150 anys de la Institución Libre de Enseñanza (II). El projecte regeneracionista del liberalisme espanyol

Residencia de Estudiantes, Madrid. / Fotografia: Luis García, CC BY-SA 3.0 es, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=36701368

Fotografies: Fundación Ortega Marañón, Instituto Norteamericano de Madrid, Residencia de Estudiantes.

Llicència Creative Commons

Felipe de Vicente

El període que comença després del desastre del 98 serà el més fecund de l’institucionisme. El mateix krausisme ha mutat. La imatge del krausista adust i sec desapareix. Galdós, simpatitzant dels krausistes, en va retratar un a La família de León Roch (1876) com un home turmentat per conflictes de consciència. Més crític, Juan Valera dedica una novel·la al krausisme: Asclepigenia (1878), dona que va estar enamorada de Procle, prototip de krausista trist, eixut i mal vestit.

Ara triomfa el positivisme que influeix a la filosofia krausista: els grans temes metafísics i religiosos passen a un segon terme. La Ciència ocupa el primer lloc i, amb aquesta, l’educació. També hi ha un element nou: la fascinació pel món anglosaxó, especialment l’educació anglesa. Giner pren contacte amb aquest món a través del seu amic Gumersindo de Azcárate, la segona dona del qual és d’ascendència britànica. Però els que més el familiaritzen amb els costums british són els Riaño, Juan Francisco i Emilia, amics dels Azcárate. Aquesta dona és la que introdueix Giner a l’admiració per la cultura anglesa. Els Riaño, a les seves cases de Toledo i Madrid viuen a l’anglesa. A Giner li encanta compartir estades amb ells i és assidu al saló de la senyora Emilia. El prosaic, mediocre i fins i tot xavacà ambient de la societat madrilenya sucumbeix davant els encants del refinat way of life dels Riaño. Giner va acabar parlant i escrivint correctament en anglès.

Giner deia que a Alemanya es formen els savis i a Anglaterra els cavallers. Per això no deixa d’animar els seus que viatgin a Anglaterra, sobretot per conèixer el model educatiu anglès i no precisament el de les escoles públiques, més aviat el dels elegants internats, amb especial interès als Colleges d’Oxford. Fins a tal punt quallen a Giner els costums anglesos que al seu esmorzar no hi falta el porridge, que el complementa amb sopes d’all.

El 98 marca una fita política a Espanya i a l’institucionisme. Giner no va participar mai de forma directa en política, no va ser diputat ni senador, però molts institucionistes van ser coneguts polítics de l’època. El primer de tots: Joaquín Costa, a qui Giner va ajudar en els difícils primers passos a Madrid donant-li feina a la Institució. El costisme deu molt a l’institucionisme. Moret i Montero Ríos eren institucionistes i van ocupar la presidència del govern.

L’institucionisme tenia un projecte per regenerar Espanya. El projecte del liberalisme espanyol. El que Vicente Cacho, el primer gran expert en la Institució, ha anomenat la “moral de la Ciència”. Enfront de la moral revolucionària de socialistes i anarquistes o de la moral tradicionalista del carlisme, els liberals (la tercera Espanya) oferia una solució alternativa: l’educació com a instrument transformador. Però no només la idea de portar l’escola a tots els racons, hi ha alguna cosa més: la necessitat de formar una elit de científics i intel·lectuals ben formats a universitats estrangeres que actualitzin la universitat espanyola i formin una classe dirigent capaç de substituir els polítics corruptes del caciquisme.

Els institucionistes van tenir especials relacions amb el Partit Liberal i, posteriorment, també amb el Reformista fundat per Melquiades Álvarez el 1912. En certa manera representava una síntesi dels ideals regeneradors dels institucionistes: una democratització de la Monarquia. Una monarquia a l’anglesa. De moment, no caldria recórrer a la república si el Rei està disposat a canviar la Constitució. En aquest projecte hi serà inicialment Azaña, que aviat l’abandonarà, i, sobretot, Ortega, que es llança a la política amb la seva Liga para la Educación Política (1913) i el seu llibre Meditaciones del Quijote (1914), punt germinal del que s’ha anomenat generació de 1914. A més, admira Giner, a qui considera un “sant laic”. Melquiades Álvarez era catedràtic de la Universitat d’Oviedo, on hi havia el nucli de krausistes més important després de Madrid. Leopoldo Alas “Clarin”, catedràtic d’Oviedo, havia estat deixeble de Giner a qui tenia en gran estima.

A través de polítics afins, l’institucionisme anirà aconseguint algunes de les seves finalitats. El 1900 es crea el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, pel govern presidit pel conservador Silvela. Aquesta era una de les velles reivindicacions de l’institucionalisme. S’ha elogiat molt la tasca educativa de la Segona República, com si abans no s’hagués fet res. És fals. L’obra d’aquest Ministeri no va ser escassa. Es van reformar els estudis de Magisteri, es va crear la Inspecció d’Ensenyament Primari (instrument molt important), els mestres van deixar de dependre dels ajuntaments (que pagaven tard i malament) van passar a ser funcionaris de l’Estat, es va facilitar una carrera professional per a ells i es van anar creant moltes escoles, evidentment menys de les necessàries.

Però la gran obra del Ministeri aquests anys, inspirada per Giner, va ser la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas creada pel ministre Amalio Giménez el 1907. Des de feia anys ja es concedien beques per a estudis tant dins d’Espanya com per a l’estranger. Ara es creava un organisme específic no només per enviar pensionats a altres universitats sinó també per fomentar la investigació científica a Espanya. Si algun lector té curiositat, al final de l’article té una llista d’alguns dels becats per la Junta.

La Junta volia contribuir a la modernització científica del país, molt endarrerit respecte als europeus més avançats. Per això va començar becant estudiants i professors per tal que ampliessin coneixements a l’estranger. El 1910 es van concedir les primeres beques. El 1936, uns 2000 espanyols havien sortit a les millors universitats estrangeres per ampliar estudis. El primer president del Patronat de la Junta va ser Santiago Ramón y Cajal, Premi Nobel de Medicina 1906, que en va ser el president fins al 1934, tot i que li va dedicar poc temps. No provenia del krausisme ni hi simpatitzava. El secretari de la Junta i veritable ànima de la institució va ser José Castillejo (1877-1945), krausista deixeble de Giner, a qui va conèixer a la Universitat de Madrid, i que el va proposar per al càrrec, que va exercir durant tot el temps d’existència de la Junta. Castillejo és el prototip d’intel·lectual institucionista, de família burgesa, cosa que li permet estudiar Dret fins aconseguir una càtedra de Dret Romà. I casat, és clar, amb una anglesa, Irene Claremont que, amb el temps, va arribar a ser una reputada psicòloga.

La capacitat organitzativa de Castillejo aviat es va concretar en noves iniciatives vinculades a la Junta, en crear nous organismes de recerca pròpiament nacionals i que haurien de contribuir a la recerca científica pròpia gràcies a les aportacions dels pensionats a l’estranger. Aquestes van ser les principals creacions de la Junta:

Centro de Estudios Históricos, creat el 1910, dirigit per Menéndez Pidal i que va comptar amb diverses seccions dedicades a la Llengua Espanyola, Llengües Clàssiques, Literatura, Art i Història

Instituto Nacional de Ciencias Físico Naturales, també creat el 1910, dirigit per Ramón y Cajal. En aquest Institut es van integrar el Museu de Ciències Naturals; l’Institut de Física i Química, dirigit per Blas Cabrera; el Museu d’Antropologia i el Laboratori d’Investigacions Biològiques.

Asociación de Laboratorios, creada el 1910, dirigida per Leonardo Torres Quevedo, per a aconseguir la col·laboració entre diversos laboratoris que ja existien.

Altres organismes vinculats a la Junta van ser: el Seminario de Matemàticas, la Comisión Paleontológica y Prehistórica i la Escuela Española a Roma per a Arqueologia i Història.

Però, sens dubte, la creació més singular i coneguda de la JAE serà la Residencia de Estudiantes, creada el 1910. S’instal·larà amb quinze residents a un xalet del carrer Fortuny, propietat de l’Institut Internacional de Boston, dirigit per unes animoses missioneres protestants nord-americanes, que el cediran a la Junta para la Residencia fins que es va traslladar a Los Altos del Hipódromo, al final  del carrer Serrano, la Colina de los Chopos, com l’anomenarà Juan Ramón Jiménez, un hoste ocasional de la residència. El seu director fins al final (1936) serà Alberto Jiménez Fraud (1883-1964), un altre home sortit del grup institucionista. Señorito malagueny, Jiménez Fraud arriba a Madrid el 1905 amb una carta de recomanació per a Giner, malagueny també. Aviat entrarà al cercle íntim de Giner i del seu successor al capdavant de la Institució, Manuel Bartolomé Cossío, casant-se amb una filla d’aquest, Natalia, a qui també havien enviat a Anglaterra perquè agafés maneres de lady. Cossío i Jiménez Fraud eren admiradors del sistema britànic d’educació. Jiménez Fraud va fer diversos viatges a Anglaterra entre 1907 i 1909. Potser va ser el més dandi de tots.

El xalet de Fortuny es convertirà en la Residencia de Señoritas, l’equivalent femení. La seva directora serà Maria de Maeztu, deixeble avantatjada d’Ortega, feminista avant la lettre que no prové del krausisme, ja que és catòlica practicant. Inspirant-se en l’ambient de la Institució, les residències volien ser una llar on hi convivien estudiants, professors i homes de la cultura. El model: els Colleges britànics. Es valoraven les bones maneres, l’elegància i fins i tot un cert refinament. No hi havia luxe a les seves estades, però sí bon gust. Les taules sempre amb estovalles netes, vaixella i cristalleria comme il faut. Com a la casa dels Giner-Cossío: quan Giner veia una petita taca a les estovalles, ell mateix la netejava.

Per la Residència d’Estudiants va passar el millor de la intel·ligència espanyola del moment: Ortega, Azorín, Unamuno, D’Ors, Marañón… I de l’europea; allí van donar conferències: Einstein, Howard Carter, Marie Curie, Keynes, Le Corbusier… Alguns també van passar per la de Senyoretes. A partir del 1913 va funcionar una editorial el primer llibre de la qual va ser les Meditaciones del Quijote d’Ortega, publicat el 1914. Hi havia vetllades de música, alguna amb García Lorca al piano, o de cinema, amb Buñuel de comentarista. Educació exquisida, una mica esnob, per a formar l’elit que havia de modernitzar Espanya.

L’última gran creació dels institucionistes, ja mort Giner (1915), serà l’Instituto-Escuela, creat el 1918 i sent ministre d’Instrucció Pública Santiago Alba, un dels exponents de l’ala esquerra del liberalisme. Amb aquest centre docent s’aconseguia traslladar a l’ensenyament públic el model pedagògic de la institució. Cal advertir que, entre el grup de krausistes, sempre hi va haver alguns catedràtics d’Institut, per exemple, el germà de Giner, Hermenegildo, destinat durant un temps a Barcelona. Es va instal·lar al nou edifici construït per l’Institut de Boston al solar contigu a la Residència de Senyoretes. A més de la formació dels joves estudiants, l’Institut-Escola perseguia la preparació de professors per a l’ensenyament secundari, construint un assaig pioner al sistema educatiu espanyol. Tota la metodologia de l’Institut Escola es basava en la seguida a la Institució. Seguint el model de l’Institut-Escola es van crear centres similars a Barcelona, ​​València i Sevilla.

El projecte regenerador del liberalisme espanyol va fracassar atrapat entre els dos blocs que van acabar a la Guerra Civil. El 1936, les obres de la Institució van ser depurades i encara que van seguir els seus directors, el control es va fer més gran. Després del 18 de juliol, per evitar mals majors, la Residència de Senyoretes va enarborar la bandera nord-americana, gràcies a la seva relació amb l’Institut de Boston. A la Residència d’Estudiants va onejar el pavelló britànic, ja que havia allotjat un grup d’estudiants anglesos. Ortega va córrer a refugiar-s’hi, on uns milicians dirigits per María Zambrano, el van obligar a signar un document d’adhesió a la República. Quan va poder, va fugir d’Espanya. El mateix va fer Juan Ramón Jiménez valent-se de la seva bona relació amb Azaña. Melquiades Álvarez, amb qui Ortega va fer els primers passos en política, va ser assassinat per milicians al cap de pocs dies d’iniciar-se la guerra a la presó Model de Madrid.

Unamuno, que admirava Giner i va arribar a tenir habitació a la Residència per als seus viatges a Madrid, es va referir als “los hunos y los hotros”. A la Institució també hi va haver “hunos y hotros”. Als germans Machado, Antonio i Manuel, la guerra els agafa cadascú en un bàndol diferent. Tots dos van ser alumnes de la Institució. Antonio es va desfer en elogis a l’anarquista Líster mentre que Manuel es va lliurar a Franco. A l’últim govern de la zona republicana, hi havia un ministre institucionista, ni més ni menys que Bernardo Giner de los Ríos, nebot de Don Francisco. A l’altre bàndol, al primer govern de Franco, hi havia un altre antic alumne de la Institució: Pedro González Bueno. Ja es veu que la Institució no va aconseguir que tots els alumnes fossin bons liberals. Però això passa fins i tot a les millors famílies.

La Junta de Ampliación de Estudios es va convertir més tard en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, després d’una exigent purga de professors. La Residencia de Estudiantes va passar a ser residència d’investigadors del Consejo, fins que, després d’una remodelació profunda, va reobrir les portes el 1986 per a convertir-se en centre cultural i residència de professors, on he tingut la sort d’allotjar-me diverses vegades. La Residencia de Señoritas va passar a ser un Col·legi Major femení i, posteriorment, seu de la Fundació Ortega Marañón. L’Institut Internacional de Boston va albergar durant la postguerra l’ambaixada dels Estats Units i als anys cinquanta el Colegio Estudio. María de Maeztu (commocionada per l’assassinat del seu germà Ramiro), Jiménez Fraud i Castillejo (a qui buscaven els milicians per matar-lo) van fugir en esclatar la Guerra. Tots tres van morir fora d’Espanya. Tot i que van poder tornar, es van organitzar professionalment fora, amb algun viatge esporàdic. No hi cabien, ni en una Espanya ni a l’altra.

Sí, a Espanya hi va haver liberals de debò (n’hi ha?). Va ser un dels primers països a tenir una Constitució liberal i molt avançada per a l’època. Però a la societat no va quallar una cultura liberal, a diferència d’Anglaterra. Marañón ja deia que ser liberal és, abans de res, una actitud i aquí van florir altres actituds. Els institucionistes formen part de la tradició liberal espanyola que comença amb les Corts de Cadis. No van ser els únics, però sí importants. Tots pretenien que Espanya fos una democràcia liberal. Almenys, ho van intentar. Des de la terminologia marxista es dirà que eren uns burgesos. Però millor ens hauria anat si aquests burgesos liberals s’haguessin imposat a “hunos y hotros”.

Aquests articles no haurien estat possibles sense la relació de l’autor amb el Professor Vicente Cacho Viu (1929-1998), catedràtic d’Història a Barcelona i a la Complutense. Cacho va ser pioner en l’estudi rigorós de la Institució, amb la seva obra “La institución Libre de Enseñanza. Orígenes y etapa universitaria”. Es va publicar el 1962, quan la Institució patia encara la maledicció del franquisme. El professor Cacho es va dedicar posteriorment a l’estudi de la història intel·lectual del liberalisme espanyol, encomanant-me aquest interès. No oblido les seves converses a Barcelona i a Madrid, al seu despatx de la Fundación Ortega Marañón. Ell em va facilitar l’accés a la Fundació (de la qual va ser patró) i una trobada amb Soledad Ortega, filla del mestre i presidenta honorària del Patronat. Agraïment també al professor de la Greenwich University Esteban Ayala (1938-2018); les seves llargues converses a casa seva a Londres i a Sant Sebastià, després de la seva jubilació, em van ajudar a comprendre el rerefons anglosaxó de la Institució i el sistema educatiu en què s’inspira. Per a l’article he utilitzat sobretot la ingent obra en quatre toms de Jiménez Landi sobre “La Institución Libre de Enseñanza y su ambiente”. Sobre el liberalisme espanyol he escrit dos llibres: Viva la Pepa. Los Frutos del liberalismo espanyol i El catolicismo liberal en España en què tracto àmpliament el krausisme, la Institució i el seu projecte regeneracionista.

RELACIÓ D’ALGUNS PENSIONATS PER LA JAE

(Font: José Luís Abellán, Història crítica del pensament espanyol, vol. V-2)

MEDICINA

Severo Ochoa, Francisco Grande Covián, Rodríguez Lafora, Pío del Rio Ortega, Jiménez Díaz, Teofilo Hernando, Isaac Costero, Felipe Jiménez de Asúa, Luis Calandre, Pedro Ara, Laín Entralgo, Sixto Obrador, Orts Lorca, Pérez Lorca,  Rof Carballo, Varela Gil, Novoa Santos, López Ibor.

PEDAGOGIA

Lorenzo Luzurriaga, Manuel Bartolomé Cosío, José Castillejo, Luís de Zulueta, Rodolfo Llopis, Luis Álvarez Santullano, Virgilio Hueso, Ángel Lorca, Rosa Sensat, Félix Martí Alpera, A. Rubiés, Pedro Roselló.

GEOGRAFIA, HISTÒRIA I ART

Eduardo de Hinojosa, Pere Bosch Gimpera, Manuel Gómez Moreno, Claudio Sánchez-Albornoz, Ciriaco Pérez Bustamante: Ramón Carande, Manuel de Terán, Castelao, Francisco Esteve, Francisco Murillo y Herrera, Elías Tormo, González Martí, Timoteo Pérez Rubio, Joaquín Folch i Torres, Ernesto Halffter, Ruíz Casaux, Rafael Benedito, Adolfo Salazar, Nicanor Zabaleta, Regino Sainz de la Maza, Conrado del Campo.

FÍSICA, QUÍMICA, BIOLOGIA i MATEMÀTIQUES

Enrique Moles, BIas Cabrera, Esteban Terradas, Eduardo Hernández Pacheco, José Royo Gómez, José Cuatrecasas, Gabriel Martín Cardoso,  Julio Rey Pastor.

FILOSOFIA

Julián Besteiro, Ortega y Gasset, García Morente, Xabier Zubiri, Bonilla San Martín

LINGÜISTES I ESCRIPTORS

Navarro Tomàs, Juan Corominas, Emili Garcia Gómez, Antonio Machado, Rafael Alberti, Ramón Pérez d’Ayala.

Més informació:

150 anys de la Institución Libre de Enseñanza (I). Els orígens

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons