- Portada CA
- 23 de setembre de 2026
- Sense comentaris
- 14 temps de lectura
Com millorar els centres educatius, segons l’OCDE, mentre el sistema els enfonsa
“PISA in Focus” n.º 132 “Cómo mejorar los centros educativos”
L’informe «PISA in Focus» núm. 132 «Com millorar els centres educatius», dedicat a les bones pràctiques dels centres participants a PISA per a Centres Educatius, arriba gairebé al mateix temps que la pròpia OCDE ha publicat els pitjors resultats històrics d’Espanya a PISA 2025. La distància entre l’optimisme gerencial d’aquest informe i el diagnòstic real del sistema educatiu espanyol -agreujat, en el cas català, per la més pura incompetència administrativa— no podria ser més evident.
Es pot criticar PISA i la mania competitiva dels rànquings. Almenys, però, és un intent unificat d’avaluació del sistema educatiu a nivell global. Suggereixo als més crítics que proposin alternatives. Tot i que l’OCDE té el do de l’oportunitat. Mentre difonia PISA in Focus núm. 132 sobre com millorar els centres educatius, amb un catàleg de bones pràctiques dels centres educatius que «tradueixen les dades en canvis», datat el febrer de 2026, l’informe general de PISA 2025, publicat per la pròpia organització al setembre, certificava que Espanya obté les seves pitjors marques, caient, simultàniament per primera vegada des que es participa a les proves històriques en ciència, lectura i matemàtiques, amb les tres competències davallant simultàniament per primera vegada des que participa a les proves. Altres països, però, també han mostrat aquest declivi. Però si l’OCDE ja ens estava presentant el seu catàleg de solucions!
Vist el desastre, cal admetre que l’OCDE s’ha mullat amb suposades propostes de millora. Pocs analistes ho fan. El seu PISA in Focus núm. 132 presentava algunes xifres atractives: el 85 % dels centres participants a PISA per a Centres Educatius va declarar que aquesta avaluació actua com a catalitzador de millores curriculars i pedagògiques, un 40 % ha posat en marxa amb èxit programes de benestar i equitat, o un 30 % coopera activament en xarxa amb altres centres. Fum, propaganda o experiències innovadores replicables? El relat triomfalista dels «deu casos d’èxit» de l’OCDE és un cherry picking de llibre que conviu, malgrat el que pugui dir l’OCDE, amb un fracàs sistèmic general. Però analitzem alguns elements globals i no només atribuïbles al cas d’Espanya (Taula I).
| Pilars de millora | Proposta de la OCDE | Contrapunt crític |
| 1. Dades fiables | Els centres han de fer servir els resultats de PISA per «reflexionar sobre l’ajust del currículum, les pràctiques pedagògiques i el desenvolupament professional». Un dels exemples estrella de l’informe (Cas 5) és un centre que, en detectar que el seu currículum «no tenia rellevància en el món real», el va substituir per aprenentatge per projectes, més tecnologia i un enfocament interdisciplinari basat en els interessos de l’alumnat.
| El mateix informe dóna per fet que un currículum amb bons resultats acadèmics però «poc motivador» és un currículum que cal desmuntar. És la lògica inversa a la sensata: si l’alumnat aprèn contingut sòlid, el problema no és el contingut, és com se’n comunica la utilitat. Substituir coneixement disciplinar estructurat per projectes interdisciplinaris no és «utilitzar dades fiables amb intel·ligència»: és aplicar la recepta pedagògica que la mateixa OCDE fa anys que promou, disfressada de conclusió empírica extreta d’un cas. |
| 2. Ecosistema de suport i infraestructures | La formació continuada “essencial” que cita l’informe (Cas 7, Cas 8) s’orienta a competències transversals: mentoria, valors, gestió d’interrupcions a classe, “col·laboració, comunicació, pensament crític i creativitat”.
| Cap dels casos destacats esmenta formació docent per reforçar el domini disciplinar —matemàtiques, llengua, ciències— que és on molts països s’enfonsen en PISA 2025. L’informe converteix el «desenvolupament professional» en un eufemisme de més pedagogia i menys matèria: es forma el professorat en com gestionar l’aula i el benestar, una cosa molt important l’especialitat, una cosa crucial des de primària. És cridaner que un informe que neix d’un daltabaix competencial proposi com a solució més del mateix. Sobre infraestructures no hi ha concreció. |
| 3. Confiança i colaboració | Xarxes de centres, famílies i comunitat educativa en general “amplifiquen l’impacte” de les millores proposades i generen “propietat compartida” de les dades (Cas 3, Cas 4, Cas 9). | La col·laboració i l’obertura a la comunitat són desitjables, però l’informe les presenta com a substitut del reforçament de plantilles i de l’exigència acadèmica, no com a complement. Cap cas destacat consisteix a “reforcem el professorat de suport” o “recuperem l’exigència lectora”. Tots són de governança, benestar i xarxes socials. Es canvia el focus del què s’ensenya com es gestiona el centre i les relacions de la comunitat educativa, i aquest desplaçament i substitució, no la col·laboració de la comunitat educativa en si, és el problema de base. Està bé col·laborar fora del centre, però potser abans és prioritari resoldre els problemes que hi ha a dins. |
Taula I: Pilars de millora dels centre educatius segons l’informe PISA in Focus, i contrapunt crític general.
Llegit amb atenció, l’informe PISA in Focus 132 no és una guia neutral de «bones pràctiques» sinó un catàleg de receptes que la mateixa OCDE fa anys que promou: menys currículum disciplinar, més projectes; menys contingut, més competències transversals; menys exigència acadèmica, més benestar emocional i governança participativa. A la Taula I tenen el detall dels pilars de millora que proposen, la seva perspectiva, i la revisió crítica d’un servidor (amb els seus biaixos i el soroll, que diria Kahneman, és clar). El problema no és que les alternatives que planteja l’OCDE siguin dolentes en si mateixes —la formació docent, la millora d’infraestructures i la col·laboració entre centres, o l’atenció al benestar de l’alumnat són fonamentals—, sinó que l’informe les presenta com sempre de forma genèrica, inconcreta, com una resposta màgica a un declivi que, en països com Espanya, coincideix cronològicament amb la implantació de currículums cada cop menys centrats en continguts i més orientats a competències difuses. i cada cop més orientats a competències difuses.
En definitiva, la pròpia OCDE diagnostica el problema educatiu mitjançant la prova i després prescriu un remei. Les solucions que proposa l’OCDE intensifiquen les causes que bona part de la comunitat docent fa anys que assenyala com a part del problema. Un informe que presentés com a «cas d’èxit» un centre que va recuperar hores lectives de matemàtiques o que va reforçar la lectura sistemàtica de textos exigents tindria, si més no, el mateix dret a figurar entre aquestes «bones pràctiques» escollides que el que citen que va substituir la classe magistral per treballs per projectes. Que no n’aparegui cap no és casualitat: és el senyal de per on bufa el vent pedagògic oficial, d’una ideologia que ja no cola, sobretot després dels últims resultats de PISA. Però que ningú s’amoïni, no hi ha casos d’èxit universals, aplicables a tots els contextos. Si n’hi hagués i no s’apliquessin, com amb les cures miraculoses als hospitals, es demostraria la maldat dels nostres responsables polítics.
Quan el 2022 Andreu Navarra i David Rabadà van coordinar L’educació cancel·lada (Sloper, 2022), diverses veus del món docent vam descriure com la transmissió de coneixements s’havia devaluat a les aules espanyoles. En el meu cas vaig defensar l’arraconament de la tecnologia, en un context preauge de la IA (en un text escrit el 2021, abans de l’èxit comercial de ChatGPT…), paradoxalment en un món que necessita una educació tecnològica cada vegada millor. La resposta institucional i d’alguns lobbies educatius va ser llavors previsible: alarmisme innecessari, nostàlgia reaccionària, catastrofisme, rojipardisme o altres delícies que m’estalvio aquí. Les successives reformes legals (de la LOGSE a la LOMLOE) han incrementat el descrèdit gradual dels continguts disciplinars, imposant globalment metodologies com l’aprenentatge per projectes, que si bé són clau en algunes matèries i no exclouen la impartició de continguts teòrics (cas de la tecnologia o de les disciplines tècniques de la FP), no posseeix i són, de fet, contraproduents en molts casos. També s’ha diluït el coneixement humanístic, científic i tècnic en favor d’un competencialisme difús, que es defensava com a inevitable i modernitzador, amb fusions de matèries i reduccions horàries de disciplines fonamentals, mentre s’han anat introduint a discreció matèries optatives estranyes, de farciment o de moda, algunes potser amb bona voluntat, però l’impacte ulterior de les quals en l’aprenentatge i en el bagatge cultural dels estudiants tendeix a zero.
Anys després, les dades de PISA 2025 no deixen gaire marge per a la controvèrsia: s’està cancel·lant l’educació. Espanya encadena una dècada de reculada sostinguda, no atribuïble a una generació ni a un curs concret. Ni a les pantalles, si s’observen dades de països més empantallats. Els qui parlaven de catastrofisme m’agradaria que expliquessin per què s’encertava en el diagnòstic, o si encara ho consideren fruit de la casualitat. Aquest PISA in Focus 132, llegit amb una mica de distància crítica però ara amb les dades de PISA 2025, confirma (potser sense voler, fixeu-vos-hi) les nostres advertències. L’OCDE reconeix que «amb les dades per si mateixes no n’hi ha prou» i que molts centres «van tenir dificultats per traduir els resultats de PISA en accions concretes sense suport addicional». És a dir, el diagnòstic feia anys que era sobre la taula. Ara més dades ho confirmen: a més de la inversió cal una intervenció sistèmica. No hi ha cap tendència a l’alça. El que ha faltat, i ho assumeix la mateixa OCDE amb el seu habitual eufemisme tècnic, és voluntat política per actuar sobre els problemes de base. Però, per favor, no més informes esbiaixats de bones pràctiques, no més fons públics dedicats a pagar els de sempre, perquè ens diguin ara que l’emperador va despullat.
Epíleg: Catalunya, quan ni tan sols hi ha diagnòstic
Permeteu-me una ironia final en aquest breu epíleg, com a docent català. Mentre la resta d’Europa almenys pot mesurar-ne el declivi, a Catalunya ni això: el Departament d’Educació va aplicar exempcions a més del 23 % de l’alumnat seleccionat (molt per sobre del 5 % que tolera l’OCDE), invalidant així la mostra catalana per a PISA 2025. Ulls que no hi veuen, cor que no hi sent. Catalunya ha quedat fora de l’informe internacional i no tindrà dades comparables fins al 2029. Francesc Pedró, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, que, per cert, va treballar a la UNESCO i una dècada a l’OCDE, ho va qualificar, sense embuts, d’inaudit. Així que mentre es debat sobre com revertir el pitjor resultat històric de PISA, a Catalunya ni tan sols no podem discutir si hem millorat o empitjorat. Com diem en català, cagada pastoret. El Departament ha dinamitat qualsevol anàlisi, encara que, elucubrem, seria Catalunya l’excepció a la regla, estaria a les mitjanes de l’OCDE o potser lideraria l’enfonsament de PISA?
________________________________________
Referències:
- OCDE (2026). PISA in Focus 132. Com millorar els centres educatius. Conclusions extretes dels casos de bones pràctiques de PISA per a Centres Educatius. https://www.libreria.educacion.gob.es/libro/pisa-in-focus-132-como-millorar-los-centros-educativos-conclusiones-extraidas-de-los-casos-de-buenas-practicas-de-pisa-para-centros-educativos_187161/
Font: educational EVIDENCE
Drets: Creative Commons