El cavall de Cal·lígula (Educació i democracia II)

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Que el que escau a una democràcia sigui que tot ciutadà pugui accedir a una educació de qualitat no significa que això sigui democratitzar l’educació, ni que la validesa del segon principi de termodinàmica es pugi decidir ara per sufragi universal o que el seu ensenyament hagi de ser o pugui ser democràtic.

Per això, quan hom diu que s’ha de democratitzar l’educació, és talment com si hom digués que el rei de França és calb; ni França té rei, ni tampoc és democràtic ni antidemocràtic que la validesa d’un enunciat científic no es decideixi per afinitats, emocions, interessos, preferències o votgacions, sinó per la seva fonamentació epistemològica; I és que, a més a més i ja que hi estem posats, doncs tampoc sembla que l’escolarització obligatòria sigui massa democràtica. De fet, allò genuïnament democràtic seria que l’escolarització fos com el dret a vot, que es pot exercir o no, segons lliurement es decideixi. Això seria sens dubte d’un escrúpol democràtic incontestable. Tanmateix, haurem d’admetre que com a idea és una ximpleria i que ningú amb dos dits de seny negarà que l’escolarització obligatòria és un avenç social incomparable i inexcusablement necessari per a la formació dels futurs ciutadans d’una democràcia.

En aquest sentit, si per democratitzar l’educació s’entén la liquidació del principi d’autoritat acadèmica, llavors estarem alhora alterant també la relació entre els termes del binomi docent/discent, el nucli al voltant del qual es basteix l’escola, la qual cosa implica que els objectiu i la funció de l’escola es veuran també alterats. I és llavors quan l’escola deixa de ser-ho, ras i curt, malgrat que la continuem anomenant així. Com quan Calígula va nomenar senador el seu cavall: la paròdia grotesca de què es va servir aquest emperador per escenificar la fulminació del senat. Se’l va seguir anomenant senat, sí, però ja no exercia de tal i així ho va entendre tothom, fins i tot els senadors que, per salvar la pell, van aplaudir el nomenament del semental fins i tot amb les orelles.

I és que, la veritat, aquesta dèria que certes tendències pedagògiques tenen de posar en relació la democratització de l’educació amb l’alteració dels elements constitutius del binomi docent/discent és més aviat sospitosa. Molt especialment si tenim en compte que molts altres binomis, com ara metge/pacient, director d’orquestra/instrumentista o entrenador de futbol/jugador, per citar-ne només alguns, no és pas que siguin tampoc constitutivament gaire democràtics, la qual cosa no sembla tanmateix preocupar ningú gens ni mica. Sembla doncs una fixació que ens fa pensar que només és el transsumpte d’un projecte de més envergadura, l’objectiu del qual no pot ser un altre que acabar amb la transmissió de coneixement a l’escola; o sigui, acabar amb l’escola. Però ja és prou democràtic això? A veure.

Sense ànim de ser exhaustius, Extensivament, s’entén per democràcia aquella forma d’organització política que consisteix a designar els governants per part de la ciutadania mitjançant un procediment de votació legalment regulat. El caràcter representatiu dels governants prové llavors de la seva condició d’electes. Des de la Il·lustració, això és conceptualment inseparable de la noció d’estat de dret, és a dir: la separació dels tres poders de l’estat -executiu, legislatiu i judicial- i la seva submissió al marc legal vigent, a l’imperi de la llei. La democràcia no és, doncs, vista així, una ideologia o una proposta política, sinó les regles del joc sota les quals té lloc la designació dels governants, el debat i l’acció política.

Pel que fa a l’elecció dels governants, una democràcia funciona, efectivament, de baix cap a dalt, però el retorn, l’acció de govern, és en sentit invers, de dalt cap a baix. La legitimitat democràtica d’un sotssecretari o d’un funcionari públic -un jutge, un militar, un professor, un policia municipal…- no deriva d’haver estat elegit en uns comicis per al lloc que estan ocupant, sinó d’haver estat nomenats per l’òrgan de govern de l’administració corresponent, d’acord amb el procediment legal establert i dins els seus àmbits d’incumbència. No parlem, doncs, de democràcia directa o de democràcia assembleària, sinó d’una democràcia parlamentària en un estat de dret.

Si, en canvi, entenem la democràcia intensivament, aleshores no estem parlant (només) de les regles del joc que marquen l’espai en què es produeix l’acció política, sinó d’una ideologia que planteja un altre model d’organització social d’acord amb el qual la unitat sobirana de presa de decisions -l’assemblea legislativa, el parlament, l’assemblea popular o l’ens que sigui- es reprodueix a escala en tots i cadascun dels àmbits de gestió i decisió que vulguem imaginar. És a dir, una «microdemocràcia», on totes les institucions funcionen d’acord amb una estructura de presa de decisions per deliberació, votació i elecció de representants –amb mandat imperatiu o no– per part de tots els membres dels col·lectius implicats a la instància en qüestió, sigui aquesta la que sigui –una escola, un hospital, una fàbrica, un diari, un jutjat…

Posem ara tot això en relació amb el que vam veure a l’article anterior. Sembla clar que la noció de “democràcia educativa” va molt més enllà que la d’educació democràtica  o per a la democràcia. Això perquè en el cas de la primera, l’exigència és que el sistema educatiu propi d’una democràcia també sigui el d’una estructura que es regeixi en tots els aspectes per criteris de funcionament intern de representativitat electiva o assembleària a nivell decisori. És cap a aquesta tendència o propensió que apunten afirmacions tan tòpiques entre pedagòcrates i diletants de tota mena, com ara que cal democratitzar l’educació, o, pujant-ne la intensitat, que ensenyar és un acte repressiu, raó per la qual, és clar, cal democratitzar-la urgentment.

Nogensmenys, en enredar-nos amb aquestes disquisicions estem deixant completament de banda una consideració fonamental: el caràcter prepúblic de l’educació, sobre el qual tant insistia Hannah Arendt. I el que passa llavors és, simplement, que l’esfera d’allò polític envaeix la del prepolític, que ni ho és ni ho ha de ser. L’ensenyament de les regles del joc es canvia per la immersió en el propi joc sense més ni més. Però el problema és que per això no calia haver inventat l’escola. I efectivament, el que queda ja no és escola, encara que se la segueixi anomenant així.

Perquè aleshores l’escola queda instal·lada sota una condició que se li imposa amb caràcter previ, a priori, una exigència que no pot complir si no renuncia a la consecució de les seves finalitats i funcionalitat. Tot això fiat a la molt confiada esperança que els nens, per ells mateixos, desenvoluparan pels seus propis mitjans llurs propis processos educatius, el desenvolupament dels quals els adults només cal que (imperceptiblement) afavoreixin i procurin vehicular. Això pressuposa necessàriament, una de dues, o bé la ferma creença en una maduresa infantil que ja voldrien per a ells molts adults -especialment els que proposen aquestes bajanades-, o bé apostar per la plena introducció de l’escenari del món adult a l’infantil i adolescent, considerant els educands com els adults que (encara) no són.

Dos plantejaments només aparentment contraposats, però que al final desemboquen al mateix mar. Una beneita ingenuïtat flower power d’arrel rousseauniana en el primer cas, que sembla descansar sobre la ferma creença en la innata bondat natural humana i que una comunitat infantil apartada de la tutela adulta desenvoluparà per si mateixa unes dinàmiques que, per la seva pròpia naturalesa, tendiran cap a una societat adulta fins i tot sensiblement millorada. I una fal·làcia en el segon, ja que en eliminar del binomi docent/discent el principi d’autoritat que li és inherent, s’imposa implícitament al seu lloc el del model que el desplaça, i queda així alterat i impedit d’exercir la seva funció originària de, tot seguint amb els termes propis de Hannah Arendt, transmetre la tradició. És llavors quan el cavall de Calígula fa la seva entrada triomfal a l’escola.

Ens queda per veure on condueixen aquestes dues variants del model de «democràcia educativa»: hi dedicarem el proper article.

___

Educació i democràcia: «democràcia educativa» o «educació democràtica»?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons