Comença a trontollar el Decret de Plantilles?

L’evolució del perfilament, la nova estabilitat docent i el canvi de paradigma en un futur proper als claustres de Catalunya. / Foto: creada per IA.

Llicència Creative Commons

Xabier Ferrer Meseguer

El mapa de poder als claustres catalans està canviant de manera irreversible. El que durant més d’una dècada ha esdevingut un engranatge d’obediència articulat al voltant del perfilament de places i de la provisionalitat laboral s’enfrontarà, en breu, a un mur imprevist: la consolidació massiva de milers de nous funcionaris de carrera. Amb la pèrdua de la por a la no renovació, el model gerencial del Decret de Plantilles trontolla definitivament per la base.

El cercle s’estreny, i més del que molts arriben a figurar-se. L’any 2010 la visita d’un delegat sindical ens avisava com aquell que preveu l’apocalipsi de la perillositat del Decret de Plantilles. Ens va assegurar que hi hauria moltes places que no sortirien a concurs. Molts no el vam creure, pensant que, en ser funcionaris del MECD i no pas de la Generalitat, aquella afirmació no podria tenir un caire real. Anàvem errats: temps després ho vaig començar a comprendre quan el director em va demanar que perfilés una plaça ad hoc  per a una professora que volia que es quedés al centre. Avui, quinze anys més tard, hi roman.

Quan l’any 2014 es va aprovar el Decret de Plantilles (Decret 39/2014) —desplegament de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC)—, el relat oficial es va embolcallar d’una aura de modernitat i d’autonomia de centre. Aparentment, tot sonava molt bé i, fins i tot, tenia sentit. Tanmateix, a la trinxera de les aules va esdevenir un instrument de poder absolut. Per primera vegada, el principi d’igualtat, mèrit i capacitat del Concurs General de Trasllats quedava supeditat al criteri discrecional de la direcció de torn.

Aquesta discrecionalitat duta a terme amb tota impunitat des de fa anys, ha introduït una escletxa gravíssima en la funció pública. Com és possible que en un sistema democràtic un docent amb la puntuació 100.000 pugui passar per davant d’un altre amb 7.000 de la mateixa especialitat? Sota l’aparença d’especialització tècnica, el perfilament s’ha utilitzat massa sovint com un vestit fet a mida. Mentre moltes direccions han actuat amb honestedat, d’altres han traspassat línies vermelles incloent familiars, amics o parelles a les plantilles, davant la mirada passiva de la Inspecció Educativa.

Per si això fos poc, la reserva de places perfilades ha «congelat» vacants que haurien d’haver sortit a concurs obert, fet que ha impedit la mobilitat de funcionaris amb anys de servei i ha generat una volatilitat que ha impedit construir projectes educatius a llarg termini.

Aquesta dinàmica es va ramificar a la vida diària. Amb el decret a la mà, la participació en projectes esgotadors o la gestió de viatges es van transformar en condició implícita per ser «proposat» al juny. Es va teixir, doncs, una pau social fictícia, mantinguda no pel consens, sinó per la vulnerabilitat d’uns claustres precaritzats que al final, també estaven d’acord amb aquest decret ja que això els permetia treballar malgrat, potser, tenir números més alts que no pas uns altres.

Ara bé, el terratrèmol real no ha vingut d’una reforma legislativa, sinó dels processos extraordinaris d’estabilització. La consolidació massiva de personal fix ha posat al descobert una hipocresia majúscula: molts d’aquells que defensaven el decret acèrrimament per salvar la plaça, ara que tenen la plaça funcionarial assegurada, s’han girat com una truita i marxen al primer concurs de trasllats. On han quedat aquelles famoses «línies de centre»? Es tractava d’un constructe teòric per justificar el control, que s’esfondra quan el docent recobra l’emancipació laboral.

Arribats a aquest punt, què ens estem trobant i què ens trobarem a partir del proper curs? És senzill de veure: quan un docent sap que té la feina garantida i que el pitjor que li pot passar si es planta davant d’una imposició és demanar un canvi de destinació, la capacitat de pressió de la direcció s’esfondra. El Decret de Plantilles continua constant al DOGC, però ha patit una ferida mortal de necessitat. Com deia Lluís Llach a L’estaca, potser no ha caigut per un cop de falç institucional, però el terreny sobre el qual s’assentava ha canviat definitivament. En l’ensenyament públic català, el regnat d’obediència per por ha acabat.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons