Trenta anys de LOGSE. La ‘reunionitis’ com a epidèmia pedagógica

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Felipe de Vicente

La LOGSE no només ens va portar una cataracta de conceptes, teories i pràctiques englobades sota el nom de pedagogisme. No només va canviar el noble ofici d’ensenyar per “l’aprenentatge significatiu”. Ni l’aula per un entorn flexible, dinàmic i centrat en l’estudiant, o l’autoritat del professor per l’acompanyament i la guia de l’aprenentatge. I moltes coses més. La LOGSE va portar una cosa més: una delera desmesurada per la reunionitis, per reunir-se per qualsevol motiu, multiplicant trobades moltes d’elles inútils i ineficaces.

La reunionitis ha esdevingut una veritable epidèmia contra la qual no hi ha vacuna. Hi ha, entre els epidemiòlegs especialitzats en malalties pedagògiques, diverses teories sobre l’origen de l’epidèmia, a partir de l’historial clínic dels autors de la llei i els seus seguidors entusiastes. Uns investigadors es remunten als soviets, les assemblees de treballadors de la revolució russa, però en aquest cas la propagació es va acabar quan els revolucionaris van arribar al poder i només hi va haver una reunió: la del politburó del Partit Comunista que suplia totes les altres. Però l’etapa en què tot eren soviets, és a dir, reunions, continua sent la referència del revolucionari més fervorós.

Altres especialistes consideren que la majoria dels autors i defensors de la LOGSE van ser estudiants durant i després el maig del 68 i van participar de les contínues i soporíferes assemblees de Facultat. El virus inoculat llavors no va ser eliminat i va mutar en forma de reunió pedagògica. La reunió és un revival d’aquelles assemblees, generalment dissoltes pels grisos, en què es cantava la Internacional i el “No serem moguts”.

Hi ha un sector d’epidemiòlegs pedagògics que situen el focus en el model d’autogestió iugoslau. Una part molt important de la progressia de llavors admirava el model iugoslau com una alternativa a la rígida planificació soviètica i al capitalisme liberal (avui seria neoliberal). A l’aleshores Iugoslàvia les empreses eren dels obrers. Ells ho decidien tot, això era l’autogestió. I el paradís de les reunions. Almenys tres: l’assemblea de treballadors, la junta de gestió i el consell obrer, a més a més dels diversos comitès especialitzats. I quan treballaven? A les estones lliures.

Tots els obrers iugoslaus, sigui quina sigui la seva formació, participaven en la presa de decisions, algunes de gran complexitat tècnica. Allí es discutia tot, des del preu del menjador fins si es comprava una grua. Els obrers sense formació financera havien de votar inversions complexes. I així els va anar. La productivitat es va ensorrar i Iugoslàvia va acabar com una de les economies més ineficaces del món, amb els seus habitants pugnant per sortir de la cabina: d’un únic país van sortir els 7 actuals.

Al model portat per la LOGSE hi ha diversos tipus de reunions. A nivells estàndard es poden assenyalar: reunions d’avaluació, de grup, de nivell, de departament, d’àmbit. I després hi ha la reina de les reunions: el claustre. Als anys més durs de l’epidèmia de reunionitis, el claustre era sobirà. Gairebé tant com el Parlament anglès que, en no estar sotmès a Constitució escrita, ho pot fer tot, fins a proclamar la República. De vegades servia de ben poc apel·lar a la llei. El claustre n’està per sobre.

Res més semblant a les enyorades assemblees de Facultat que aquells claustres, sobretot als anys de la primera aplicació de la LOGSE. Un servidor, que ha viscut (o patit) les assemblees d’antany i els claustres d’aleshores, no se n’estranya. A la meva llarga vida de docent he vist de tot, per exemple, a un claustre decidir que el perímetre de l’institut era “zona desnuclearitzada”. I, per descomptat, adhesions a manifestos, declaracions, vagues… que no tenien res a veure amb l’ensenyament. Ah! I molt democràtic: si el claustre decidia vaga, tots estaven obligats a seguir-la, encara que hi haguessin votat en contra.

Avui, el pèndol se n’ha anat a l’altre extrem i, en no pocs casos, el claustre serveix de cobertura per emparar decisions autoritàries de les direccions que es recolzen en el vot dels que tenen por de perdre la plaça, la prebenda o patir alguna represàlia. Així, sota el paraigua de “ho ha decidit el claustre” s’imposen normes arbitràries de convivència, es desvirtuen programacions, s’apliquen horaris… contra la norma escrita.

Un capítol a part són les reunions amb pares, de les quals n’hi ha diversos tipus. D’una banda, les generals de la direcció amb tothom i, de l’altra, les més reduïdes del professorat amb els pares d’un grup. En principi són reunions informatives, però totes conclouen en un “què hi ha d’allò meu?”, és a dir, “al meu fill li passa això” i s’acaben en un consultori o en un parapet per frenar queixes i laments dels progenitors per als quals el seu fill sempre té raó.

En un segon nivell hi ha les reunions premium, fins i tot amb algun aperitiu. Les reunions de directors de zona, les de directors amb la inspecció o amb els directors de serveis territorials. Fins i tot amb alguna patum de l’administració educativa. Però aquest darrer cas no són gens assembleàries. S’escoltarà i obeirà el que ha decidit el politburó pedagògic-administratiu. El guirigall queda per als soferts professors. Aquí es veu que encara hi ha classes i jerarquies. Una subespècie en són les reunions de les comissions de matriculació, potser les més tedioses.

Després hi ha les reunions més guais: les del Consell (soviet en rus) Escolar de Centre. A més, per als més cafeters hi ha els Consells escolars municipals i els autonòmics. I, per descomptat, el Consell Escolar de l’Estat, però almenys en aquest cas per anar-hi et paguen dietes que cobreixen un menú de 15 € i, si véns de fora de Madrid, nit en un hotel de tres estrelles i viatge en tarifa turista.

Com a director i secretari he participat a molts consells escolars. La reunió no pot ser més variada i fascinant. Persones que, sent honradíssimes i estupendes, no tenen ni idea d’educació i han de decidir sobre la programació del centre, els currículums, el pressupost i fins i tot sobre si un determinat professor imparteix bé les classes. I allà opina la senyora de la neteja (solia ser molt assenyada) o un xaval de 13 anys o un abnegat pare de família que ni tan sols saben (i ni falta els fa) què és una avaluació diagnòstica, formativa o formadora, o una situació d’aprenentatge o el perfil competencial de sortida. Al final, aquestes reunions acaben sent un llarg discurs del director amb els altres assistents mirant el rellotge.

Algunes d’aquestes reunions poden ser útils, però no totes i tota vegada que no s’allarguin excessivament, és a dir, que es vagi al gra. Però això és excepcional. Diu Gandalf (El Senyor dels Anells): Tot el que hem de decidir és què fer amb el temps que se’ns ha donat. I amb un temps limitat, omplir-lo de reunions inútils no millora l’educació. Potser tenia raó l’economista John Kenneth Galbraith quan deia que les reunions són indispensables quan no vols fer res. Moltes d’aquestes reunions estan lligades a l’angoixant embalum burocràtic a què estan sotmesos els centres. Actes, informes a emplenar, expedients… que requereixen prèviament una reunió perquè així ho ha decidit l’administració.

Els economistes han ideat el terme cost d’oportunitat per calcular allò a què renuncies per prendre una decisió en comptes d’una altra. El cost d’oportunitat de les empreses iugoslaves per apostar per contínues assemblees en detriment del treball productiu es podia calcular bé (i hi ha treballs científics que ho han estudiat per a algunes empreses concretes). Quin és el cost d’oportunitat de dedicar tantes i tantes hores a reunions, moltes d’elles llargues i ineficaces, en comptes que cada professor dediqui més temps a la seva feina com a docent? Pregunteu-ho a PISA.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons