Selectivitat 100%

Imatge generada per IA (Gemini/NanoBanana)

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

Com Llucifer, el “portador de la Llum” abans de la seva caiguda, la Selectivitat és el nom original, i el que tothom recorda, referit als exàmens d’accés a la universitat. Encara que oficialment va caure fa anys, quan s’acosta la fi de curs, a peu d’aula es continua invocant cíclicament aquest nom per sobre de tots els altres.

En el passat Fòrum Internacional d’Educació i Tecnologia (FIET) celebrat en Riobamba (l’Equador), en una de les taules rodones, em va alegrar la intervenció de l’ex-rector de la Universitat Rovira Virgili (2006-2014), i actual president de la Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU), Francesc Xavier Grau Vidal. Bàsicament perquè, en favor del foment de l’equitat, va advocar per alguna cosa que molts portem temps sostenint: l’accés a la universitat ha de dependre d’una prova deslligada de les notes de batxillerat. I no és fútil que ho defensi algú que coneix bé el sistema universitari, i que lidera una de les principals agències de qualitat de l’Estat. Les seves paraules em van animar a escriure això.

El model actual d’accés a la universitat a Espanya, en el qual actualment es pondera un 60% la nota de batxillerat i un 40% la nota de les proves d’accés a la universitat (que, com el diable, té molts noms: PAU, EBAU, PAEU…), és un mètode d’ordenació numèrica dels estudiants, per a l’accés a un nombre limitat de places en cada carrera. El model està desgastat i és bastant injust. Bàsicament per dos motius, un d’índole social i un altre d’índole geogràfica:

i) Estadísticament, molts centres privats (concertats o no) pugen de manera significativa les notes, amb el que el 60% de la ponderació es converteix en un mercadeig per a qui pot pagar, i redunda en el classisme i en el manteniment de privilegis socials.
ii) Els exàmens són diferents en cada comunitat autònoma (CCAA), més enllà de les proves de les llengües pròpies d’algunes d’elles, però el districte universitari és únic, i en teoria es pot accedir a universitats en tot l’Estat, per la qual cosa examinar-se en un lloc amb proves més fàcils genera avantatges quantificables.

Permetin-me apuntar aquí algunes propostes, que ja van apareixent amb més freqüència en els mitjans en els últims anys. També algunes limitacions, que reconeixeré de pas.

Per a solucionar el biaix classista del sistema actual, la reforma més directa consistiria a invertir el pes de les qualificacions, atorgant a la prova d’accés externa el 60% o més de la ponderació final. M’apunto al fet que fos el 100% de la nota. És a dir a, com va apuntar el professor Grau Vidal, a deslligar la nota de la selectivitat del batxillerat. Què els estudiants poden tenir un mal dia? Sí, però això els pot passar a tots per igual. En reduir (o eliminar) la rellevància de l’expedient de batxillerat, es minimitzaria l’incentiu dels centres (deixem al marge si privats o públics, fixin-se, encara que les estadístiques canten) per a inflar artificialment les notes i es protegiria l’alumnat de centres més rigorosos que, no obstant això, actualment deixen en desavantatge als seus estudiants. El batxillerat continuaria estant orientat més a una preparació de selectivitat que a l’aprenentatge? Potser, però això ja passa i, és més, en comptar menys en la ponderació (o res), els estudiants es podrien focalitzar a aprendre… Que els rics es podran classes de reforç o acadèmies, i els que tenen familiars més formats podran ajudar als seus afins? Cert, però aquesta distinció de classe no es pot canviar, i jugar-te-la a un partit pot ser una oportunitat que ara mateix no es té.

A més, hauria d’haver-hi auditories que analitzin les desviacions excessives, entre les notes de batxillerat i els resultats de l’examen oficial, alguna cosa que aportaria transparència: que el títol de batxillerat no sigui una mercaderia ajustable al poder adquisitiu de les famílies. La publicació obligatòria de les comparatives entre les notes de Batxillerat i les de la selectivitat de cada centre podria actuar com una mesura per a desincentivar l’inflat artificial de qualificacions. El reflex social podria ser l’esperó perquè els centres amb mals resultats actuessin, i per a interessar-se per cuidar i retenir als millors docents? Aquestes dades agregades haurien de ser públiques, excepte casos excepcionals en els quals es posés en risc la privacitat dels estudiants, en poder-se inferir qualificacions personals de manera indirecta. O hi ha por a la transparència? Quant a la bretxa geogràfica, la solució tècnica més equitativa és l’establiment d’una prova única nacional amb continguts i criteris de correcció idèntics per a tots. Per a les matèries comunes, no hi ha dubte. Respecte a les llengües pròpies d’algunes CCAA, hi hauria franges amb matèries optatives en el batxillerat de les CCAA on no n’hi ha, amb la mateixa càrrega horària; i els alumnes podrien triar en la selectivitat examinar-se de dues de les tres llengües. Així, en algunes CCAA els alumnes s’examinarien, posem per cas, de castellà i anglès (o una altra llengua estrangera contemplada), i en unes altres podrien triar entre aquestes llengües o la llengua pròpia (gallec, basc, català, valencià). És desigual poder triar en un lloc sí i en un altre no? Li ho haurien guanyat cursant una matèria obligatòria més en batxillerat.

Igual, fixin-se, el poder descartar l’examen d’anglès beneficia als estudiants que no es van poder pagar acadèmies d’idiomes, en paral·lel al sistema. Que han de saber-ho? Per descomptat, deurien i tindran temps en els anys d’universitat, on se’ls exigirà un nivell mínim de llengua estrangera per a titular. Però,  de nou, estem parlant d’aprendre o d’una ordenació més justa en l’accés a la universitat? D’altra banda, per què no fomentar l’estudi d’altres llengües cooficials en tots els batxillerats, de manera opcional però obrint als estudiants que ho facin aquesta possibilitat en la selectivitat, a més d’oportunitats laborals en el seu futur? Les casuístiques són moltes, però amb una prova única, un estudiant que s’hagués mogut per temes familiars d’una CCAA amb llengua cooficial, podria triar examinar-se allí de la matèria la seva llengua materna, per exemple.

Això garantiria que el districte universitari únic funcioni sota un paradigma més pròxim a la (ideal sens dubte, i injuriada en molts discursos) meritocràcia, on una mateixa qualificació reflecteixi el mateix nivell de competència, sense importar l’origen de l’estudiant. Si la centralització resultés legalment o políticament inviable, seria imprescindible almenys una harmonització estricta de les proves i les rúbriques de correcció.

Restaurar l’equitat no és fàcil, i potser és utòpic. Però cal intentar-ho. Es podria implementar un sistema de beques i d’accés basat en el percentil acadèmic de l’alumne dins del seu propi centre i situació, la qual cosa permetria reconèixer l’esforç dels estudiants que sobresurten en entorns durs o vulnerables, enfront d’aquells que operen en contextos d’alt avantatge socioeconòmic.

Tanmateix, és fonamental elevar el nivell d’exigència en les proves per a corregir l’actual saturació de notes màximes, evitant així que l’accés a les carreres més demandades depengui del biaix socioeconòmic, o es decideixi per errors irrellevants. En endurir els criteris d’avaluació, s’aconseguiria una distribució de qualificacions més realista, que diferenciï clarament els coneixements de la mera acumulació d’expedients immaculats, en molts casos, comprats. Es pal·liaria així que l’entrada a les carreres més demandades continuï sent una loteria de centèsimes, causada per una inflació de classe o geogràfica.

Per a concloure, molt d’ànims a tots els que us enfronteu a aquest examen de mil noms; que aquest curs no sigui l’àngel caigut sinó el portador de llum que il·lumini les vostres pàgines, i que guiï el vostre camí cap a la universitat i el vostre futur. I molta sort, especialment a aquells que no la vau tenir en el passat, començant per on us va tocar néixer.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons