Trenta anys de la LOGSE. Quan Catalunya vivia de crèdits

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Felipe de Vicente

En un article anterior feia referència a l’efemèride que es compleix aquest inici de curs: trenta anys de generalització de la LOGSE a tot Espanya. Però la seva implantació prèvia no va ser igual a totes les comunitats. A l’avantguarda de la revolució pedagògica logsista hi va estar Catalunya, on anys abans de la implantació definitiva de la llei ja havia començat a experimentar la seva aplicació a les sofertes aules catalanes.

El 1986 el govern socialista, amb José María Maravall de ministre d’Educació, crea una Direcció General de Renovació Pedagògica al capdavant de la qual es nomena Alfredo Pérez Rubalcaba. L’any següent es publica Proyecto para la reforma de la enseñanza. Educación infantil, primaria, secundaria y profesional. Propuesta para el debate. A l’empara d’aquest projecte s’obre la possibilitat d’experimentar una reforma de gran importància que va des de l’educació infantil a l’FP superior.

Catalunya va ser la primera comunitat autònoma, juntament amb del País Basc, a tenir competències plenes en educació, concretament des de l’1 de gener del 1981. El volum del traspàs era enorme: centres, professors, inspecció, planificació. Es va haver de crear també un Departament d’Ensenyament per gestionar una competència tan gran. Per gestionar-ho, el president Pujol va escollir sens dubte la persona més indicada: Joan Guitart. A més de ser militant pota negra de Convergència, Guitart no tenia ni idea del món de l’educació: era químic de professió, havia treballat a empreses químiques i al món editorial. Va ser Conseller fins al 1988, any en què el va succeir un altre gran expert al món educatiu: Josep Laporte, metge i catedràtic de Farmacologia, que va ser Conseller fins al 1992. Sense que això signifiqui menystenir la vàlua personal de tots dos, no sembla que fossin les persones més adequades per a governar el nou Departament, molt especialment en els anys de l’experimentació de la LOGSE.

Comptat i debatut, doncs, el Departament estava dirigit en realitat pel que els italians anomenen un sottogoverno. El poc avesat Guitart va nomenar Directora General de Batxillerat Carme-Laura Gil, directora d’un institut de Sabadell i militant de Convergència. La senyora Gil, molt espavilada i trepa, va convèncer l’inexpert Guitart que Catalunya hauria de tornar a ser la pionera de la renovació pedagògica no només a Espanya sinó al món sencer. Ja ho havia intentat durant la Segona República, amb l’Institut Escola (en realitat una sucursal de l’homònim de Madrid), però la guerra ho va impedir. Ara, amb competències plenes i amb una nova llei a desplegar, era el moment. Calia seguir el camí dels grans pedagogs catalans: Alexandre Galí, Pau Vila, Joan Bardina i altres. Catalunya sorprendria el món sencer amb la seva renovació pedagògica. I, efectivament, ho va aconseguir.

El caldo de cultiu era l’idoni. A Catalunya proliferaven els moviments de renovació pedagògica com l’Escola de Mestres Rosa Sensat, un autèntic lobby, la fundadora del qual, Marta Mata, era la icona de mestra lliurada a l’aula, fins que feines segurament més importants (i remunerades) van exigir-li una costosa renúncia a la seva abnegada feina: des del 1977 va ser diputada a Madrid i a Barcelona, senadora, regidora i presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Mai més va tornar a l’ensenyament, tot i que no parava de donar consells als abnegats mestres en exercici.

La senyora Gil tenia el seu Rasputín particular: l’inspector Pere Solá, que va ser secretari de la Comissió per a l’Experimentació i la Implantació de la Reforma Educativa a Catalunya, el lloc idoni per a posar en pràctica el model que passaria a la Història. Després va ser premiat amb el càrrec de director general d’Ordenació Educativa, d’on depèn tot el currículum.

I en què consistia la singular aplicació de la LOGSE a Catalunya? Recordem que amb aquesta llei van desaparèixer els cursos acadèmics, que van ser substituïts per cicles de dos anys: dos a l’ESO i un a Batxillerat. La unitat curricular era el cicle. Les assignatures com a tals desapareixen substituïdes per crèdits o mòduls formats per un determinat nombre d’hores. Hi havia crèdits comuns, que es corresponien amb les matèries obligatòries del currículum estatal de la LOGSE, i crèdits optatius o variables. Cada alumne es feia el seu propi itinerari creditici, és a dir, a la carta, gràcies a una opcionalitat variada. Ni parlar-ne d’un currículum pret à porter, aquí sastreria a mida.

Als centres se’ls donava una gran autonomia organitzativa. Ai, quantes barbaritats s’han fet en nom d’aquesta autonomia! El caos estava servit. En general, els crèdits eren trimestrals, és a dir, cada trimestre canviaven l’horari i els crèdits. Ni K, el misteriós protagonista d’El Castell, de Kafka, s’hauria pogut imaginar un microcosmos tan surrealista. Un exemple: un alumne podia fer en el primer i segon trimestre crèdits de Matemàtiques, al tercer fer-ne un sobre El Teatre a Roma (no ho invento) i l’any següent, al primer trimestre fer-ne un sobre El Franquisme (tampoc ho invento) i en el segon i tercer trimestre tornar a les Matemàtiques. És a dir, podia passar 9 mesos sense saber res de les Matemàtiques. I això podia passar amb altres matèries.

Els informes dels centres experimentals van ser majoritàriament negatius i van desaconsellar un aital despropòsit. Tant hi feia. El problema era el professorat que no estava preparat i que necessitava formació. Així que va sorgir una gernació de devots conversos que van oferir els seus serveis, tot fent l’esforç de deixar la docència directa per a evangelitzar pedagògicament aquella multitud de pagans que desconeixien la meravella d’un currículum per crèdits. La mateixa senyora Carme-Laura va fer bolos per Catalunya explicant el seu invent. Jo la vaig escoltar en un d’aquests mítings. I vaig tenir ocasió de parlar-hi de manera privada en entrevistes que, com a vicepresident de l’Associació de Catedràtics, vaig tenir al seu despatx, llavors a la Diagonal. La veritat és que era d’un parlar persuasiu, convençuda amb la fe del carboner que el seu currículum era el més progressista; progressisme de perruqueria upper Diagonal.

El 1992 va cessar el bonàs del Conseller Laporte i tothom donava per fet que la gran pedagoga pujaria al mandarinat suprem d’Ensenyament. Diuen les males llengües, generalment ben informades, que l’equip de pilotes que envoltaven la senyora (lliurant-se de l’aula directa i ben pagats) tenien preparades unes ampolles de Moët & Chandon brut imperial per a destapar-les al moment de la fumata blanca. Però no va ser així. El designat pel Suprem (és a dir, Pujol) va ser en Joan Maria Pujals, l’alcalde de Vilaseca-Salou s’havia quedat només en alcalde de Vilaseca. Poca cosa per a qui passava per ser el dofí de Pujol. Així que un altre expert en educació es feia càrrec del desastre creditici.

Però Pujals no era tan ingenu o tan bonàs com els seus antecessors. Es va adonar que Gil manava molt o era la Consellera a l’ombra i va preferir prescindir dels seus preuats serveis. Mentrestant, l’experiment havia passat del laboratori al Diari Oficial de la Generalitat i tots els centres havien de seguir el currículum per crèdits. No es podia fer marxa enrere.

La senyora Gil, estupefacta i dolguda (per no fer servir un qualificatiu més dur) es va veure obligada a tornar a la seva professió: catedràtica de Llatí. Per cert, i ho deixo per a un psicoanalista: ningú no ha fet tant de mal a les llengües clàssiques com ella. Però ara tenia la gran oportunitat de comprovar per si mateixa les bondats del currículum que havia sortit de la seva privilegiada ment. Quin gran exemple: una exdirectora general, mare putativa d’aquells meravellosos crèdits (amb poca presència del Llatí, per cert), gaudint del seu invent. Que poc li va durar! Diuen, també, les males llengües que es va presentar davant del president Pujol per a reclamar un càrrec d’acord amb els seus serveis a la pàtria. Les llengües dolentíssimes fins i tot diuen que va s’hi va presentar tota irada i cridanera. I el cas és que va passar a ser comissària del Museu d’Història de Catalunya, diputada al Congrés dels Diputats i, per fi, el 1999, Consellera d’Ensenyament en substitució de l’anodí Xavier Hernández, de professió funcionari de presons. Probablement la va nomenar Pujol perquè anés a arreglar tot el guirigall que hi havia creat. Mai no va tornar a l’institut. Per què els grans gurus pedagògics fugen de la docència?

Quan Gil va tornar a la Conselleria com a cap, la seva gran aspiració vital s’havia aconseguit, però l’invent feia aigua per tot arreu. Van començar a proliferar normes que corregien l’artefacte en forma de cataplasmes sobre un cos gangrenat. La consciència que allò havia estat un fracàs s’anava obrint camí en l’opinió pública. Amb la Llei Orgànica de Qualitat de l’Ensenyament (2002), que corregia la LOGSE (entre altres coses, desapareixien els cicles), el final estava cantat. Sí: havia passat a la Història, però com a exemple d’un fracàs.

Qui recorda aquest desgavell a què va ser sotmesa una generació de nens i adolescents catalans? La senyora Gil, o el Rasputín, o algun dels arribistes que van afegir-se han demanat perdó? Qui s’ha apropat més a demanar disculpes va ser Jordi Pujol. Cito unes frases de les seves memòries (vol II, pàg. 256): No és dolent però hem de tenir en compte que de vegades anar al davant no és necessàriament un avantatge, i, en aquest cas, no ho va ser. (…) Els experiments educatius poden sortir bé quan es fan amb pocs alumnes i mestres molt ben preparats i motivats. Però la generalització experimental, en societats tan complicades com la catalana, és una altra cosa. No tinc cap mena de dubte que la senyora Gil ha llegit aquestes paraules, ni tampoc que no li deuen haver fet gaire gràcia. Més encara si tenint en compte que Gil és l’única consellera del govern que Pujol ni tan sols cita a les seves memòries.

___

→ 30 anys de LOGSE o l’experiment d’Avito Carrascal

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons