Tim White: “Els fets manen a la vida, el dret i la ciència”

Tim White / Foto: Cortesia de l’autor

CARA A CARA AMB

Tim White, paleoantropòleg estatunidenc i professor de Biologia Integrativa en la Universitat de Califòrnia, Berkeley.

Llicència Creative Commons

David Rabadà

La relació entre el professor Tim White i qui l’entrevista avui, el doctor Rabadà, té les seves arrels en l’admiració, la continuïtat científica i el pas del temps. El professor White va néixer el 1950 i el doctor Rabadà el 1967, una diferència de disset anys que els situa en generacions científiques diferents. Tot i això, per al jove Rabadà, el treball de White va cobrar importància en un moment decisiu. El 1974, el descobriment de Lucy per Donald Johanson i els seus col·legues va suposar un punt d’inflexió no només a la paleoantropologia, sinó també a la trajectòria personal d’un nen de set anys del poble català de Vila-rodona, a Espanya. Aquell descobriment, juntament amb l’obertura d’una petita sala de paleontologia al museu local de la seva vila natal, va portar David Rabadà a decidir, des de molt aviat, que volia ser paleontòleg.

Més de mig segle després, aquests dos científics es troben en una conversa. Les maneres mesurades del professor White, la generositat intel·lectual i la llarga experiència sobre el terreny han contribuït a forjar una de les trajectòries més influents en l’estudi de l’evolució humana. Aquesta entrevista reuneix una inspiració de la infància i tota una vida dedicada a la investigació científica.

El professor Tim White està reconegut internacionalment com una de les figures més destacades de la paleoantropologia moderna. És professor de Biologia Integrativa a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, on també exerceix com a director del Centre d’Investigació de l’Evolució Humana. És, a més, codirector del Projecte de Recerca del Middle Awash, juntament amb Berhane Asfaw, Yonas Beyene i Giday WoldeGabriel.

El 1972 va acabar els seus estudis universitaris de Biologia i Antropologia a la Universitat de Califòrnia, Riverside. Des del començament de la seva carrera, el treball de camp a l’Àfrica oriental va tenir un paper central en el desenvolupament científic. El 1974 es va incorporar a l’equip de recerca de Richard Leakey a Kenya i posteriorment va col·laborar amb Mary Leakey a l’estudi de material fòssil de Laetoli, Tanzània.

El professor White ha participat directament en alguns dels descobriments fòssils més importants relacionats amb la primera evolució humana. Entre ells, la identificació i l’anàlisi de l’Ardipithecus ramidus, datat en aproximadament 4,4 milions d’anys, van oferir noves perspectives sobre l’anatomia i la locomoció dels primers homínids. També va tenir un paper fonamental en la denominació i la investigació de l’Australopithecus afarensis, inclòs l’esquelet parcial conegut popularment com a Lucy. Al llarg de la seva carrera, ha combinat un meticulós treball de camp amb una anàlisi anatòmica rigorosa, contribuint als debats contemporanis sobre els orígens humans i la interpretació del registre fòssil.

Et vas llicenciar en Biologia i Antropologia el 1972 a la Universitat de Califòrnia, Riverside. Quan va sorgir per primera vegada el teu interès per l’evolució humana i què va ser el que inicialment et va atreure d’aquest camp?

Els llibres de TIME/Life Evolution i Fossil Man que em va regalar la meva àvia, així com els números pertinents de la revista National Geographic durant la dècada de 1960, van fer que passés d’una fascinació infantil pels dinosaures a centrar-me en la geologia, l’arqueologia i la paleontologia.

Després de diverses dècades de treball científic, segueixes plenament actiu en la investigació. Què us motiva a estudiar l’evolució humana?

La necessitat de noves evidències que ampliïn el nostre coneixement del passat.

El 1974 vas treballar amb l’equip de Richard Leakey a Kenya. Com vas entrar en contacte amb ell per primera vegada i com descriuries Richard Leakey en tres paraules?

Impartia classes a la Universitat de Califòrnia, Riverside, on jo era estudiant, seguint els passos del seu pare, Louis Leakey, en les seves incursions a l’arqueologia de Califòrnia. Polític, autoritari, insegur.

També vas col·laborar amb Mary Leakey a l’estudi de material fòssil de Laetoli, Tanzània. Més tard vas participar al descobriment i l’estudi d’Ardipithecus ramidus. Quan vas examinar aquests fòssils per primera vegada, vas anticipar el profund impacte que tindrien en les interpretacions del bipedisme i de l’evolució humana primerenca?

Sí.

Des de Darwin, el bipedisme humà s’ha presentat sovint com una adaptació amb clars avantatges a llarg termini, però segueix sense estar clar com va poder evolucionar inicialment un tret així sense aquests beneficis futurs. La teva feina sobre Ardipithecus va oferir noves interpretacions sobre el bipedisme primerenc. Al teu parer, com i per què va començar a evolucionar el bipedisme en els nostres avantpassats?

Va ser el producte de la selecció natural sobre simis quadrúpedes ancestrals. No pas d’una selecció a favor de “beneficis futurs”, sinó d’una selecció a favor d’avantatges reproductius. El millor model de com va poder passar està exposat pel meu col·lega Owen Lovejoy, de la Kent State University.

Juntament amb Donald Johanson i altres col·legues, vas contribuir a convertir el descobriment de l’Australopithecus afarensis, conegut com a Lucy, en una de les troballes fòssils més influents del segle XX. Quines idees predominants sobre l’evolució humana es van veure alterades per aquest descobriment? I, en termes més generals, creus que l’evolució humana va seguir un camí lineal o un patró més complex?

Contràriament a algunes opinions populars i a l’exageració promocional associada al 50è aniversari del seu descobriment, l’esquelet parcial de Lucy no va tenir una influència científicament transformadora. Més aviat, la publicitat associada al fòssil, combinada amb l’entorn mediàtic de la dècada del 1970, va contribuir a augmentar la visibilitat pública internacional de la paleoantropologia. Des del punt de vista científic, aquests fòssils d’Afar van confirmar el que ja se sabia a la dècada del 1950 sobre el paper de l’Australopithecus en l’evolució humana. Au. afarensis era una mica més antic que els descobriments anteriors, cosa que demostrava que el gènere havia perdurat més temps del que es pensava. I aquests fòssils etíops van confirmar que el bipedisme i els canins petits als mascles havien evolucionat molt abans de l’expansió cerebral i de la fabricació d’eines de pedra. Pel que fa a l’evolució humana en general, els fòssils sud-africans ja havien demostrat a la dècada de 1950 que l’evolució humana implicava més d’un únic llinatge d’espècies.

“La principal influència de l´esquelet parcial de Lucy no va ser científicament transformadora”

Actualment s’està preparant una reconstrucció esquelètica completa de Lucy al Museu Americà d’Història Natural de Nova York. Des de la teva perspectiva, una reconstrucció pot aportar nous coneixements científics o el seu principal valor és educatiu i està relacionat amb la divulgació al públic?

Aquest tipus d’intents de representar organismes que avui només existeixen com a fòssils, planteja una gran varietat de qüestions. Poques vegades aporten nous coneixements científics; més aviat utilitzen els coneixements basats en els fòssils i el coneixement dels seus parents vius per tal de, quan els fan experts al camp, despertar l’interès de persones de totes les edats i demostrar la realitat de l’evolució humana.

Els jaciments espanyols d’Atapuerca són coneguts en l’àmbit de l’evolució humana. Els seus antics coordinadors, Juan Luis Arsuaga, Eudald Carbonell i José María Bermúdez de Castro, interpreten l’acumulació de restes humanes a la Sima de los Huesos d’Atapuerca com l’exemple més antic d’enterrament humà intencionat, mentre que altres suggereixen que va ser el resultat de l’activitat de carnívors combinada amb un transport posterior per l’aigua. Quina interpretació et resulta més convincent i per què?

No he estudiat les evidències en què es basen les diferents afirmacions, per la qual cosa no estic qualificat per oferir una opinió sobre aquesta qüestió concreta.

“Moltes de les “espècies” que s’han proposat són en realitat simples noms donats a fòssils individuals o a conjunts de fòssils. Estic segur que molts d’aquests noms no són biològicament realistes a nivell de llinatge d’espècie”

En la investigació sobre l’evolució humana, els supòsits teòrics i els interessos científics de vegades influeixen en la interpretació. Creus que totes les espècies d’homínids proposades al registre fòssil són vàlides o que algunes descripcions van més enllà del que permeten les evidències?

Moltes de les “espècies” que s’han proposat són en realitat simples noms donats a fòssils individuals o a conjunts de fòssils. Estic segur que molts d’aquests noms no són biològicament realistes a nivell de llinatge d’espècie i són una mostra d’inflació taxonòmica, més que no d’una biodiversitat real de llinatges d’espècies d’homínids al llarg dels últims sis milions d’anys de la nostra evolució.

Quina és la teva opinió sobre Homo antecessor d’Atapuerca? S’ha de considerar una espècie diferent o, més aviat, una variant biològica dins de Homo erectus?

Es tracta d’una qüestió de nomenclatura irresoluble a causa dels nombrosos conceptes d’espècie que s’utilitzen actualment i del registre fòssil limitat disponible per abordar-la en aquest moment. S’espera que les excavacions en curs, que estan ampliant les mostres disponibles d’Atapuerca, permetin resoldre aquesta qüestió.

L’evolució humana és un procés natural ben documentat, però algunes perspectives religioses sostenen que hi va haver intervenció divina o disseny intel·ligent. Des d’un punt de vista científic, com es poden abordar aquestes afirmacions de manera clara i eficaç?

Els fets científics es presenten en forma d’evidències físiques i biològiques. Ja tenim moltes evidències de l’evolució humana. Per contra, les afirmacions sobre intervenció divina o disseny intel·ligent són opinions, sentiments, conjectures o relats que no es basen en fets. A més, aquestes narratives són incompatibles amb els nombrosos fets indiscutibles, inclosos els fòssils, que constitueixen un coneixement basat en la realitat. Els fets manen a la vida, el dret i la ciència.

“Les afirmacions sobre intervenció divina o disseny intel·ligent són opinions, sentiments, conjectures o relats que no es basen en fets”

Creus que els teus èxits professionals estan relacionats amb la teva formació acadèmica inicial, la transmissió de coneixements que vas rebre i una sòlida ètica de l’esforç i la disciplina?

Tot això.

Per acabar, gràcies per dedicar aquest temps a compartir les teves reflexions. Podries parlar-nos del teu proper projecte, publicació o línia de recerca en curs?

El meu treball actiu de recerca de camp i de laboratori continua al Miocè de Türkiye i al Plio-Pleistocè de la zona d’estudi del Middle Awash, a Etiòpia. La nostra contribució més recent al projecte descriu els descobriments de fa 100.000 anys i acaba de publicar-se a les Proceedings of the National Academy of Science. Altres anuncis sobre troballes anteriors del projecte es troben en diferents fases de preparació i es publicaran quan estiguin a punt.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons