L’escola inclusiva: un experiment fallit?

Algú s’atreviria a construir un pont de Barcelona a Mallorca i després deixar-lo a mig fer per falta de pressupost? / Foto creada mitjançant IA.

Llicència Creative Commons

Josep Oton

S’atribueix a l’antropòloga Margaret Mead una anècdota sobre l’inici de la humanitat. Quan se li va preguntar quin va ser el primer signe de civilització, hom esperava que es referís a un estri, una tècnica o una manifestació artística. En canvi, la seva resposta no va ser cap eina, sinó un fèmur fracturat i curat. Aquest os soldat indicava que algú va ajudar una persona vulnerable a sobreviure i recuperar-se, en lloc d’abandonar-la i deixar-la morir. Aquesta resta paleontològica assenyala el naixement de la cooperació i de l’ètica de la cura, que, al seu torn, marquen el començament de la civilització humana.

A hores d’ara, la preocupació pels qui pateixen especials dificultats a la vida és un signe evident del progrés moral de la nostra societat. El sistema educatiu es fa ressò d’aquesta sensibilitat envers els més vulnerables. D’aquí que ningú discuteixi el dret de tothom, no tan sols a ser cuidat, sinó, també, a rebre la formació acadèmica que li permeti desenvolupar-se com a persona i com a ciutadà.

Ara bé, si l’acord sobre l’escolarització del conjunt de la població, inclosos els qui manifesten alguna discapacitat, és unànime, no existeix el mateix consens a l’hora de determinar com fer-ho.

Aviat farà deu anys que la Generalitat de Catalunya va aprovar el decret de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. El criteri bàsic defensat en aquesta norma és el següent: tots els alumnes s’han escolaritzar en centres educatius ordinaris i, excepcionalment, les famílies poden sol·licitar l’escolarització dels seus fills en un centre d’educació especial.

Aquest caràcter excepcional dels centres d’educació especial i la voluntat d’atendre l’alumnat amb necessitats educatives particulars en els centres ordinaris s’ha convertit en el gran cavall de batalla. Mentre uns consideren que promoure l’educació especial és defensar un sistema segregador, altres denuncien que atendre l’àmplia diversitat en una mateixa aula és inoperatiu i, fins i tot, contraproduent. Tal vegada es vol derivar el debat a un dilema ètic, però, de fet, es tracta d’una qüestió metodològica que cal avaluar.

Després de deu anys d’aplicació, els resultats haurien de mostrar la conveniència, o no, d’aquest model. Ara bé, s’estan fent estudis pertinents per saber com ha funcionat l’escola inclusiva? Disposem d’evidències que demostrin si l’alumnat amb necessitats especials està millor atès en els centres ordinaris?

Quan es plantegen aquestes preguntes sovint la resposta és la mateixa: la idea és correcta, però manquen els recursos suficients. Tanmateix, si una idea és bona sobre el paper, però no ho és quan es porta a la pràctica, segurament la raó no és altra sinó que la idea, de fet, no és tan adient. Dir que la realitat no s’adapta a la idea implica defensar un idealisme ingenu o, pitjor encara, totalitari.

Algú s’atreviria a construir un pont de Barcelona a Mallorca i després deixar-lo a mitges per manca de pressupost? No acusaríem els polítics de malbaratar recursos i expectatives? No pensaríem que ens estan venent una idea brillant per sortir a les portades dels diaris? No consideraríem que es tracta d’una fake news? Engegar un projecte sense els recursos necessaris és una temeritat, una irresponsabilitat i una estafa.

Potser l’escola inclusiva és un anhel col·lectiu admirable, però, tal vegada, inviable. Sovint, apliquem a l’ensenyament idees insostenibles en altres àrees. Algú s’imagina transformar els Centres d’Atenció Primària en Centres Mèdics d’Atenció Integral on es practiquessin tractaments clínics mentre es tanquen els hospitals? Algú pensa en una acadèmia d’idiomes on, per fomentar la germanor, s’estudiés en la mateixa aula català, anglès, francès, alemany i xinés? O un entrenador que hagués de preparar alhora i en la mateixa pista esportiva els jugadors de futbol, bàsquet, rugbi i handbol? Una cosa són les idees i una altra la realitat. Els nostres infants i joves mereixen ser atesos segons les seves necessitats, no segons principis teòrics dissenyats en un despatx.

El fet és que, deu anys després d’imposar-se una metodologia pedagògica que ha modificat substancialment el model educatiu, ningú està satisfet ni veu que hagi funcionat. Els docents estan desbordats i l’alumnat no està ben atès, ni uns ni altres. Tant d’esforç no ha servit per a gaire. Els nivells han baixat. Les famílies estan insatisfetes.

Molts pensen que si s’invertissin més recursos aniria millor, o no. Però, potser, el problema no sigui només de finançament, sinó de viabilitat del model. Per tant, el que sí fa falta és avaluar l’opció metodològica de l’escola inclusiva i rectificar si cal. Mentrestant, el sistema està naufragant i molts infants i joves no reben l’atenció que mereixen i necessiten, perquè ens obcequem en defensar una idea, no unes persones.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons