Carlos Azagra: Viure ja és un premi!

Carlos Azagra. / Foto: Cortesia de l’autor

CARA A CARA AMB

Carlos Azagra, dibuixant i humorista gràfic

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Vaig conèixer Carlos Azagra durant la presentació del seu llibre “Historias del Punk” el dissabte 7 de febrer de 2026. En un bar del càmping de Sort a la comarca del Pallars Sobirà envoltat de seguidors i admiradors. La veritat és que a la comarca més despoblada de Catalunya aquell bar estava a petar. Allà vaig veure com la ment àvida, irònica i incisiva d’Azagra capgirava la censura soferta en temps del generalíssim convertint-la en un passatge de vinyeta i humor, cosa que em va deixar clar que estava davant d’un autor la lucidesa crítica i sentit de l’humor del qual continuen intactes després de dècades d’ofici.

Carlos Azagra García (1957) és un dels dibuixants i humoristes gràfics més coneguts del còmic satíric i polític de l’Estat espanyol. La seva obra està estretament lligada a la crítica social, antimilitarisme i memòria històrica, sempre a través d’un humor directe, popular i combatiu. L’any 1975 es va traslladar a Barcelona per estudiar Belles Arts en un moment d’efervescència política i cultural marcat pel final del franquisme. Molt aviat, el seu interès per la política i l’activisme es va entrellaçar amb el dibuix i va participar en moviments juvenils i col·lectius, inclosos entorns vinculats a la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya. Paral·lelament, va començar a col·laborar amb associacions veïnals i moviments socials, especialment amb la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), realitzant cartells, vinyetes i materials gràfics de caràcter reivindicatiu.

Durant els anys de la Transició i la dècada dels vuitanta, Azagra va publicar en fanzins i revistes alternatives, moltes lligades al moviment llibertari i sindical amb vincles amb organitzacions com la CNT i, posteriorment, amb la CGT. En aquest context, el seu treball va patir processos de censura i de persecució judicial, herència directa de la mentalitat franquista encara vigent en determinats estaments de l’Estat. Un dels episodis més coneguts d’aquesta censura es produeix el 1981 amb una vinyeta relacionada amb la Mare de Déu del Pilar. Això li va comportar problemes judicials per convertir-se en un exemple paradigmàtic dels límits de la llibertat d’expressió d’aquells anys. A partir d’aquestes experiències, Azagra va desenvolupar una particular habilitat per al doble sentit gràfic i lingüístic, recorrent a jocs semàntics i visuals per esquivar la censura, com el famós ús de “xup, xup” com a onomatopeia aparentment innocent de succionar, o l’ambigüitat entre “Ostia” (ciutat italiana) i “hòstia” (referència religiosa).

El 1984 va començar la seva col·laboració amb la revista El Jueves, on es va consolidar com una de les seves firmes històriques, creant personatges i sèries que es mantindran durant dècades. També va col·laborar en revistes com Makoki i El Víbora, fonamentals del còmic underground i contracultural. Des de fa molts anys resideix a Santa Coloma de Gramenet, ciutat amb què se sent profundament vinculat i que ha estat escenari habitual del seu compromís social i cultural. A més de la seva faceta com a humorista gràfic, Azagra ha destacat com a biògraf en còmics de figures clau del pensament i la cultura popular, com Buenaventura Durruti o José Antonio Labordeta, a qui retrata des d’una mirada humana, política i profundament respectuosa amb la memòria col·lectiva. I ara ens delecta amb el seu nou treball Historias del Punk, una obra on recupera vivències, personatges i contextos de l’escena punk des d’una perspectiva personal, gràfica i política. Descobrim doncs aquest “enfant terrible” proper als setanta.

Posa a la teva biografia que vas néixer a Saragossa, però em consten altres informacions.

Vaig néixer a Morón de la Frontera (Sevilla), però vaig viure a Saragossa fins que vaig venir a Barcelona per estudiar Belles Arts.

Això demostra que les xarxes no ho expliquen tot.

I això demostra que els de Bilbao naixem on ens dona la gana.

Per què el 1975 vas decidir venir a Barcelona per estudiar Belles Arts?

Bé, fonamentalment perquè a Saragossa en aquell temps no hi havia Belles Arts, només una escola d’arts i oficis. Podria haver triat Madrid, però vaig preferir Barcelona perquè tenia mar, l’underground, les rambles de Barcelona i aquell esperit llibertari que m’atreia tant. Al final només vaig fer un any de BBAA i de seguida em vaig posar a dibuixar..

Un dibuix és el desenvolupament d’una idea resumida que, amb gràcia, a més entreté

En quin moment vas tenir clar que el dibuix podia ser una eina de combat ideològic?

Sobre la marxa em vaig adonar que un acudit arribava a més gent. Va ser el meu vell profe Labordeta qui em va incitar a seguir per aquest camí. Un dibuix és el desenvolupament d’una idea resumida que, amb gràcia, a més entreté.

Quin paper vas jugar en grups clandestins com la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya?

Era el que em va tocar, podia haver estat a qualsevol altra organització, però em va tocar ser-hi. Al barri hi havia el PCE, grups cristians i poca cosa més, ni el PSOE existia, i la resta dels grups esquerrans sortien de la universitat. Al final me’n vaig sortir perquè no aguantava ni estalinistes ni Santiago Carrillo.

Que pesats!

La teva col·laboració amb la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) va ser molt intensa. Què va significar per a tu el moviment veïnal?

Jo ja venia del món veïnal i era membre de l’Associació de Caps de Família del meu barri, les Delícies, i ja de jovenet vaig ser reivindicatiu. Així que vaig connectar de seguida amb les associacions veïnals i anava molt a Nou Barris on encara tinc molts amics.

Recordes alguna publicació lligada a sindicats com la CNT o la CGT?

Sí que és clar, n’hi va haver moltes. Les que més arribaven eren Bicicleta i Ajoblanco. Els diaris sindicals eren més ‘underground’ com Solidaridad Obrera, el CNT i el Rojo y Negro fonamentalment.

Com vas viure la teva etapa a revistes com Makoki i El Víbora?

Va ser una escola d’aprenentatge, juntament amb la revista Butifarra, amb Alfons López va ser on vaig aprendre més. I va ser en aquesta publicació, i ja a Barcelona, ​​que vaig tenir un altre judici per un delicte en contra de la llibertat religiosa. En estar jo en llibertat condicional, al judici va ser al meu lloc Miguel Gallardo. Aquell nombre de Botifarra era un especial de religió titulat, Iglesia SA: un negocio por los siglos de los siglos, Amén. A la portada es veia un bisbe donar una hòstia en forma de pilota de golf a un obrer lligat de mans amb la boca oberta.

El col·lectiu Zeta, i al seu número 3, ens el van segrestar i ens van jutjar per escarni a la religió catòlica

Però no vas parar. El 1981, l’episodi de la Verge del Pilar va marcar un abans i un després. Pots explicar-nos què va passar?

El col·lectiu Zeta, i al seu número 3, ens el van segrestar i ens van jutjar per escarni a la religió catòlica. Es veu que un dibuixant va publicar una imatge de la Mare de Déu del Pilar amb una teta a l’aire i va ser acusat. Així que els altres set dibuixants ens hi vam solidaritzar i vam anar tots a judici. Van ser quatre mesos de presó i set anys d’inhabilitació, de no poder votar, ni ser funcionari, etc. Al final no arribem a ingressar a la presó perquè el ministre de justícia, Francisco Fernández Ordóñez de la UCD, va dir que no hi entréssim. El més grotesc va ser que un dels dibuixants no estava el dia de signar l’indult perquè s’havia fugat a França. És a dir, havíem d’estar-ne 8 i només érem 7.

Què vau fer?

Doncs vam fer cua per signar l’assabentat i el primer que va signar es va tornar a posar a la cua i va signar pel vuitè. I encara sort que el guàrdia civil no sabia comptar.

Com va ser el teu fitxatge per El Jueves el 1984?

Em van trucar ells, el director volia punkis i jo volia ficar el personatge d’Ovideo, un borratxo de la barra. Al final van ser un Punk i un Skin.

Pedro Pico i Pico Vena?

Sí, és que jo vivia llavors a Santa Coloma de Gramenet i hi havia  a sota un bar musical, el 1981, amb un grup anomenat Olor Insoportable (OI), i el cantant es deia Pedro Pico (Ñito en realitat) i el bateria Pico Vena (Diego). Jo els vaig demanar prestats els seus sobrenoms i es van posar molt contents. Després es van anomenar Pisando Fuerte i era el que jo pretenia, la Unió punk i skin mitjançant l’OI.

Un altre gran del dibuix i l’humor a El Jueves ha estat Juan Vizcarra. Ell era de Montblanc (Conca de Barberà) i jo de Vila-rodona (Alt Camp), però no ens vam conèixer per proximitat comarcal, sinó per compartir durant els 90 el veïnal gimnàs Rosselló al barri de la Sagrada Família a Barcelona. Quina impressió o anècdota recordes amb Juan Vizcarra?

El Joan era un bon col·lega, sempre molt del rocanrol i aquestes coses. Era i és molt alegre, bé, tots els companys ho eren. Sempre estava amb allò de: Què patxa nen?

Citybank volia acomiadar un delegat sindical de la CGT per utilitzar un cartell amb un dibuix meu on es veia d’esquena un obrer agenollat fent-li quelcom  estrany a l’empresari de torn

Tornant a la censura: què va passar exactament amb el famós “xup, xup” d’una vinyeta i com vas viure aquest tipus de malabarismes semàntics?

Bé, Citybank volia acomiadar un delegat sindical de la CGT per utilitzar un cartell amb un dibuix meu on es veia un obrer de genolls fent-li d’esquena quelcom estrany a l’empresari de torn.

Suposadament una fel·lació?

Suposadament. L’assumpte va ser que la defensa del delegat em va portar a testificar al judici per declarar sota jurament que no es tractava d’una mamada sinó que estava lligant els cordons de les sabates a l’empresari que tenia com a onomatopeia zip, zip i no xup, xup. El fiscal no sabia gaire de còmics, però el jutge en canvi sí perquè reia molt. Al final el delegat va ser absolt gràcies a la meva declaració.

Què va passar entre “hòstia” i “Òstia” en un jutjat?

Un jutge volia empaperar el dibuixant Ivá per posar Ostia en un còmic, però el dibuixant li va fer veure que Òstia no es referia a la sagrada forma, sinó que era una illa d’Itàlia (Hòstia amb H sí que és sagrada!). Al final va ser absolt i el jutge va trucar a Ivá perquè li fes uns dibuixets per als seus fills.

Per què t’agrada ser biògraf de personatges com Durruti o Labordeta?

Són personatges que m’atreuen i que val la pena recordar-los. El guió dels còmics sobre Durruti i Labordeta era d’altres, però vaig connectar molt bé amb ells.

Quins aspectes de la teva educació i entorn familiar de jove i adolescent creus que estan directament relacionats amb la teva carrera professional?

Bé, qualsevol influència serveix des de la música fins al que llegeixes, passant per tot allò que has viscut. Tot serveix per engrossir el cúmul de coses sobre les quals explicar després anècdotes.

En aquesta vida no vens a guanyar molts diners, que no és el meu cas, sinó a passar-ho bé, i això és el que he aconseguit, malgrat tot

Què significa per tu l’esforç professional després de tants anys dibuixant contra corrent?

Viure ja és un premi! En aquesta vida no vens a guanyar molts diners, que no és el meu cas, sinó a passar-ho bé, i això és el que he aconseguit, malgrat tot.

Si haguessis de donar les gràcies a algú per la vostra formació educativa que us ha portat a ser dibuixant i escriptor de còmics, a qui seria i per què?

Sempre a José Antonio Labordeta, per indicar-me el camí, després a Alfons López per ajudar-me en això de fer còmics i sobretot a la Revuelta, la meva dona, per donar color a la meva vida.

Ella posa color els teus dibuixos i molt més.

I molt més.

Sobre el teu nou llibre Històries del Punk, per què senties la necessitat de fer-ho ara? I si tu no ho haguessis explicat, qui creus que ho hauria fet millor… o pitjor?

Segurament que altres l’haurien fet millor, amb més dades i dates, però no era el meu objectiu aquest. Només pretenia homenatjar tots els grups –fins i tot els que no surten– i fer alguna cosa divertida que no fos pesada, sinó àgil de llegir i que servís de referència a la gent jove que no va viure allò. Bé, doncs fins aquí hem arribat.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons