Paideia

Per The artist is unknown. – Lessing Photo Archive: http://www.lessing-photo.com/p3/110103/11010329.jpg

LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

Llicència Creative Commons

David Cerdá

«Tot poble que arriba a un cert grau de desenvolupament està naturalment inclinat a practicar l’educació. L’educació és el principi mitjançant el qual la comunitat humana conserva i transmet la seva peculiaritat física i espiritual […] L’home només pot propagar i conservar la forma d’existència social i espiritual mitjançant les forces per les quals l’ha creada, és a dir, mitjançant la voluntat conscient i la raó. […] Fins i tot la naturalesa corporal de l’home i les seves qualitats poden canviar mitjançant una educació conscient i elevar-ne les capacitats a un rang superior. Però l’esperit humà porta progressivament al descobriment de si mateix. Crea, mitjançant el coneixement del món exterior i interior, millors formes de l’existència humana. La naturalesa de l’home, en la doble estructura corporal i espiritual, crea condicions especials per al manteniment i la transmissió de la seva forma peculiar i exigeix ​​organitzacions físiques i espirituals el conjunt de les quals anomenem educació. A l’educació, tal com la practica l’home, actua la mateixa força vital, creadora i plàstica, que impulsa espontàniament tota espècie viva al manteniment i propagació del seu tipus. Però hi adquireix el grau més alt de la seva intensitat, mitjançant l’esforç conscient del coneixement i de la voluntat adreçada a la consecució d’un fi.

D’això se’n segueixen algunes conclusions generals. En primer lloc, l’educació no és una propietat individual, sinó que pertany, per la seva essència, a la comunitat. El caràcter de la comunitat s’imprimeix en els seus membres individuals […] Enlloc adquireix més força l’influx de la comunitat sobre els seus membres que en l’esforç constant per educar cada nova generació d’acord amb el seu sentit

L’educació participa en la vida i el creixement de la societat, així en el seu destí exterior com en l’estructuració interna i el desenvolupament espiritual. I atès que el desenvolupament social depèn de la consciència dels valors que regeixen la vida humana, la història de l’educació està essencialment condicionada pel canvi dels valors vàlids per a cada societat. A l’estabilitat de les normes vàlides correspon la solidesa dels fonaments de l’educació. De la dissolució i la destrucció de les normes resulta la debilitat, la manca de seguretat i fins i tot la impossibilitat absoluta de tota acció educadora […]

Posar aquests coneixements, com a força formadora, al servei de l’educació i formar, per mitjà d’ells, veritables homes, de la mateixa manera que el terrisser modela l’argila i l’escultor les pedres, és una idea audaç i creadora que només podia madurar en l’esperit d’aquell poble artista i pensador. La més alta obra d’art que es va proposar el seu afany va ser la creació de l’home vivent. Els grecs van veure per primer cop que l’educació també ha de ser un procés de construcció conscient. «Constituït convenientment i sense falta, en mans, peus i esperit», són les paraules mitjançant les quals descriu un poeta grec dels temps de Marató i Salamina l’essència de la virtut humana més difícil d’adquirir. Només a aquest tipus d’educació se li pot aplicar pròpiament la paraula formació, tal com la va fer servir Plató per primera vegada, en sentit metafòric, en aplicar-la a l’acció educadora. La paraula alemanya Bildung (formació, configuració) designa de la manera més intuïtiva l’essència de l’educació en el sentit grec i platònic. Conté, al mateix temps, la configuració artística i plàstica i la imatge, «idea» o «tipus» normatiu que plana sobre la intimitat de l’artista. On sigui que a la història reapareix aquesta idea, és una herència dels grecs, i reapareix allà on l’esperit humà abandona la idea d’un ensinistrament segons finalitats exteriors i reflexiona sobre l’essència pròpia de l’educació. I el fet que els grecs sentissin aquesta tasca com una cosa gran i difícil i s’hi consagressin amb un ímpetu sense parió, no s’explica ni per la seva visió artística ni pel seu esperit «teòric» […] Són expressions d’un sentiment vital antropocèntric que no pot ser explicat ni derivat d’una altra cosa i que penetra totes les formes de l’esperit».

Tot l’anterior no són sinó extractes —amb prou feines de tres de les seves mil cent pàgines— de Paideia, l’obra mestra de Werner Jaeger, publicada fa gairebé cent anys; és fàcil trobar-la a qualsevol biblioteca pública. Paideia i pedagogia comparteixen la mateixa arrel, país, «nen»; mentre la primera representa l’ideal de formar l’ésser humà complet, la segona aspira a constituir-se a la guia per conduir el nen cap a aquest ideal.

Ara expliqueu-me l’última cosa que han dit Jordi Adell o Cèsar Bona en entrevistes, que m’interessa moltíssim; i no oblideu avisar-me si publiquen algun llibre: no m’ho perdo.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons