encara que els meus artistes (que eren molt bons) sortien a les teles de tot l’Estat. Molts venedors de discos volen que els discos es venguin sols. I tenia artistes de la magnitud de Billy Preston, The Rubettes («Sugar baby love») o els italians I Pooh. Bé, també rumba, flamenc, Barragán… ha, ha, ha .

Per acabar, ens pots parlar del teu últim projecte, llibre o recerca en què estàs treballant actualment?

Ara mateix estic treballant amb el pòdcast de l’antiga Roma, «Cave canem – cuidado con el perro». A finals de maig, seré al festival romà «Tàrraco Viva». Dono conferències. Soc membre de l’associació «Divulgadores de la historia». És un pòdcast amb rigor i tocs d’humor, i una realització molt acurada. És a la plataforma Ivoox i moltes més. Espero publicar aviat el meu quart llibre, d’un tema molt actual… , i després, un llibre sobre l’antiga Roma amb sentit de l’humor. No sé fer res sense fer riure una mica… Soc així!

I per molts anys que hi hagi gent com tu en aquest món ple de prejudicis i interessos gran Xarli Diego.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons