LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

Un mínim de respecte

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Tot i no haver-hi cap possibilitat d’un gran pacte per l’educació al nostre país -coses de la política de trinxeres, de la política barroera-, sí que convindria almenys acordar un mínim de respecte pel que fa al tracte als professors i al personal dels centres, normes contundents que llancessin missatges inequívocs als alumnes i als seus pares, algunes d’aquestes línies vermelles de què tant es parla, però que res se’n fa.

Creixen sense parar les agressions al professorat: el pitjor és que potser ja ens hi hem acostumat. El cas és que un és més del parer que a partir d’aquí no hi ha res del que s’hagi de parlar. Per què hauríem de parlar de PISA, del declivi de la comprensió lectora o de les matemàtiques mentre hi hagi sobre la taula pedres, pals i fins i tot punyals. Que sí, que hi ha circumstàncies de l’alumnat que són dramàtiques, i que també els criminals tenen fills: però l’escola ha de ser un bastió contra la violència, el més poderós que es pugui concebre.

Tampoc no hi ha res més a parlar si hem de seguir bregant amb agressions verbals; i és que hi ha insults que ja s’han normalitzat. Deia fa poc més d´un any el CSIF que el 79% dels docents han patit agressions físiques, verbals o amenaces de l´alumnat i el 64% reconeix violència freqüent entre estudiants. Gràcies a l’esgotament de certs directors de centre i les veleitats «criptohippies» d’alguns que diuen que la inclusivitat inclou això, no hi ha un front comú per combatre aquesta infàmia; mentrestant, ja estem començant a copiar els nord-americans en alguns llocs en allò dels detectors d’armes.

Un mínim de respecte fa possible ensenyar, fora d’això no hi ha res. Caldrà pensar els mètodes i el règim de sancions, però l’escola, que per la seva diversitat s’ha d’assemblar a un barri obrer (és el sòcol de la democràcia), per la seva missió s’ha d’assemblar a un temple. En un espai així tot acte de violència, física o verbal, cal veure’l com un sacrilegi. Car si es vol —de debò— que l’escola sigui el regne de l’oportunitat, de la creació d’horitzons, ha de ser la primera a repetir insistentment que no hi ha espai a l’empresa o a la polis per a les agressions.

No ens falten protocols –moltes gràcies, n’estem servits–: ens falta vergonya. Perquè vergonya és el que haurien de sentir els qui participen o fan la vista grossa davant d’aquests atropellaments. Per això cal que algú, encara que només sigui alguna vegada, digui als xavals i les seves famílies i als professors que al món el més important no són els drets, sinó els deures. Els drets són paper mullat quan no es reconeixen els deures. No es pot viure en una societat ni en un centre on cadascú campi al seu gust; per haver-nos cregut que la llibertat era això —l’absència de responsabilitats— ara hi ha un nombre creixent de desaprensius.

Fa falta un front comú contra les ingerències dels pares. Hi ha d’haver canals qualificats per fer arribar les reclamacions, i la via legal està expedita per a tothom que cregui que s’han conculcat lleis; però un pare no es pot moure per un centre com si estigués a casa seva. Cal dir-ho més i més contundentment: un pare no és un client, no diguem ja el seu fill. De la hiperexigència d’aquests sense la seva concomitant responsabilitat prové la porció més gran dels nostres mals, que no capgirarem fins que el respecte torni a ser el moll de l’os del projecte educatiu.

Però com totes aquestes coses, d’estricte sentit comú, les hem polititzades, aleshores n’hi ha molts que s’empatollen a discutir sobre el sexe del àngels, quan el que toca és fer pinya com els espartans. Si seguim sense fer-ho, d’aquí ben poc veurem com comencen a petar altres costures. I aleshores arribarà l’aventurer polític de torn, un Trump de la vida, a dir que l’aigua mulla i no donarem per a ploramiques. No es pot ensenyar a qui no et respecta, punt i seguit, tampoc no pot ensenyar qui no respecta, punt i apart.

La paraula «respecte» prové del llatí respectus, derivat de la família de specere, «mirar»: respectar és tornar a mirar. Aquesta segona visualització contribueix a identificar en els altres allò que és humà i ens converteix en el mateix. Per això de vegades és bona idea que als centres hi hagi uniforme, o almenys aquesta és la seva millor raó: recordar la nostra radical igualtat, la nostra dignitat constitutiva. Tota falta de respecte és un intent estúpid de significar-se, de col·locar-se per sobre, d’imperar sobre un altre. En un món cada cop més desigual, aquest és el repte que se’ns imposa: tornar a convertir l’ofici d’ensenyar i el deure aprendre en una fèrria comunitat entre iguals.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons