L’educació robada: per què el cientificisme evidence-based no pot trobar el que busca

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Alfonso A. Gracia Gómez

Situem-nos al París del 1844. La policia busca desesperadament una carta. No és una missiva qualsevol, es tracta d’un document d’alt valor polític sostret de les cambres reials pel ministre D., que segurament pretén utilitzar-la per a fer un xantatge. El prefecte, encarregat de localitzar l’objecte, ha organitzat un dispositiu de cerca extraordinàriament exhaustiu amb què pretén rastrejar cada mil·límetre de l’estança on s’allotja el sospitós. Els seus agents tenen l’ordre de perforar les potes de les cadires amb agulles, desmuntar a peces cada moble i examinar l’entaulat del sòl amb lupa. Després de diversos dies, no queda un racó de l’edifici que no hagi estat analitzat minuciosament. Tot i això, la carta segueix sense aparèixer.

Aquest és l’escenari traçat per Edgar Allan Poe al seu famós relat La carta robada, obra que ha suscitat innombrables estudis a causa de la nitidesa amb què exposa un error epistemològic dominant en gran part de la investigació psicològica i educativa dels segles XX i XXI. El procedir del prefecte està condemnat al fracàs perquè s’obceca a trobar un rastre material, una pista, a partir d’una metodologia estandarditzada que pretén esgotar la realitat mitjançant la inspecció del racó més mínim. Podem dir que el prefecte de policia és un empirista.

Una recerca exhaustiva s’esgota en la seva pròpia meticulositat. Davant la insuficiència de tal manera de procedir, el text de Poe introdueix la figura del detectiu Dupin, que es regeix per principis metodològics radicalment diferents: per ell, l’eficàcia d’una indagació no depèn de la minuciositat de l’escrutini; no n’hi ha prou de mirar, sinó que a més cal desxifrar les intencions de qui, en aquest cas, ha amagat l’objecte. Així, a diferència de la inspecció tècnica de la policia, Dupin fa un exercici d’introspecció intel·lectual que tracta de donar resposta a una pregunta clau: com es pot amagar un objecte davant de qui el mira a través d’una lupa?

En aquest canvi de perspectiva es produeix l’encontre entre dues maneres irreconciliables d’entendre la realitat: Dupin ja no cerca rastres físics, sinó que interpreta l’escena. Per això, mentre el policia només és capaç de veure signes (objectes definits per la seva ubicació espacial i amb un significat unívoc i predictible), el detectiu comprèn la realitat d’acord amb una «lògica dels significants». En aquesta, les marques ja no estan subjectes a una significació fixa i aïllada, sinó a una estructura de pensament de què depèn el sentit. En poques paraules, Dupin es comporta com un racionalista.

Seguint aquests preceptes, el nostre detectiu adverteix que el lladre ha aconseguit burlar l’escrutini policial mitjançant una estratègia senzilla: en comptes d’amagar la carta (que és el que se n’esperava), ha decidit exposar-la. L’ha deixat a la vista de tothom, arrugada i tacada en un targeter, de manera que el document es presenta com allò que no és, camuflat sota l’aparença d’una deixalla intranscendent. Per recuperar-la, Dupin només ha d’elaborar un plec similar que substitueixi l’autèntic i reprodueixi l’engany, aquesta vegada, no davant la policia, sinó davant del ministre mateix que va perpetrar el robatori. La carta ha aparegut.

Així doncs, no és atzarós que Dupin sigui francès, ja que encarna aquesta nissaga de pensament que en filosofia anomenem «continental». Segons aquesta tradició, el saber és molt més que una correspondència entre la paraula i la cosa; consisteix, sobretot, en una operació de l’enteniment mitjançant la qual un subjecte constitueix la realitat. El món esdevé talment per a nosaltres mitjançant una intervenció que proposa una lògica de caràcter exhortatiu: una estructura que dota d’arquitectura l’experiència.

A la riba oposada se situa la tradició anglosaxona, marcada per aquesta lògica policial tan característica de l’empirisme contemporani. Des d’aquesta tradició es tendeix a dictaminar que la veritat d’un asserció depèn de la perícia de l’investigador per amuntegar proves, com si es tractés d’un litigi judicial. D’aquesta manera, lluny d’aproximar-nos al que busquem, la investigació contribueix inadvertidament a amagar els processos lògics de configuració subjectiva implicats en tota producció de coneixement i, molt especialment, aquells que defineixen el tipus de relació intersubjectiva en què consisteix l’aprenentatge.

Aquest és el fonament filosòfic dels corrents autodenominats evidence-based: un model hereu d’una tradició analítica (potser mal entesa) que redueix el llenguatge a mera verificació i n’extreu la pretensió de ser l’única manera de coneixement cabal; una autoritat que s’arroga en presentar-se com a única posició capaç de defensar un saber científic provisional i perfectible. Així, eleven la seva reducció del coneixement a la dada com a blindatge davant d’un «enemic dogmàtic» inexistent; un miratge que en realitat prové de la seva pròpia incapacitat per comprendre que el coneixement mai no és una dada nua, sinó que depèn necessàriament de les estructures subjectives que el configuren o, millor dit, que el constitueixen.

Tot i la seva inconsistència, la creença que qualsevol metodologia aliena a la mera recerca de la dada és dogmàtica està molt estesa. Contra això, cal assenyalar que cap autor de relleu —tampoc al si del racionalisme— ha defensat mai que les descobertes científiques siguin definitives o que l’experiència no hi tingui pes. Tot i això, l’oposició entre racionalistes «dogmàtics» i empiristes «fal·libles» ha servit per alimentar quadres sinòptics útils per a la divulgació escolar, però basats en una dicotomia tendenciosa. No és possible formular una teoria cabal del coneixement que es desentengui del que forma part de la seva pròpia definició: el saber científic ha de poder corregir-se i ampliar-se, i per això tota epistemologia ha intentat explicar la manera com s’esdevé aquest procés. D’aquesta necessitat no se n’obliden els racionalistes; sí que ho fan, en canvi, els que avui promocionen l’ús heurístic de la intel·ligència artificial generativa. Aquests models representen la culminació dels valors empiristes, perquè entenen el coneixement com el resultat d’un càlcul de probabilitats sobre seqüències desordenades de dades; un procedir que, per això mateix, prescindeix de les lleis lògiques subjectives necessàries per configurar un sentit.

Paradoxalment, no és la concepció racionalista, sinó l’empirista, la que tendeix a oblidar la condició provisòria del saber científic. Ho fa a l’empara d’una definició clàssica del coneixement que es remunta a Plató, segons la qual consisteix en una «creença veritable justificada». A partir d’aquesta fórmula, l’afany probatori de l’empirisme contemporani se centra gairebé exclusivament en la justificació, la qual identifica precipitadament amb el mètode científic. Amb això, s’apropia del prestigi d’autors com Descartes o Galileu, però ignora la veritable naturalesa del rigor metodològic que aquests van encarnar. Per al racionalisme clàssic, el mètode no compleix una funció merament justificativa —al contrari del que semblen entendre els empiristes actuals—, sinó fonamentalment heurística: és la racionalitat la que permet descobrir la veritat que s’amaga sota l’aparença del probatori. No és només que els sentits ens enganyin; és que les dades, sense aquesta «llum de la raó», no tenen cap significat.

La demostració científica no s’ha d’entendre com el «segell de qualitat» d’un procés de recol·lecció, sinó com el motor que torna visible allò que abans era opac. En reduir el mètode a una mera força probatòria externa, el paladí de l’empirisme evidence-based oblida que l’acumulació d’indicis és per si sola estèril. No permet descobrir res perquè no té la llei lògica que dota de visibilitat l’objecte; en canvi, converteix la dada en un fetitxe i ignora que, sense la llum de l’entesa, un rastre no és res més que soroll. El mateix Hume, com a bon empirista, ja va assenyalar que la repetició dels fets no mostra regularitats, sinó que com a màxim genera un hàbit. No obstant això, el costum mai no pot constituir, per si mateixa, una operació autènticament demostrativa ni, encara menys, inventiva.

Arribats a aquest punt, es fa imperatiu denunciar el false friend que s’amaga sota el que, amb tan poc encert, es tradueix com a «basat en evidències». Aquesta expressió ha estat assimilada acríticament per la psicologia i la pedagogia contemporànies, que han acceptat l’evidencialisme com a únic patró de validesa. Fins i tot des de posicions presumptament crítiques s’ha assumit un «fetitxisme de la prova» que pretén convèncer-nos que l’acumulació de dades mesurables garanteix la millora educativa. No obstant això, en la tradició continental, allò «evident» no s’identifica amb allò probatori o indiciari (com passa amb l’evidència anglesa), sinó que remet a una claredat d’ordre racional. En no advertir aquesta bretxa semàntica, el cientificisme pedagogista ha identificat l’amuntegament d’indicis amb el rigor de la prova, cosa que el porta a caure al mateix parany que el prefecte de Poe: creure que una teoria de l’aprenentatge es pot formular a partir de dades objectives, en lloc d’aturar-se a desentranyar la lògica que mou els subjectes.

Així doncs, podem respondre per fi a la pregunta: per què la ciència evidence-based no troba el que busca? A la qual responem: precisament perquè pateix una mena de ceguesa selectiva davant de tot el que té a veure amb el sentit, la motivació, la intencionalitat. El «fet» pedagògic no és una mera dada objectiva, neutra i inerta que algú ha guardat en un calaix; és un esdeveniment que només té sentit en el si d’una estructura subjectiva i racional. La ciència indiciària no troba allò essencial perquè allò essencial no es deixa capturar per l’estadística; perquè en buscar la causa al rastre, oblida que aquesta resideix en les lleis: en les regularitats que permeten, precisament, que el rastre existeixi.

La ceguesa de l’empirista és el preu d’haver substituït la comprensió del fenomen per la simple comptabilitat. En reduir la realitat educativa a fragments observables, l’investigador s’incapacita per rastrejar la «carta robada» més enllà de les escletxes que la lupa li permet contemplar. Sota aquesta premissa, l’investigador evidence-based sembla entestat a guanyar els seus litigis ignorant que a la sala hi resideix un tribunal; utilitza les dades per aclaparar el jurat en una estratègia que eludeix el debat i imposa les conclusions per la força de l’esclafament. Però no hi ha procés judicial sense jutge, com tampoc no hi ha coneixement sense raó, amb tot el que això implica.

En última instància, l’empirisme resulta insuficient per adonar-se del procedir científic real. En el context eviencialista, la ciència corre el risc de transformar-se en una activitat totalitària que es nodreix d’autoreferències, cosa que molt possiblement explica la frenètica activitat editorial de les darreres dècades: avui els científics, més que descobrir, es dediquen a publicar. Per contra, les grans fites de la història no van ser fruit d’una recol·lecció massiva d’informacions, sinó una tasca intel·lectual gestada mitjançant la imaginació i el càlcul. El científic no persegueix el succés aïllat sinó l’esquema que l’articula sota el pressupost de la regularitat. Però no una regularitat entesa com a repetició, sinó en el sentit de l’arkhé presocràtic: allò regular és allò que regula, és la llei mateixa. Cal reivindicar un pensament que defensi la intel·ligibilitat com el fonament de tota aprehensió del que és real. L’empirista busca a la foscor amb una lupa i una llanterna; el racionalista encén el llum de l’habitació. Perquè, com evidencia el relat de Poe, la veritat no s’amaga en allò recòndit, sinó que es mostra amb claredat allà on sempre ha estat: a la vista de qui la sàpiga comprendre.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons