La congelació de places al concurs de trasllats: quan el decret de plantilles serveix a l’interès privat

Imatge creada per IA.

De la congelació sistemàtica de vacants a la picaresca del barem: la fractura entre l’estabilitat dels centres i el patrimonialisme de les direccions. 

Llicència Creative Commons

Xabier Ferrer Meseguer

Al voltant d’aquestes dates, coincidint amb l’inici de la tardor, s’activa un dels rituals burocràtics més desconeguts, opacs, però determinants del sistema educatiu públic: des de cada Servei Territorial —i sota les directrius del Departament d’Educació— es demana a les direccions dels centres –no als equips directius– que indiquin quines places vacants han de sortir a concurs públic. A partir d’aquí, es produeix una mena “d’estira-i-arronsa” on les direccions demanen si algunes d’aquestes places es poden quedar al calaix un parell de cursos més o, fins i tot, si poden fer un canvi de catàleg, és a dir, fer que no surti a concurs una plaça “X”, sinó la plaça “Y”, per compensar-ho. És, doncs, en aquesta avantsala del Concurs General de Trasllats -concretament, en aquesta presa de decisions que el Decret 39/2014, de 25 de març, de millora de la gestió de la determinació de les plantilles de docents (el conegut popularment com a Decret de Plantilles)- que es diposita en exclusiva a les mans de la direcció de torn, on es produeix una de les perversions més grans i menystingudes de la nostra funció pública.

Des de fa més d’una dècada, coincidint amb una onada massiva de jubilacions de la generació del baby boom, hem assistit a un fenomen curiós i altament preocupant: la congelació sistemàtica de places que han quedat vacants i que, any curs rere curs, eren ocupades per professorat PP, CS o bé interí. Al·legant suposades necessitats de «projecte propi», de «perfils específics» impossibles d’encabir en una especialitat clàssica o de «continuïtat pedagògica», moltes direccions han estat optant per retirar del Concurs de Trasllats places que, per qualsevol lògica de gestió transparent, haurien d’haver estat obertes al conjunt del cos docent.

Tanmateix, el context actual ha fet saltar totalment les costures d’aquest model clientelar. Després dels processos extraordinaris d’estabilització —mitjançant els concursos de mèrits i les oposicions massives derivades de la Llei 20/2021—, ens trobem amb milers de nous funcionaris de carrera que, oficialment, tenen una plaça garantida però que, a la pràctica, continuen sense una destinació definitiva, fet que els fa esdevenir, tal vegada sense que ho pensin, docents atrapats en una provisionalitat endèmica i que, en certs casos, es troben condemnats a fer centenars de quilòmetres setmanals de desplaçament, a haver de carregar amb la incertesa familiar i a dependre, any rere any, de la benvolença de la direcció de torn que acabarà decidint si els renova, o no, la seva estada al centre amb criteris molt discrecionals.

Arribats a aquest punt, cal posar el focus sobre un dels punts cecs més evidents del sistema: el clar conflicte d’interessos que s’amaga darrere de la gestió de les plantilles davant la qual no podem cloure els ulls, malgrat que es tracti una realitat incòmoda, que pot passar, i que, de fet, passa als despatxos de direcció. Plantegem-nos un cas que podria ser recurrent: un docent que assumeix la direcció d’un centre en el qual no hi té la destinació definitiva. Com a màxim responsable de la plantilla d’aquell centre, aquest director té la potestat legal de proposar quines places es bloquegen i quines surten a concurs. Durant anys, mentre va acumulant punts de manera automàtica -gràcies a la seva experiència i per l’exercici del càrrec directiu, entre d’altres-, la plaça que ell mateix ocupa, i que desitja consolidar, es manté convenientment congelada i, per tant, ningú de fora pot optar-hi perquè, lògicament, no es pot atorgar una plaça que no s’ofereix.

Però, vet aquí el miracle: passats uns anys, quan aquest director fa números, calcula en silenci el seu barem i sap que frega una xifra pràcticament inaccessible per a gairebé qualsevol mortal —pensem en aquells 180 o 220 punts acumulats a força de la seva experiència docent, però també del càrrec ocupat—, aquella plaça que durant tant de temps havia estat congelada, de sobte, «es descongela» màgicament i surt publicada al Concurs de Trasllats. Si no hi ha ningú amb més punts, el resultat final és, òbviament, un vestit a mida en un concurs de fireta on l’adjudicació està cantada abans d’obrir-ne les pliques en un sistema i on la pròpia Administració actua, simplement, com a convidada de pedra, mirant cap a una altra banda mentre s’instrumentalitza el procediment públic en benefici privat. Aquest fet perverteix, doncs, i instrumentalitza, un cop més, el Decret de Plantilles. Ara bé, què comporta, de retruc, aquest fet? Doncs que especialment en especialitats on hi ha pocs docents (francès, llengües clàssiques, tecnologia…), l’accés a aquell centre pot esdevenir impossible de per vida.

Aquesta deriva no es limita només a les cúpules directives, sinó que, a més, ha impregnat tota una cultura de «tactisme» i de picaresca entre certs sectors del professorat. Hi ha qui prefereix renunciar sistemàticament a demanar una destinació definitiva en centres d’alta complexitat o de perifèria i prefereix la comoditat d’una comissió de serveis o d’una plaça a títol precari, a l’espera que la combinació de punts i de calendaris li ofereixi la destinació somiada a prop de casa. Aquest fet crea, de nou, una xarxa d’afinitats i de fidelitats malenteses que destrossa els principis d’igualtat, d’equitat, de mèrit i de capacitat que, sens dubte, haurien de presidir l’accés a la funció pública.

Ara bé, mentre l’Administració continuï amagant-se darrere d’un fals principi d’autonomia de centres i segueixi delegant un poder absolut, i sense contrapesos, en les direccions, el Concurs de Trasllats seguirà essent una ficció burocràtica on qui compleix les regles del joc sovint acaba escaldat. Per tant, l’Administració no pot omplir-se la boca amb discursos grandiloqüents sobre la «qualitat de l’ensenyament públic», sobre la «fidelització dels equips» i sobre el benestar laboral mentre s’estan mantenint milers de docents en un pelegrinatge territorial absurd, en gran mesura per protegir els interessos i els calendaris particulars d’uns quants privilegiats.

Així doncs, la solució passa, ineludiblement, per una revisió valenta i profunda del Decret de Plantilles que permeti retornar la transparència als centres, establir mecanismes externs de control sobre la congelació de vacants i obligar a treure a concurs totes les places –ordinàries, perfilades o estructurals creades ad hoc– de manera automàtica,  perquè de res serveix aprovar lleis d’estabilització al BOE si, en la pràctica diària a l’aula, els despatxos continuen funcionant com una finca particular.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons