Rèquiem per un professor exemplar

Pexels – Pixabay

Llicència Creative Commons

María Hernández-Fernández

Aquesta elegia en prosa celebra Fernando Sánchez Santos (1968-2025) i el seu llegat com a docent, psicòleg, escriptor, inventor, activista i ballarí a través del col·lectiu de dansa integrada Liant la Troca i del documental A Way to B (2022), que desafia la mirada normativa sobre la diversitat funcional.

Litúrgia capacitista. El mestre de cerimònies demana als assistents que ens posem drets com a signe de respecte. Ho diu amb veu neutra, protocol·lària, sense vacil·lar. Al meu voltant, la majoria dels cossos romanen immòbils: cadires de rodes alineades, que han hagut d’esperar fins al final de la passarel·la de bípedes per col·locar-se incòmodament als passadissos i al fons de la sala, gairebé sense visibilitat. Suports, respiracions contingudes, arqueig de celles. Em quedo asseguda com a signe de respecte.

Tota una vida de lluita i reivindicació, i les barreres no han desaparegut. Ni tan sols aquí, el dia del teu funeral, estimat amic. M’havia assabentat de la teva mort uns dies abans, per xarxes socials, mitjançant una publicació de l’artivista Xavi Dua. Com? No m’ho podia creure. Tu, que vas arribar a la meva vida quan era una adolescent mutant, rara, insegura, inadaptada. Tu vas ser la primera persona que em va parlar de les barreres arquitectòniques i del mite de la caverna de Plató. Jo tindria uns catorze anys, no tocava de peus a terra. Comprenia perfectament la teva idea dels murs. Els reconeixia diàriament en la sensibilitat —o en la seva manca— de la majoria d’adults.

Te’n recordes encara o ja has begut l’aigua del Leteu? Eres professor i psicòleg de l’institut l’Alzina (Barcelona), i podíem demanar hora amb tu si ho necessitàvem. El teu despatx era darrere d’una porta, al forat d’una escala, a la planta baixa: no tenia llum natural ni finestres; era molt petit, un zulo on amb prou feines hi cabíem un parell de persones. I tot i així, aquell espai precari era un territori d’escolta radical, perquè educar també significa sostenir una conversa a la penombra. En aquell espai confident, jo podia expressar-me amb llibertat, parlar de deliris i fantasies. Mai no oblidaré la teva veu: poètica, segura i suau. Havia estudiat hipnosi ericksoniana i, en aquella adolescència incompresa, la idea que la paraula pogués obrir altres percepcions em fascinava.

Amb el pas dels anys, la nostra relació va transcendir allò acadèmic i terapèutic: es va convertir en una amistat. Vaig assistir amb entusiasme a la publicació del teu primer llibre de contes, Muerte en seis escenas (Ediciones Áltera, 2000), en la lectura del qual vaig comprendre el dur trànsit del teu pas per l’hospital, després de l’accident que amb tot just 16 anys havia transmutat la teva existència. Anys més tard, em vas posar en valor com a professional. Em vas demanar amb orgull la revisió filològica i la correcció d’estil de la teva primera novel·la, El cómplice necesario (Escribe tu libro, 2008), que em vas regalar amb el disseny d’un punt de llibre automàtic —la teva primera patent— i una meravellosa dedicatòria: “quan l’aprenent es converteix en mestra”.

Veïns del barri com érem, un dia em vaig trobar amb tu pel carrer i em vas dir:

—Estic en una companyia de dansa, vols venir a una classe?

Dit i fet. Recordo que vam anar amb autobús. Et vaig acompanyar a una d’aquelles sessions a la Caldera. Va ser una experiència reveladora. Vaig sentir que podia fluir i experimentar sense sentir-me jutjada. Alguna cosa es va obrir llavors: un esperit de joc, una llibertat inesperada per compartir coreografies i co-crear una poesia del cos. Aquell espai va ser un oasi, un punt de partida i el descobriment d’un llenguatge artístic nou per a mi. Imagino que tu ja ho sabies.

Asseguda aquí, a la sala del teu funeral, percebo amb tanta claredat la violència del “posar-se dret”! Per què no van dir: “ara podeu dansar com a signe de respecte”? I per això, quan els teus companys del col·lectiu Liant la Troca em parlen del documental A Way to B, trobo una porta al mur, aquesta conversa pendent a la penombra, una manera de seguir ballant amb tu. Tot i que el film es va estrenar el 2022, avui el veig com a part del teu llegat creatiu, una obra que segueix respirant i que mereix ser revisitada, per a obrir-se pas enmig d’una època frenètica, sempre ansiosa de novetats i tan disposada a oblidar.

“Parlar, parlar, parlar… dir paraules buides, per omplir espais buits”. El focus il·lumina l’actriu que declama aquest text. “Per què tant parlar? Si el més rellevant és mirar l’altre als ulls i tocar-lo de debò. El més rellevant és… comunicar”. Sagetada directa al cor. Una cosa tan senzilla i tan potent. A Way to B dialoga de manera incòmodament actual amb un present que segueix sense saber com mirar certs cossos. El documental de Jos de Putter i Clara van Gool, centrat en el col·lectiu Liant la Troca, desafia les categories del statu quo des de la força de l’art i la comunitat. No és casual que formés part del cicle de la Filmoteca de Barcelona Per amor a les Arts (2023-2024), una programació que va proposar el diàleg entre el cinema i altres disciplines artístiques com la dansa, el teatre o la música. En aquest context, A Way to B troba un marc especialment fèrtil: la pel·lícula entén el cos com un llenguatge polític i la dansa com una manifestació performàtica del pensament. Cada gest i cada coreografia qüestionen els estàndards normatius que determinen quins cossos són legítims i quins queden fora del relat dominant. L’escenari esdevé així un espai d’afirmació i disputa simbòlica.

A Way to B es construeix com un retrat dansat de diversos membres del col·lectiu català Liant la Troca, fundat per Patricia Carmona i dirigit per Jordi Cortés Molina. La pel·lícula acompanya el grup en la creació i la presentació d’un dels seus espectacles, alternant assajos, actuacions i moments d’intimitat quotidiana. Des de l’inici, el film deixa clar el caràcter híbrid: documental i dansa s’entrellacen i es transformen mútuament, donant lloc a una forma narrativa oberta i orgànica. Les coreografies –tàctils, voluptuoses i estilitzades– ocupen espais diversos: el teatre, el carrer, una plaça, un bosc o l’interior d’un habitatge. Aquests escenaris són extensions del cos i de l’experiència dels intèrprets. Alhora, els ballarins comparteixen amb franquesa les seves vivències personals, marcades per barreres físiques, urbanes i socials que continuen condicionant el seu dia a dia. Els seus testimonis posen paraules al maltractament i als prejudicis soferts, que es contraposen per força transformadora de l’art.

El film no esquiva la diversitat dels cossos: alguns intèrprets ballen amb cadira de rodes, altres caminen amb pròtesis o cotilles d’acer; alguns tenen membres amputats, altres no tenen visió… No obstant això, aquestes realitats mai no es presenten com a límit narratiu, perquè són un punt de partida per repensar el moviment, el desig i la relació amb l’altre. La dansa apareix així com una forma de pensament, una manera diferent de mirar, estimar i comunicar-se més enllà de la paraula.

Estructurada com un recorregut al llarg d’un dia de tardor a Barcelona i rodalies, A Way to B proposa una mirada poc habitual sobre la resiliència i l’amor. La pel·lícula avança entre assaigs finals, actuacions en espais públics i representacions escèniques, i subratlla la idea de la dansa com a llenguatge universal capaç d’interpel·lar l’espectador i transformar mentalitats. Més que documentar un procés artístic, el film convida a habitar-lo. De fet, la proximitat amb què la càmera acompanya el col·lectiu reforça aquesta proposta. El seguiment atent de les diferents personalitats que conformen Liant la Troca genera una sensació d’intimitat poc freqüent, basada en la confiança i el temps compartit, una relació que permet emergir una veritat emocional complexa, feta de fragilitat, humor, tensions i afectes reals.

En definitiva, A Way to B desplaça de manera clara el discurs habitual sobre la diversitat funcional. En comptes d’insistir en la mancança o la limitació, el film posa l’accent a la potència: el gaudi del moviment, el desig de crear, l’energia col·lectiva. La vitalitat que travessa la pel·lícula es nega a convertir les dificultats al centre del relat. Benvolgut Fernando Sánchez Santos, amic i professor, potser aquí s’hi trobi la lliçó més profunda que ens vas deixar: el que roman és una celebració de la vida en comú i de la capacitat de l’art per reforestar la imaginació i re-encantar el món.

___

* Les cites audiovisuals incloses en aquest text s’acullen al dret de cita amb finalitats d’anàlisi crítica d’acord amb la legislació vigent. A Way to B (Jos de Putter i Clara van Gool, 2022).

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons