Currículum, llibre de text y aprenentatge profund, d’acord amb Nuno Crato

Conferència de Nuno Crato en l’I Fòrum d’Acadèmics per les Evidències Educatives de la Fundació Episteme. Barcelona 25 d’abril de 2026. / Foto: Antoni Hernández-Fernández

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

La conferència de l’exministre d’Educació i Ciència de Portugal (2011-2015) Nuno Crato va consistir en una magnífica síntesi del seu pensament educatiu. Va començar amb la referència a un quadre de Johannes Vermeer, L’Astrònom (1668). Assegut davant d’un llibre obert al seu escriptori i una esfera astronòmica, està pensant com establir la connexió entre un text escrit i un objecte tridimensional: una cartografia de les estrelles. Tota una metàfora del que fem com a mestres o com a estudiants: entendre i interpretar una realitat complexa en un text.

El llibre en qüestió, un tractat astronòmic de l’època, no podem considerar-lo en rigor un llibre de text en el sentit modern i escolar del terme, perquè els llibres de text no apareixeran de manera explícita i sistematitzada fins al segle XIX, amb la generalització dels plans d’estudi nacionals i l’aparició dels currículums, amb la funció de ser-ne la seva plasmació; és a dir, allò que s’haurà d’explicar a tots els alumnes. Però la idea és en realitat la mateixa que estava ocupant l’astrònom de Vermeer. Avui dia, va prosseguir Nuno Crato, els llibres de text estan en molts casos desacreditats i no es consideren importants per a l’educació, cosa que, segons la seva opinió, és un error: els llibres de text sí ​​que són importants.

Des de l’aparició de les proves internacionals, com ara TIMMS (1995), PISA (2000) i d’altres, disposem de dades que abans no podíem conèixer o que, en tot cas, només podíem intuir. I això representa una autèntica revolució científica en educació. Ara podem establir comparacions a partir de dades objectives. I resulta que aquests estudis internacionals ens aporten provades evidències de la importància del llibre de text: els resultats mostren que aquells països que usen intensivament els llibres de text obtenen millors resultats que els que no. Alhora, les diferències entre els llibres de text poden causar fins a un 30% de la s.d. (Agodini et al. 2009).

Com por ser aleshores que el llibre de text continuï desprestigiat entre certs sectors educatius? Les raons d’aquest desprestigi a certs països i la consegüent «fugida» de l’ús dels llibres de text prové d’una sèrie de corrents pedagògics contraris a la seva utilització l’origen dels quals es remunta als anys seixanta del segle XX, que continuen tenint pes als nostres dies. Entre les idees principals en contra del llibre de text tindríem les següents:

1) La idea que l’educació ha d’estar centrada a l’estudiant, davant de la transmissió de coneixements.

2) L’èmfasi de les pedagogies dominants en el mètode més que en el contingut, com indica Bianca Thoilliez.

3) La reforma educativa radical duta a terme als Estats Units als anys seixanta, d’acord amb la qual «els llibres de text només promouen la memorització».

4) La tendència al currículum occidental cap a la innovació constant, la flexibilitat curricular i la diferenciació.

D’acord amb Nuno Crato, en canvi, en educació tot comença amb el currículum i els llibres de text en són la seva plasmació: estableixen els continguts a impartir i són la referència per a l’avaluació, la formativa i la sumativa. El llibre de text és doncs una eina per a professors i alumnes, així com també perquè els pares puguin ajudar els seus fills i sàpiguen què estan estudiant i aprenent; igualment, faciliten la preparació de proves i exàmens i constitueixen una iniciació al món de la lectura intel·ligent (Mardsen, 2001).

En suport de «tot comença amb el currículum» hi ha una bibliografia molt variada en la mesura que determina els coneixements que s’hauran d’impartir. Valguin com a exemples a favor d’això des de Lev Vygotsky (1934) -“La instrucció és el que anticipa el desenvolupament i el lidera”; Antonio Gramsci (1935) -Ensenyar idees científiques que contradiuen la visió màgica i la cultura popular i que eleven els joves fora del seu entorn (Entwistle, 1979, 2023)-; Michael Young (2008): Bringing Knowledge Back In; -hi ha coneixement millor (powerful knowledge). És a dir, allò que G. Luri (2022) entén com a coneixement poderós, per al qual es requereix un domini de la disciplina a impartir, aspecte aquest en el qual fan especial èmfasi X. Massó (2021) amb el dret al coneixement avançat i M. A. Tirado (2025) sobre el coneixement disciplinar. I, molt important, el currículum propicia una cosa fonamental, un coneixement compartit, com indica E.D. Hirsch (2025): el coneixement compartit és la base de l’educació.

Tot currículum ha d’incloure, és clar, coneixements i habilitats, però ha d’estar guiat pel coneixement. Això per una cosa tan elemental com que les habilitats no tenen estructura, el coneixement, en canvi, sí. Les habilitats generals fora del coneixement específic són il·lusòries; són domain specific. El coneixement permet (adquirir) més coneixement –coherència vertical–, alhora que les diferents disciplines han d’estar interconnectades –coherència horitzontal-. Estem parlant d’un aprenentatge profund, en què destaca l’estructura sobre la superfície: passar de fets a esquemes simples i d’aquests a esquemes més complexos (L. Rupérez, 2022). Les activitats disperses, per part seva, no condueixen a estructures coherents. I el que passa aleshores és que, curiosament, no queda més remei que memoritzar.

El currículum és l’eina que permet avançar l’estudiant en el procés d’adquisició de coneixements. Com deia Josep Pla (L’infinitament petit): «És només quan se sap una cosa que se sent la necessitat de saber-ne més. És quan no se sap res que la curiositat desapareix».

Tenim doncs, el següent:

1) El currículum construeix nous esquemes conceptuals sobre esquemes conceptuals ja adquirits.

2) El currículum ha de ser clar i precís: professors i estudiants han d’entendre com sorgeixen nous conceptes a partir dels anteriors.

3) Ha de ser ambiciós, tot portant els estudiants a nivells superiors.

4) No s’ha d’exagerar la construcció en espiral.

5) No ha d’exagerar la flexibilitat – necessitem una cultura comuna.

6) Ha de permetre una avaluació rigorosa i precisa.

Un bon currículum i un bon llibre de text també han de tenir en compte diverses qüestions en matèria de psicologia cognitiva, fonamentals per a l’aprenentatge:

El principi de seqüenciació: per entendre què és un arc de Sant Martí, per exemple, cal saber prèviament què és la reflexió de la llum i la refracció, què són gotes d’aigua en suspensió, què són els diferents colors; i tenir en compte la càrrega cognitiva: no es pot explicar tot de cop; cal tenir en compte la necessitat d’espaiar la transmissió de continguts…

Cal tenir present també el principi multimèdia i el principi de coherència. Sobre el principi multimèdia va desenvolupar investigacions molt importants Paivio, un psicòleg de fa uns cinquanta anys, avui desconegut del gran públic, que va aportar qüestions molt interessants amb la idea dels dos canals (de Paivio, així coneguts). Va dur a terme experiments arribant a la conclusió que hi ha dos canals per entrar al cervell, un de verbal (auditiu, escrit…) i un d’imatge. Pots estar mirant una explicació visual, sense text, i escoltar alhora l’explicació, o a la inversa. Però si es posa una imatge sobre una altra (en el mateix «canal»), aleshores no s’entén res. Tampoc no s’ha d’estar alhora parlant i projectant el text en imatge (cosa desgraciadament molt comú) perquè pot crear un conflicte cognitiu davant qualsevol desviació d’un respecte a l’altra. Altrament dit, si parles, no projectis el text en imatge. I així ens trobem novament amb al cas de la pintura amb què havia començat la conferència: un home amb un llibre i una imatge, tridimensional en aquest cas, però imatge. És el principi de coherència.

Un bon llibre de text també ha de ser aquell que promogui un aprenentatge seqüencial, actiu i organitzat.

A continuació, Crato va passar a enumerar les conseqüències d’un mal currículum i un mal llibre de text, que resulta que tenen com a efecte el contrari del que alguns, radicalment oposats a la memorització, diuen precisament que volen aconseguir, perquè si no hi ha coherència a l’estructura, el que passa aleshores és que l’únic que es pot fer és memoritzar, simplement perquè no s’ha entès. És el que Ausubel considerava aprenentatge no significatiu, amb les seves inevitables conseqüències: avorriment i devaluació del coneixement.

En resum, una autèntica lliçó magistral per part del Doctor Crato, el vídeo amb l’exposició íntegra del qual recomanem ferventment veure sencer aquí.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons