Fantasies hidraúliques: Verne i Bogdánov

Alexander Bogdanov el 1904 / Wikipedia

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Juli Verne va publicar el 1905 l’últim llibre que va poder revisar en vida: La conquista del mar. Aleksandr Bogdánov, metge i psiquiatre comunista, va publicar el 1912 la seva novel·la L’enginyer Menni. Resulta difícil imaginar dues personalitats més oposades que Verne i Bogdànov. El rus, un extret col·laborador de Lenin fins que va ser expulsat del Partit Bolxevic el 1909, mancava del passat bohemi i burgès que el vell mestre posseïa. L’influx de Verne sobre Bogdànov sembla indubtable: de fet, La invasión del mar i El ingeniero Menni tenen una cosa fonamental en comú: un argument gairebé idèntic: la construcció d’un sistema de canals que havia de desembocar en la creació d’un mar artificial.

A partir d’aquí, les diferències s’acumulen: la novel·la de Verne, encara que és l’obra d’un home casat i ple d’inquietuds ombrívoles, continua sent un cant al militarisme imperial. Els enemics de l’enginyer Schaller, Hadjar, sa mare i els seus amics tuaregs, li semblen admirables pel seu esperit aguerrit i apassionat, però són tractats com si fossin animals. Verne els admira com admiraria un linx o un jaguar, sense reconèixer una estructura social o cultural a les tribus que intenten oposar-se al progrés material que representa França. Si bé no tota la soldadesca colonial que apareix a la novel·la és irreprotxable, al final s’obté el triomf sobre la Natura i les cultures locals manu militari. L’obra no té armadura interna: és un mer viatge de reconeixement i no hi ha aventures pròpiament dites. No hi ha intriga, no hi ha laberint psicològic o físic: la novel·la aguanta pel que aguanten totes les novel·les de Verne, pel plaer geogràfic, l’entusiasme descriptiu, el temple balzaquià i els trucs d’un escriptor que ja era gat vell vell.

En situar la seva acció a Mart, un Mart molt humà, Bogdànov pot donar curs a tots els seus somnis cosmistes i pot construir tranquil·lament la seva utopia laboral sense gaires deutes amb el món real. Després d’uns compassos inicials certament moralistes i indigestos, la novel·la millora quan es comencen a succeir les intrigues burocràtiques que provoquen la caiguda en desgràcia del seu heroi central. És allà on es concentren les principals profecies del llibre. Això és el realment valuós d’un llibre tan ingenu: la capacitat de Bogdànov per assenyalar els límits i les contradiccions d’una Revolució que encara no havia esclatat.

Verne i Bogdànov comparteixen un gran entusiasme pels plànols, les excavacions, els pressupostos faraònics i la maquinària pesant. La diferència fonamental entre tots dos és que Bogdànov llança la seva obra al futur amb eines de fulletó romàntic, mentre que Verne empal·lideix mostrant-nos un món que agonitza, el de l’optimisme positivista, amb una saviesa tècnica que fertilitzaria tot el gènere de l’anticipació durant el segle XX. En ser molt més ingenu i tosc que Verne, Bogdànov no necessita bastó. I el seu halo èpic quallat de castells i vells ducs l’emparenta amb els mons de fantasia, concretament les geografies màgiques de Michael Moorcock i les sagues de Frank Herbert.

Verne és un resum, i Bogdànov un embrió, tots dos desplegats sobre la mateixa trama d’uns plans hidràulics entre desaforats i faraònics. La Unió Soviètica es va cuinar amb els mateixos somnis i horitzons que el vell metge bolxevic, i això es va fer especialment evident durant els anys 30, els de la industrialització i la col·lectivització agrària, i els de Nikita Khrusxov, quan es va desplegar la carrera espacial i es van concretar els grans programes d’irrigació d’Àsia Central.

Als anys trenta, els enviats de Stalin van obligar les tribus nòmades kazakhes a establir-se en granges col·lectives i a entregar tot el seu bestiar. Els genets van preferir matar els seus animals abans de lliurar-los, i el problema es va agreujar quan van haver de viure a la pura intempèrie, sense teulades ni eines, perquè aquestes granges col·lectives no van existir mai sinó sobre el paper. En només tres anys van morir de gana més d’un milió de persones. Els estratagemes burocràtics i la corrupció generalitzada van ser exactament profetitzats per Bogdànov, el filòsof de l’empiriomonisme, però ningú no va fer cas d’aquell home estrany que va morir intentant demostrar sobre el seu propi cos que el seu sistema per a transfondre sang funcionava.

Durant els anys seixanta, els soviètics van desviar els rius del Kazakhstan i van voler convertir la república en un enorme camp de cotó, però només van aconseguir assecar el Mar d’Aral, arruïnar la indústria pesquera i provocar que les sals del subsòl kazakh afloressin a la superfície i creessin un immens desert. Els canals que havien construït els milers d’esclaus condemnats a penar i morir-hi eren totalment inútils, perquè l’aigua s’evaporava o es filtrava a través dels sòls massa porosos. En això van quedar els somnis hidràulics dels republicans marxistes del 1890, que afortunadament no van veure el resultat dels seus somnis cosmològics.

Per acabar, només ens queda preguntar-nos quin aspecte hauria tingut una obra literària verniana si l’hagués situada a Mart en comptes de Tunísia i Algèria.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons