Per què parlem els humans?

Llicència Creative Commons

David Rabadà

La majoria d’ideologies i religions ens fan agenollar davant el prodigi del nostre pensament abstracte com si fora un regal perfecte de la providència o de l’evolució, però si som lògics i objectius haurem d’admetre que pensem més emocionalment que racionalment, és a dir, ens han fet combregar amb rodes de molí. El pensament abstracte no ha progressat adequadament en la nostra evolució, ans al contrari, ens ha carregat amb molts mals de cap. Ara bé, qui decideixi ignorar-ho potser se’ls evitarà. La ignorància ens fa feliços, o víctimes, ara bé, després no ens queixem de ser ignorants.

Durant l’evolució humana la ment dels sàpiens es va tornar més previsora, abstracta i creativa. En certa manera els nostres ancestres es van tornar més astuts, parladors i dissenyadors. La parla articulada i l’art semblen tenir el seu origen en tot això. En certa manera el camí iniciat per erectus va canalitzar tot l’anterior. La seva cohesió social, les seves necessitats caçadores, les seves habilitats recol·lectores, juntament amb el disseny de millors eines, van confluir en un vòrtex d’aprenentatges que cada vegada invertien més atenció i temps en els seus cadells prematurs amb més antelació en tot allò que programaven.

Avui dia els humans som dels organismes que més ens avancem al nostre futur. Decidim i programem processos a anys vista del nostre present. Els plans de desenvolupament d’un país, les directrius en el nostre sistema educatiu o les inversions de moltes empreses, requereixen anys d’antelació. No hi ha un altre ésser viu en el planeta que ho faci així i van ser els erectus qui ho van incentivar. Això va comportar a conrear i expandir la capacitat d’imaginar el futur, i per tant de la creativitat. Però per a tal fita, i el més important, alguna cosa va permetre millorar aquella creativitat. Aquesta va ser una gesta que en aquest cas anomenarem el PAS, el pensament abstracte sofisticat. Aquest va implicar unes conseqüències biològiques i culturals molt més enllà del nostre passat com a erectus. Amb el PAS es van diversificar les eines, es van planificar millor les migracions i es van gestionar millor els recursos. Sota tot això es va augmentar la taxa de reproducció d’Homo i l’evolució va poder expandir una nova varietat d’aquest. La nova diàspora arribaria amb una espècie que ho canviaria novament tot, la nostra.

Però abans d’arribar a nosaltres mateixos cal preguntar-se quan va començar aquest PAS. Tots els Homo amb una encefalització major que els erectus precedents, van configurar un nou salt evolutiu en el mosaic humà. De fet van superar en tècniques, comunicació i antelació als seus parents antecessors. Tingui’s en compte que existeix una clara relació entre la parla articulada humana i la seva capacitat d’antelació. Una prova la trobem en els xavals sords que no se’ls va ensenyar el llenguatge de signes. Aquests es veuen incapaços de preveure, planificar i reflexionar amb destreses normals. Sembla doncs que sense sintaxi i llenguatge, els humans no ostentaríem una gran capacitat d’anticipació. El PAS ens va regalar el gran pas.

El PAS conté diferents fets relacionats que són l’art, la tecnologia i la parla articulada entre altres. Aquesta última, la parla articulada, consisteix en una cadena de sons que va des de simples fonemes fins a discursos d’alta complexitat. Haver augmentat durant el transcurs de l’evolució el nombre de fonemes, no hauria millorat la nostra comunicació, ans al contrari, hauria confós els missatges entre fonemes cada cop més semblants. El millor va ser construir síl·labes, paraules i gramàtica per a expressar infinits conceptes des d’un nombre finit de fonemes. La parla articulada enllaça fonemes com la essa i la o per a construir síl·labes com “so”, per després concatenar síl·labes com la “so” i la “pa” per a compondre paraules com “sopa”, per novament lligar paraules amb verbs per a descriure accions, i posteriorment sumar-hi complements indicant quan, com i on succeeix alguna acció, encara que amb això ens quedem curts si ajuntem moltes oracions per a confeccionar històries i relats que, com deia Popper, expressaran emocions, avisaran als altres d’alguna cosa, descriuran coses no presents i argumentaran les raons d’una decisió. En tot això, i des d’uns pocs fonemes hem articulat un sistema de comunicació capaç de transferir infinits missatges, parlar amb nosaltres mateixos, potenciar l’autoconsciència i millorar la relació amb els altres.

Però això no queda aquí, aquesta capacitat permet ordenar pensaments lògics per a millorar la capacitat d’antelació. Provi sinó a cavil·lar algun argument complex sense paraules i s’adonarà que el seu cervell no sabrà treballar amb eficàcia. És més, la parla articulada millora la intel·ligència dels individus, ja que els cervells més conreats aconsegueixen un nivell de connexió neuronal cinc vegades superior als de la resta. La infància ostenta una gran flexibilitat cerebral encara que els adults, amb més sabers, poden continuar imaginant per a repensar millors les planificacions. En altres paraules, utilitzar el cervell incrementa el nombre de connexions neuronals i la seva intel·ligència. Avui dia sabem que els mateixos circuits cerebrals associats a la recompensa, al sexe i a altres emocions vinculades al plaer, son utilitzats en l’aprenentatge de la parla, la motivació i la capacitat memorística. En això l’autoconsciència, o emulació d’un mateix, ens va permetre preguntar-nos pel nostre alfa i omega, d’on venim i cap a on anem, sorgint així les religions i les creences en el més enllà. Creativitat, consciència i llenguatge sempre han estat molt lligats.

Si fem un resum aproximat de la parla durant la seva evolució la cosa podria quedar més a menys així. Molt probablement els australopitecs es van mantenir en el nivell de fonemes sense sintaxis ni cap gramàtica. Potser erectus va arribar a la construcció de paraules sota una sintaxi fonamentada en la repetició infantil com mama, papa, tata, iaia i d’altres. Ara cal preguntar-se qui va ser realment el primer a desenvolupar la parla articulada amb el seu PAS associat. Alguns, com Yuval Harari, han dit que la parla articulada només és una innovació cultural dels sapiens i que altres avantpassats no la posseïen. Afegeixen que això va ocórrer fa uns 40.000 anys quan sapiens va sofisticar el seu art rupestre i el seu pensament simbòlic. Però què diuen les proves? Doncs tot el contrari.

La visió de Yuval Harari neix de la seva creença en una parla articulada recent, però no pas de les proves fòssils i arqueològiques. La parla articulada va ser molt anterior als sapiens de fa 40.00 anys per diferents raons. Prèviament totes les llengües del món tenen uns trets en comú que ens indiquen un origen molt primitiu de la parla articulada. Primer, tots els idiomes es regeixen per una mateixa sintaxi de subjecte, verb i predicat. Segon, l’anàlisi de totes les parles terrestres i l’anàlisi genètica dels seus parlants, determinen que alguns grups africans son els més separats i sense connexió amb la resta. És a dir, la migració dels sapiens des d’Àfrica, i molt abans dels 40.000 anys, va evolucionar amb idiomes propis cap a altres llengües, tot esborrant el seu passat i vinculacions antecedents. Tercer, el gen FOXP2 dels primers sapiens ha estat determinant per a desenvolupar en tota la humanitat la capacitat de la parla articulada, això vol dir un caràcter compartit fa potser més de 400.000 anys. És més, existeix coincidència a gran escala entre famílies lingüístiques i grups genètics mundials, incloses les llengües sorgides de la parla entre nens no culturitzats, les criolles. Quart, en tots els idiomes, subjecte i verb es coordinen per a donar major simetria i nitidesa al missatge sortint. Cinquè, l’aprenentatge de tota llengua es dona molt ràpid en totes les cultures i durant la més primerenca infància, un fet que ve de lluny. I sisè, sabem per nens sols i sense contacte amb la parla articulada, que aquests perden tal capacitat d’aprendre-la a partir d’una certa edat, un tret innat que vam compartir amb els Homo més primitius.

Comptat i debatut, la parla articulada posseeix una enorme base genètica en tots els sapiens, és a dir, era un tret compartit entre nosaltres i els nostres antecessors. La gran pregunta llavors continua sent quan i amb qui va evolucionar la parla articulada. Per a això cal viatjar a un passat molt més enllà dels 40.000 anys defensats per Harari.

___

Els erectus marxen de viatge

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons