Joan Esculies: “A Occident vivim amb por”

L’escriptor i historiador Joan Esculies Serrat. / Foto: cortesia de l’autor

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és historiador i escriptor. Com a narrador ha publicat la novel·la L’ocell de la pluja (Premi Ciutat d’Elx de Narrativa 2002), el recull de vuitanta-cinc relats curts Tràilers (Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2005), Contes bàrbars (2009) i les novel·les Un veí ben estrany (2025) i  La gata (acabada de publicar com els dos anteriors a Edicions de 1984.

Com va ser que vas començar a escriure biografies? Com va ser que vas començar a escriure relats?

He escrit sempre. Des d’infant, perquè en primer terme m’entenc com a escriptor. Sempre m’ha interessat la història, però, encara que em vaig llicenciar en Biologia i en Periodisme per circumstàncies personals. A partir de l’any 2006, vaig anar a Londres a fer un màster en Nacionalisme. Quan vaig tornar vaig fer el doctorat en Història. Pels volts de l’any 2010 ja tenia decidit que volia dedicar-me a la recerca i a la docència universitària. Tenia 34 anys i havia de recuperar el temps perdut per fer un currículum investigador i carrera universitària. A partir d’aleshores, per tant, vaig continuar escrivint ficció per a mi, però vaig començar a publicar llibres i articles de recerca històrica, entre els quals moltes biografies, amb el propòsit de fer gruix. Ara que ja fa uns anys he trobat una estabilitat a la universitat, el propòsit és que la línia de ficció creixi i la de no-ficció es relaxi.

L’Armangué ja havia aparegut en un text anterior…

Sí, apareix a La gata amb un paper important però com a secundari i era un dels dos protagonistes d’Un veí ben estrany. L’Armangué és un jove molt format a qui se li va dir que amb molta preparació tindria un futur brillant i, com a mínim, amb les mateixes possibilitats dels seus pares, però que quan arriba a la trentena veu que això no s’ha complert. I aquesta frustració el duu a abraçar el populisme fins a convertir-se en alcalde d’un poble de la perifèria barcelonina. És un personatge incòmode perquè hi ha elements d’ell que als lectors que no han passat per la seva experiència els costa d’entendre, però als de la seva generació que l’han viscut hi empatitzen de forma clara perquè el seu destí potser es pot rebutjar, però el seu camí és comprensible.

Què és la seguretat i què és la llibertat? Per què vas escollir una gata per a explorar-les?

Fa deu anys vaig rellegir La crida del bosc de Jack London i aquesta novel·la em va fer pensar que el camí que segueix el gos Buck des que el segresten a una casa de San Francisco fins que el traslladen al Yukon, al nord del Canadà per tibar trineus i després el seu procés de l’animal domèstic cap a l’element primitiu, salvatge, i la llibertat que s’hi vincula, ja no explicava el nostre segle. Explicava les expectatives de l’inici del segle XX, que és quan London va publicar la història. Però em va semblar que nosaltres, la societat occidental, ja no feia aquest camí, sinó un de més aviat invers, de recerca de seguretat, d’ordre, més que de llibertat. Durant deu anys he anat refent la història de La gata i cada any que ha passat s’ha confirmat més aquesta intuïció que vaig tenir aleshores. A Occident vivim amb por i per això els discursos polítics que ens prometen seguretat, estabilitat, permanència contra un canvi constant i accelerat que veiem a diari, triomfen en amplis segments de la societat.

Què està passant a la Catalunya actual?

Durant els anys del procés independentista, bona part dels lideratges polítics i almenys la meitat de la població va fixar-se unes expectatives (legítimes) per superar una crisi econòmica dramàtica iniciada l’any 2008, unes retallades econòmiques posteriors brutals i una històrica manca d’encaix de l’autogovern de Catalunya en el si d’Espanya. Ja hem parlat sovint dels motius del fracàs d’aquest projecte. El rellevant és que mentre bona part dels quadres dirigents i dels motors de dinamització social estaven focalitzats aquí, va arribar més d’un milió de persones que ho han capgirat tot.

La dècada del procés no va aportar ni un euro de més per fer front a l’enorme despesa social, educativa i sanitària d’aquesta nova immigració, però la presència d’aquestes persones s’ha notat a tot nivell. Això junt a la mirada a curt termini de la política catalana i espanyola ha fet que no hi hagués una planificació de com afrontar això. Ara, a Catalunya hi ha un gruix de la població emprenyada perquè no se’n va sortir amb el seu projecte, una de nova que no sap què és Catalunya ni reconeix el nom dels carrers per on transita i una altra Catalunya que és catalana en tant que hi viu però que no és catalanista en el sentit que l’autogovern li és igual i que viu aquí com podria viure a Cadis sota una descentralització a la francesa, només administrativa i no política. Això seria molt llarg d’explicar, però en conjunt podríem dir que la Catalunya actual posa pedaços aquí i allà perquè no té diners per fer-se un vestit a mida.

“En conjunt podríem dir que la Catalunya actual posa pedaços aquí i allà perquè no té diners per fer-se un vestit a mida”

Estàs escrivint una mena de Comèdia Humana del Vallès?

Com a idea de gran envergadura a l’estil de Balzac no. Però és cert que el díptic que formen La gata i Un veí ben estrany vol retratar els personatges que es mouen per aquesta perifèria de Barcelona. I també que ho vol fer amb una perspectiva molt clara: que aquestes persones cada vegada són més centrals a la Catalunya actual. Tot això que entenem com a extraradi cada vegada més és al centre de la nostra societat. No només a l’àrea metropolitana, sinó també als pobles de l’interior. El procés d’arribada de la nova població amb la barreja de l’existent i com s’estan desdibuixant aquests pobles també té una novel·la.

La idea de repetir La crida del bosc de Jack London però entre Santa Perpètua i Sabadell, et va venir d’un afora o la vas caçar tu?

És meva. De fa mitja dotzena d’anys que visc a Sabadell. Abans vaig viure una dècada a La Florida, la urbanització de Santa Perpètua de Mogoda que em serveix per ambientar les novel·les. Com deia, fa deu anys vaig començar a escriure La gata, substituint el gos de London per un felí perquè em permetia explorar millor el veïnatge en un entorn urbà. A la novel·la el protagonista absolut és la gata. No és un llibre d’humans que es passin un animal, sinó que és la vida de l’animal la que transita per diferents espais en què hi ha persones i el seu pas permet que els coneguem. D’històries d’homes amb gats n’hi ha moltes, però la idea aquí és una altra. Mentre l’escrivia va aparèixer l’Armangué i hi va haver un moment en què guanyava tant de protagonisme que la novel·la deixava de ser de la gata per passar a ser la seva. Així que vaig decidir separar les seves històries.

En aquest sentit, La gata és prèvia a Un veí ben estrany, encara que vam prendre la decisió editorial de publicar-les en ordre invers. No hi fa res perquè es llegeixen de forma independent encara que es complementen. La primera pren de referència la història de Jack London de forma crítica i la desmunta. Un veí ben estrany té de model El gran Gatsby, en què un veí explica la història d’un nouvingut. La de Francis Scott Fitzgerald és la novel·la que he llegit més vegades.

Com relaciones la teva vessant de recercaire amb la de creador?

La ficció permet plantejar tesis o llançar hipòtesis que l’assaig històric no permet. Això et dona més llibertat creativa. Però d’altra banda, l’explicació del passat en els assaigs i biografies històriques formen un continu amb les novel·les sobre la Catalunya actual. El mateix que quan escric a la premsa. Al capdavall només provo d’explicar on som.

Prat de la Riba, Ernest Lluch, Fornas, Andreu i Abelló, Tarradellas, Pau Casals, Joan Solé i Pla, Josep Fontbernat, Joan Selves, Artemi Aiguader… ¿Quina biografia et va costar més d’escriure? Amb quina d’aquestes figures simpatitzes més?

Per volum, perquè té mil pàgines, i perquè va ser un procés de més de deu anys que partia de la meva tesi doctoral, Tarradellas. Una certa idea de Catalunya és la que em va costar més. La meva feina com a historiador no és simpatitzar amb els personatges que estudio. Més igual si acaben bé o malament, només vull entendre què van fer i les motivacions. De tota manera, la figura que m’interessa en primer terme és Francesc Macià.

“El fet de passar per l’escola o la universitat dona algunes eines, però no ens fa més civilitzats o millors persones”

Som civilitzats?

No. La civilització, com la democràcia, és un estadi en el que mai no s’arriba. Parteix de la falsa idea de la il·lustració que tothom pot ser educat i llegit i que, com a conseqüència, es pot anar a un estadi millor de vida o de convivència. Els fets, però, demostren que el fet de passar per l’escola o la universitat dona algunes eines, però no ens fa més civilitzats o millors persones. La violència i la idiotesa són consubstancials en l’home. La cultura només és un element per frenar aquestes pulsions més primitives. És evident, però, que el seu abast és limitat. Ho veiem cada dia al Telenotícies.

Quins narradors catalans t’interessen ara mateix?

Ara quedaré malament. No en llegeixo. Per la vessant d’historiador i per la meva feina de crític de llibres de no ficció a la premsa, en llegeixo d’assaig o de biografia, és clar, però de ficció catalana ben poc. M’interessen autors com Michel Houellebecq o Amelie Nothomb, encara que són molt diferents. Ian McEwan i Martin Amis. De fet, rellegeixo molta ficció. Philip Roth sobretot, John Steinbeck, John Fante i tota la colla d’autors del realisme americà, que són els meus preferits. Llegeixo bàsicament literatura nord-americana actual original o traduïda.

“A finals de maig publicaré una monografia sobre Estat Català, el partit de Francesc Macià dels anys vint”

Què estàs escrivint?

A finals de maig publicaré una monografia sobre Estat Català, el partit de Francesc Macià dels anys vint. Ara l’estic enllestint. Després, tinc l’encàrrec d’escriure per l’any que ve una biografia d’entre dues i tres-centes pàgines sobre el president Josep Irla. Tinc un volum molt avançat, monogràfic, sobre els Fets de Prats de Molló. Si l’acabo sortirà l’any que ve, però no tinc pressa. I estic amb l’esquema d’una novel·la que serà més llarga que aquestes dues que he publicat ara. Amb això tinc feina per aquest any i el que ve. Com deia, però, la idea és publicar cada vegada menys llibres de no ficció. Aquesta cada vegada més només té un sentit acadèmic. I amb aquest propòsit no cal fer tants títols. El gruix dels catalans en tenen prou amb els reportatges que es fan a la premsa sobre els llibres de no ficció que es publiquen o a partir de recerca inèdita. L’abast de conèixer la pròpia història es queda aquí. Un llibre d’assaig o biografia en català rara vegada supera la bossa dels tres-cents lectors que s’ho llegeixen tot. Si no són encàrrecs ben pagats, els copets a l’esquena no compensen la molta feina que hi ha en fer-los.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons