- Llibres
- 31 de gener de 2025
- Sense comentaris
- 10 temps de lectura
La dictadura de Primo de Rivera

La dictadura de Primo de Rivera
La primera dictadura espanyola del segle XX

1923: Anatomía d’un cop d’Estat
A remolc del centenari del cop d’Estat protagonitzat per Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, el 13 de setembre de 1923, apareix La dictadura de Primo de Rivera. La primera dictadura militar espanyola del segle XX, aquesta obra col·lectiva que pretén enfocar totes les arestes importants que va implicar el fet històric de la implantació de la primera dictadura militar de l’Espanya del segle XX, des dels preparatius del pronunciament fins als intents subversius que van tractar d’enderrocar el nou règim primo-riverista.
No és una etapa fàcil de descriure. La societat espanyola, i especialment la barcelonina, havia assolit un nivell notable de complexitat, atrapada entre la temptació militarista, el regeneracionisme mil·lenarista, l’anarcosindicalisme revolucionari, les diverses propostes republicanes, el comunisme naixent, els primers plantejaments separatistes, una burgesia cada cop menys liberal i els primers balbucejos del feixisme a la italiana. Després de la presentació necessària, obre el volum un revelador capítol de Javier Moreno Luzón sobre el paper del monarca Alfons XIII en l’èxit de l’intent de Primo. Javier Moreno Luzón acaba de guanyar el Premi Nacional d’Història precisament amb una biografia d’aquest rei polèmic, i aquest article demostra més enllà de tot dubte raonable tant la col·laboració règia en l’èxit del cop com la seva evolució autoritària i militarista.
A continuació, un expert en el període, Eduardo González Calleja, ens mostra una radiografia exacta de les darreres raneres de la Restauració canovista, superada per diversos temptatives i contradiccions fins que Primo de Rivera va acabar de donar-li la punta al sistema dissenyat el 1876. Després, Josep Pich Mitjana analitza el paper dels polítics catalanistes, amb l’atenció posada en les actituds i les decisions de Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, amb una aportació sorprenent de noves fonts primàries. La seva conclusió principal podria ser: Com és possible que els regionalistes catalans confiessin que el general Primo de Rivera forcés (per via d’un decret que es va arribar a redactar) la descentralització política d’Espanya? Vet aquí un dels temes polèmics de la discussió històrica: valorar el grau d’implicació dels polítics de la Lliga en l’èxit de Primo.
En cinquè lloc, Joan Pubill (UAB) desenvolupa un panorama de les ideologies antiliberals que van acabar convergint al moviment primo-riverista. Amb una precisió igual que la de Pubill, Soledad Bengoechea analitza el desenvolupament dels idearis corporativistes des de principis de segle fins a la seva culminació a les iniciatives del Directori militar i el Sindicat Vertical franquista. Per part seva, l’historiador Francisco García Daza analitza la vaga de transport el 1923 que va paralitzar Barcelona i la va convertir en un enorme abocador d’escombraries, amb l’atenció posada sobre la intransigència patronal i el paper que aquesta derrota obrera va poder tenir sobre el cop de Estat immediatament posterior.
Víctor López Mirabet s’ocupa d’Eduard Aunós, ministre de Treball amb Primo i ministre de Justícia amb Franco, i figura central en la comprensió del nostre feixisme, ja que Aunós va evolucionar des de la Lliga Regionalista per esdevenir el principal teòric de l’Estat corporatiu a Espanya. María Cruz Santos escriu un tema totalment diferent: el líder sindical Ángel Pestaña i la seva trajectòria ideològica entre el 1920 i el 1931.
Al seu torn, Jordi Sabater analitza la premsa satírica i republicana de la capital, Frederic J. Porta, Fermí Rubiralta i Joan Esculies se centren en la resistència independentista desenvolupada per Francesc Macià i el seu Estat Català. Tanca el volum un ampli comentari de David Martínez Fiol (UAB) sobre dues Constitucions nascudes gairebé alhora, la d’una hipotètica República Catalana redactada a l’Havana (1928) i la primo-riverista del 1929, que el mateix dictador va torpedinar per considerar-la massa monàrquica, iniciant el seu propi descens personal i polític. Un treball que crida a superar visions binàries o superficials sobre la política del passat que un examen detallat desmenteixen sempre.
Com a única limitació d’un llibre tan complet assenyalarem que potser hi ha faltat algun estudi de la Unión Patriòtica, el partit únic impulsat per Primo de Rivera (en el sentit del valuós estudi local que va publicar Julio López Íñiguez el 2017 sobre La Unión Patriótica i el Somatén valencianos (1923-1930) (Publicacions de la Universitat de València), o algun capítol que ens mostrés els que van anar formant part dels Directoris militar i civil entre 1923 i 1930, amb quins papers i amb quines intencions, ja que una sola de les contribucions, la de Víctor López Mirabet, centrada en una de les figures clau del moment, Eduard Aunós, ministre de Treball entre el 1924 i el 1930, s’ocupa realment de la sala de màquines de la dictadura, aspecte fonamental que queda una mica descobert. L’efecte final és que queden molt ben resolts els aspectes relacionats amb les causes del cop i el seu desenvolupament, així com les reaccions posteriors a la política autoritària de Primo, però no tant les vísceres mateixes del seu règim ni els detalls de les seves iniciatives de govern.
Per sort, per a aquesta qüestió disposem d’altres llibres. Per completar aquesta aportació abundant podem acudir, per exemple, a La España de Primo de Rivera: la modernización autoritaria (1923-1930), d’Eduardo López Calleja; o Unamuno contra Miguel Primo de Rivera: un incesante desafío a la tiranía, de Jean-Claude i Colette Rabaté (Galaxia Gutenberg, 2023); o també la biografia del dictador escrita per Alejandro Quiroga: Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación (Crítica, 2022), llibre que ja ha esdevingut un referent fonamental.
Un altre avantatge de La dictadura de Primo de Rivera que comentem avui, i que li concedeix un cert avantatge respecte als seus antecessors, és que ja ha incorporat els importants canvis de perspectiva que un llibre anterior d’Enrique Ucelay-Da Cal i Xavier Casals van aportar a el seu imprescindible El fascio de las Ramblas (Pasado&Presente, 2023), un llibre cridat a canviar completament la nostra visió dels feixismes peninsulars en la fase inicial.
Efectivament, sembla que es consolida científicament la idea que des de la Capitania militar catalana i institucions afins es va forjar un feixisme més reactiu que teòric durant els mandats de Milans del Bosch i Severiano Martínez Anido, just abans de l’arribada redemptorista del “cirurgià de ferro” ” definitiu: Primo de Rivera, aclamat el 1923 tant per la burgesia com per part de l’esquerra. El paper fonamental del feixisme tracista (els militants de La Traza ja havien adoptat hàbits i rituals feixistes deu anys abans de la fundació de Falange el 1933), o el sindicalisme pistolerista d’extrema dreta, d’origen tradicionalista o a sou de la patronal, ja apareixen al nostre llibre col·lectiu col·locats al lloc que els van concedir Ucelay-Da Cal i Casals fa justament un any. Això només pot significar una cosa, quan afloren tantes fonts noves i descobriments: queda molt per fer en la comprensió d’aquell període explosiu per molt que s’hagi avançat darrerament.
Títol: La dictadura de Primo de Rivera. La primera dictadura espanyola del segle XX
Autors: Josep Pich Mitjana, Alfonso Bermúdez Mombiela y Gerard Llorens DeCesaris (eds.)
ISBN: 978-84-10328-10-5
Editorial: Icaria / UPF /Diputació de Barcelona
Idioma: Català i castellà
Nombre de pàgines: 480
Data de publicació: setembre de 2024
Font: educational EVIDENCE
Drets: Creative Commons