Resolució de problemes o lapidació d’esquemes

Foto: jessica olivella   – Pexels

Llicència Creative Commons

David Rabadà

La resolució de problemes a l’aula és una de les tasques més complexes i alhora més decisives de l’ensenyament. No es tracta únicament que l’alumnat arribi a una resposta correcta, sinó que adquireixi esquemes mentals sòlids que permetin enfrontar-se amb èxit a situacions noves, fins i tot als seus propis dimonis personals. Per això, la didàctica ha de combinar diferents enfocaments, atenent tant els processos cognitius com els factors emocionals i socials que influeixen en l’aprenentatge.

En determinades etapes i per a certs objectius, l’enfocament conductista ha demostrat ser eficaç. Un exemple clàssic és la pràctica de les taules de sumar i multiplicar als primers cursos d’educació primària. La repetició coral i sistemàtica permet automatitzar habilitats bàsiques que, un cop consolidades, alliberen recursos cognitius per a tasques més complexes. Quan les operacions elementals estan ben apreses, la memòria de treball no se satura i l’alumnat es pot concentrar en la resolució de problemes de més nivell sense veure’s bloquejat per càlculs simples. Tot i això, l’aprenentatge no es pot reduir a la repetició mecànica. Els estudiants no són pissarres en blanc ni esponges que absorbeixin passivament la informació. L’aprenentatge profund exigeix ​​pensar, repensar, evocar i aplicar allò que s’ha après en contextos variats. En aquest punt, la instrucció directa té un paper fonamental. El docent, com a especialista en la seva disciplina, ha de guiar explícitament els primers passos de l’aprenentatge, oferint models clars de com abordar una tasca o resoldre un problema. Aquest procés es fonamenta en la bastida didàctica, que consisteix a proporcionar ajudes ajustades al nivell de l’alumne perquè pugui dominar primer habilitats bàsiques abans d’enfrontar-se a altres de més complexes. A mesura que l’estudiant guanya autonomia, aquests ajuts es retiren progressivament. D’aquesta manera s’evita tant la sobreprotecció com l’abandó prematur, dos extrems que dificulten la consolidació dels esquemes cognitius necessaris per resoldre problemes amb èxit.

Dins aquest marc, la tutoria és una eina clau. La tutoria col·lectiva permet detectar dificultats comunes i reforçar aprenentatges compartits, mentre que la tutoria individualitzada és imprescindible quan un alumne queda endarrerit o no sap per on començar. Això no obstant, confiar exclusivament en la tutoria individual seria un error: és costosa, difícil d’aplicar de forma equitativa i comporta el risc de generar dependència excessiva si no es gestiona adequadament. La combinació equilibrada de les dues modalitats és, doncs, l’opció més realista i eficaç.

Un factor sovint infravalorat és la implicació de les famílies. Quan els pares participen activament en el procés educatiu, oferint temps, suport i seguiment, els resultats acostumen a millorar de manera notable. Per contra, la manca d’atenció, de límits i d’afecte se sol correlacionar amb un descens acusat del rendiment acadèmic. El nen necessita sentir-se estimat i acompanyat; l’establiment de límits clars juntament amb mostres d’afecte contribueix a generar seguretat emocional, un requisit indispensable per fer front a reptes cognitius. En cas contrari, l’absència d’aquest suport pot derivar en sentiments de soledat, baixa autoestima i autoinculpació davant de l’error. En aquestes condicions, qualsevol mètode d’aprenentatge es veu seriosament afectat. L’alumne tendeix a abandonar els reptes fins i tot abans d’intentar-los, desenvolupant actituds de desinterès, indisciplina o evasió. Des d’una perspectiva holística de la conducta, com la que proposa la psicologia de la Gestalt, es poden comprendre aquests fenòmens en conjunt, encara que comprendre no sempre implica saber com corregir-los eficaçment a l’aula. Quan un estudiant no té els coneixements previs necessaris, no sap què cercar ni reconèixer quan ha arribat a una solució vàlida. En aquests casos, la tutoria individualitzada torna a ser essencial per ensenyar on començar, com analitzar el problema i quins passos seguir. A partir d’aquí, el docent pot ajudar-lo a construir models mentals transferibles a situacions semblants. Una estratègia especialment eficaç consisteix a descompondre els problemes complexos en passos més petits i manejables, mostrant de manera explícita el procés de raonament. Tot això és aplicable tant al camp personal com a l’acadèmic.

Podem concloure que la resolució de problemes i la consolidació dels esquemes cognitius eficaços requereixen una didàctica plural i ben articulada. Cap mètode pedagògic, aplicat de manera aïllada, no garanteix l’èxit. La combinació d’automatització, instrucció directa, bastiment, tutoria equilibrada i implicació familiar constitueix una base sòlida perquè l’alumnat aprengui a pensar, perseverar i resoldre problemes amb autonomia i confiança.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons