Triatge educatiu

Imatge creada per IA

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Entenem molt malament, i d’una faisó fetitxista i supersticiosa, la modernitat líquida que ens ha tocat viure. Encimbellem ideologies de lliure mercat i llurs líders carismàtics sense cap mena de reflexió. Els gurus pedagogistes són exactament això: comercials de productes concrets, productes solucionistes que es nodreixen de por social. Zygmunt Bauman, fa vint anys, a Por líquida, sembla que profetitzava el nostre estat social actual, sobretot en relació a la innovació tècnica: “En la fase en què ens trobem actualment, una gran part del «progrés» quotidià consisteix a reparar els danys directes o «col·laterals» causats per intents passats i presents d’accelerar-lo. Les tasques que tenim per davant com a producte d’aquests exercicis de gestió de crisi solen ser menys manejables o «gestionables» que les anteriors. I no hi ha manera de saber quina de les gotes tan àvidament escampades acabarà vessant el got, és a dir, quina de les successives  gestions convertirà definitivament i sense remei la tasca següent en immanejable o «ingestionable»”.

La meva hipòtesi és que la LOMLOE, en el seu desplegament grotesc de gimnàstiques i genuflexions absurdes, va ser la gota que va fer vessar el got de la nostra educació. Atencions individualitzades impossibles, currículums tan inútils com incomprensibles, una ruptura tecnològica que s’ha manifestat com un pelotazo econòmic sense precedents, una autèntica shitstorm oficial d’amenaces i d’incompliments (exemples: les purgues de funcionaris desobedients que va prometre Celaá, l’espanyolització dels nens catalans invocada per Wert, o els reforços acadèmics que havien de compensar les creixents deficiències, promesos tant per Alegría com per la seva predecessora; el màster de dos anys proclamat recentment). Nous excessos, noves utopies que condueixen a la distopia. Els danys causats pel “progrés” irracional ja no es poden solucionar a través de l’homeopatia gerencial i més dosis de pedagogisme infatilitzador. Sens dubte tampoc serviran de gran cosa les injeccions de retrotecnologia neofeudal. Resultaria fins i tot molt més assenyat i adult creure en els Reis Mags que en l’arxifamós informe de Jacques Delors.

El “progrés” ens condueix a situacions no previstes, i tractem de “progressar” únicament per a corregir les “desviacions” dels “progressos” anteriors. I aquesta ha estat la lògica de la política educativa dels darrers 30 anys, maldar per controlar un enfonsament degut en gran part a la innovació desviacionista, fins al punt de no retorn actual, en què el cicle patològic logsista-lomloista ha convertit un servei social bàsic en un caos merament reactiu.

Bauman arriba al moll de l’assumpte quan ens detalla per què els ideals de la Il·lustració han fracassat o semblen haver naufragat actualment: “En contraposició flagrant amb l’estratègia implícita a l’imperatiu categòric de Kant, la racionalitat moderna va progressar cap a la llibertat, la seguretat o la felicitat sense preocupar-se per la mesura en què (de ser possible) les formes de llibertat, seguretat i felicitat eren adequades per a convertir-se en propietats humanes universals. Fins ara, la raó moderna ha estat al servei del privilegi, no de la universalitat, i el desig de superioritat i d’uns carreus segurs per a aquesta superioritat (i no el somni d’una universalitat) han estat la seva força impulsora i la causa dels seus èxits més espectaculars”.

El problema no eren doncs les bases de la Modernitat liberal ni de la democràcia, sinó que fossin utilitzades per emancipar únicament una elit minoritària. La universalitat dels progressos il·lustrats i la seva tasca alliberadora va ser oblidada perquè no tenia sentit millorar la vida de la minoria: la proposta kantiana només tenia sentit si s’aplicava a la immensa majoria. Actualment, l’elit econòmica ha utilitzat les reformes competencials per restringir encara més l’accés a les millores neoil·lustrades. Això es tradueix en tablets i videojocs per a pobres i classes mitjanes malmeses, i especialistes i llibres de text, cultura i accés actiu a les tecnologies per a una minoria exigua. A aquest classisme salvatge se l’està començant a anomenar “Bretxa Cognitiva”. Per al pobre, fast food competencial; per al ric, la filosofia i la capacitat d’alterar la gestió algorítmica.

El que les nostres lleis orgàniques d’educació generen és un triatge educatiu sinistre, paral·lel al que es produeix en l’àmbit de la sanitat. El projecte consisteix a apartar les immenses majories de tot contacte amb el pensament teorètic. L’elit econòmica accedeix a la governança i als llocs de treball directius, mentre que per a la resta de la societat la ciutadania econòmica plena és un horitzó inabastable. La “sorpresa” es produeix quan tornen a aflorar (és clar!) les neurosis mítiques, els conflictes de convivència atiats per polaritzacions diverses, la intolerància i el sectarisme tribal que predominaven abans de la consolidació del projecte il·lustrat. El moralisme pedagogista no aconsegueix contenir aquestes inquietuds desbocades.

Del que es tracta, doncs, és de “planificar” en comptes d’avançar a les palpentes. Redistribuir el coneixement per a redistribuir les rendes. La reforma competencial és el símptoma més clar del pas que hem fet de la democràcia formal a la postdemocràcia de mercat o la seva conseqüència lògica i una mica més degradada: l’autocràcia electoral. Aturar-nos, reflexionar, frenar la ‘innovacionitis‘ tecnocràtica, i deixar de sembrar despotisme populista on hi hauria d’haver educació integral per a futurs ciutadans adults. Ni les purgues ni les retallades i privatitzacions típicament dretanes ni el fals progressisme desconnectat de la realitat no poden generar excuses suficients perquè la situació s’estabilitzi. Una innovació disruptiva ha acabat inutilitzant la nostra principal font de drets civils. Allò que abans servia per generar una ciutadania informada i vigilant, avui fabrica terror consumista i analfabetisme neomedieval. La LOMLOE no era una iniciativa emancipadora, ni tan sols inclusiva, sinó pur acceleracionisme capitalista. L’oralitat no és un estat més pur de consciència que la responsabilitat il·lustrada; saber menys no és saber més, els romanços furibunds del pedagogisme són carn d’acudit, motiu de riota i de meme. L’èxit acceleracionista ha significat el naufragi definitiu dels objectius modernitzadors dissenyats originalment per aspirar a la universalitat.

L’objecte de les futures gestions neoeducatives serà continuar extraient rendes cultivant ignorància entre ruïnes, en cap cas interessos educatius. La lluita és entre capital i escola, no pas entre innovadors i professaures. L’engany fonamental que sense algú que ensenyi hom pot aprendre ja és una carrinclonada ridícula, un fantasma irritant d’una altra època en què la beneiteria i el cinisme podien caminar plegats cap a un futur daurat. Ara ja s’ha vist que aquest futur estava tancat en dispositius de control i producció de malestar. Un sistema educatiu públic no pot oblidar el vector igualitari si vol seguir pretenent semblar democràtic.

No hi ha res per a restaurar, no hi ha res per a accelerar. El que cal és tornar a redistribuir els sabers científics i humanitaris, el cavall de batalla de qualsevol progressisme autèntic, sense canviar la formació pels simulacres instantanis; sense renunciar a l’objectiu que tots els llegats il·lustrats arribin absolutament a tots els aprenents de manera gratuïta i ordenada, sense rebaixes ni succedanis propis d’una terra pública cremada.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons