Miracles

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Giovanni Pelegi Torres

Serà perquè ens agrada tornar als llocs comuns, per això de què som gregaris, els humans, però no m’estava aquests dies de pensar tot el que ha passat aquest curs a l’ensenyament en termes de fe, potser perquè cada estiu, quan tinc temps, torne a veure La Vida de Bryan o segurament a causa de la visita del pontífex (literalment, qui fa els ponts, un títol heretat dels emperadors romans).

Però més que ponts, el Departament d’Educació ha cavat trinxeres. Ara que és juny de corpus assistim als miracles de la transformació del suspens en aprovat, els de la recuperació d’última hora, que lluny d’estar recollida en cap text dogmàtic, queda a criteri lliure del docent, no sé si en mode apòcrif.

Parlant d’heretgies, les que a ulls del pedagogisme practiquen els docents que es rebel·len contra un currículum buit de continguts, contra els projectes irreflexius o contra el Sant Esperit de la digitalització. Qui ataca el dogma ataca l’església, ja sabeu, i més en temps de Contrareforma. Els heretges, aquest curs, hem muntat unes quantes vagues demanant millores retributives, currículums estructurats, democràcia als centres i un altre model d’inclusiva. Tot, perquè no creiem en miracles. No creiem en la falsedat d’un sistema que anys enrere, amb les reformes competencials –que no són més que el recobriment de reformes gerencials neoliberals per a buidar de contingut l’escola pública– predicava l’adveniment de la Setena Innovació.

Reconeixem clarament que aquests currículums són una estafa encaminada a derogar el rigor acadèmic. Que aquest model d’inclusiva es basa en una retallada i no atén correctament qui ho necessita; com a molt, rebaixa el nivell global en una confusió interessada entre igualtat i homogeneïtat. Que el sistema educatiu no va encaminat cap al coneixement, que la repetició és blasfèmia, que suspendre un alumne és pecat i que demanar disciplina és apostasia. I en general, que tot el sistema és una gran mentida basada en la desprotecció del docent, en la pèrdua d’oportunitats acadèmiques per a l’alumne, en piràmides de dominació burocràtica i en el despotisme pedagogista que no accepta cap altra veritat que la dels seus preceptes, de vegades més a prop de la creença que de l’evidència.

El filòsof italià Gianni Vattimo, enormement interessat per la qüestió de la fe en la postmodernitat, s’interrogava sobre les possibilitats de la religió en l’època de la desfeta del dogma. El final dels grans relats metafísics, teleològics i dicotòmics que ha tingut lloc amb la postmodernitat havia de portar una religió “afeblida”, més personal i secular, menys tancada en lectures monolítiques (com també passaria, amb la política, amb un hipotètic “comunisme feble”, no dogmàtic). Però el nostre món postmetafísic no ha superat del tot les conseqüències de la metafísica. Arrosseguem aquest pensament del tot o res, de la veritat única i de la puresa d’acció.

Busquem solucions o salvacions? Buscàvem la negociació o la redempció? Jo no sé si és molt de seminarista això que diré ara, però a mi em sembla que l’Evangeli era una altra cosa, especialment el de Saramago. I és que venim de la trinitat de les pantalles, de les competències i de les metodologies que ens anaven a salvar. Amb el rosari de les tecles d’un Thinkbook, l’avemaria del DUA, l’hagiografia dels projectes, el calvari de les programacions, que ja no es multipliquen el pa i el vi però sí els formularis i les reunions, i que Judes Professaure no ens escolte. Alguns porten dient-nos des de fa un temps que això més que salvació era profecia, que més que ciència era alquímia, i que més que progrés era demolició. La revolta va començar. Què s’han cregut aquests romans? Vam descobrir-nos de cop: la nostra força, sense tuteles de falsos missioners.

Tanquem el curs amb una pau relativa, amb millores notables aconseguides. No és tot el que volíem, però no es pot tot, no en el primer embat. El que ha passat després de l’acord signat amb el Departament, tornant al món de La Vida de Bryan, és més a prop del Front Popular de Judea i del Front Judaic Popular. “No volem miracles, volem fets”. I què són els fets, concretament? Que podem arreglar-ho tot en qüestió de mesos? Que no destriem fins de mitjans? Per a què ho fem? Què volem? Com ho farem? Amb qui ho farem? Preguntes que queden sense resposta sovint als conclaves assemblearis, en què el dogma de la protesta ocupa l’espai de la reflexió.

Dic una cosa clara, si se’m permet el sermó: no hem fet tot això per a passar de la teologia pedagogista al dogma revolucionari. L’escola pública és una invenció republicana que es defensa amb la defensa del coneixement, no amb gimnàstica ideològica. Les protestes són un mitjà, no una finalitat en si mateixa. Compte amb qui intenta instrumentalitzar-les.

Potser alguna cosa haurem de tornar a pensar. Perquè reconstruir el sistema serà llarg i difícil i sols amb idees clares ho podrem aconseguir. Gestionar ara aquestes expectatives serà molt complex. Quedeu-vos amb qui us explica les coses amb dades i hemeroteca a la mà, amb qui té tant el seny com la rauxa, amb qui busca tangibles i defuig dels eslògans buits. Més que actes de fe, hem de dialogar sobre coses concretes. Ara que amb l’acord queda més resguardada tota la dimensió material (retribucions, dotacions, etc.), toca parlar del model: rigor acadèmic, esforç, meritocràcia, disciplina, igualtat d’oportunitats, sobirania dels claustres, currículum, inclusiva. No cal estar d’acord en una veritat única, però un punt de trobada de mínims pot ser que la gran mentida que actualment fa de pal de paller del sistema sigui això: una gran farsa cosmètica. Però tot això no sembla pas un dogma, ni ens encomanem a miracles.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons