Carles Lalueza‑Fox: “Potser veurem l’aparició del transhumanisme?”

Carles Lalueza/ Foto: cortesia de l’autor

CARA A CARA AMB

Carles Lalueza-Fox, expert internacional en paleogenètica

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Jo ja havia llegit treballs d’ell abans de trobar-nos per a aquesta entrevista. Va ser el dilluns 23 de febrer de 2026 que el vaig poder escoltar durant una conferència a la Biblioteca de la Sagrada Família, en una sala d’actes plena de gom-a-gom amb més d’un centenar de persones. La seva capacitat de transmetre la complexitat de la genètica evolutiva amb claredat i passió va confirmar el prestigi científic i divulgatiu que ja li coneixia a través dels seus llibres i articles.

Carles Lalueza‑Fox (Barcelona, 1965) és un dels investigadors més reconeguts internacionalment en l’àmbit de la biologia evolutiva i la paleogenètica, disciplina que estudia l’ADN antic per comprendre l’evolució humana i la relació entre les poblacions del passat i les del present. La seva recerca ha estat clau per obrir noves perspectives sobre els neandertals, la història genètica de la nostra espècie i la d’altres parents nostres extingits. Des de jove va mostrar un interès profund pel món natural, els fòssils i l’evolució, una curiositat que el va portar a elaborar una col·lecció pròpia de materials paleontològics i a desenvolupar una sensibilitat molt primerenca envers la història profunda de la humanitat. Aquest interès inicial es va convertir amb el temps en una vocació científica sòlida.

L’any 1983 va iniciar la seva formació universitària en un context en què la influència familiar i l’entorn intel·lectual van tenir un pes rellevant en la seva orientació cap a les ciències naturals i la recerca. Es va doctorar en Biologia i ben aviat va especialitzar-se en genètica evolutiva, un camp que en aquell moment encara era incipient pel que fa a l’estudi d’ADN antic. Una etapa clau de la seva trajectòria va ser l’estada a la Universitat d’Oxford, on va ampliar la seva formació i va entrar en contacte amb grups capdavanters en genètica i evolució humana. Aquesta experiència va consolidar la seva orientació cap a la paleogenètica i va marcar l’inici d’una carrera científica amb una forta projecció internacional on ha estat investigador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), i on ha desenvolupat algunes de les línies de recerca més influents sobre genomes antics.

Els seus treballs han tingut una gran repercussió mediàtica, especialment aquells relacionats amb el genoma dels neandertals, la hibridació amb humans moderns i la interpretació genètica de fòssils emblemàtics. Actualment està vinculat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, on exerceix tasques de direcció i de recerca, alhora que impulsa la divulgació científica i el diàleg entre ciència, història i societat. A més de la seva activitat investigadora, Lalueza-Fox és autor de diversos llibres de divulgació científica, on reflexiona sobre l’evolució humana, la genètica, la identitat i les implicacions ètiques del coneixement científic. La seva obra escrita ha contribuït a acostar al gran públic qüestions complexes de la biologia evolutiva amb un llenguatge clar i rigorós.

Mirant enrere, com valores l’esforç sostingut que t’ha permès assolir l’actual reconeixement internacional en el camp de la biologia evolutiva?

Be, establir una línia de recerca que en aquell temps era nova, i bastir un laboratori de paleogenòmica en un país com el nostre, on tot s’improvisa, pot ser esgotador. Quan vaig començar, honestament, no pensava que hi hauria una revolució tecnològica que permetria que el camp de l’ADN antic es convertís en el fenomen de masses que és actualment. Els joves que hi treballen no tenen ni idea de les dificultats tècniques a les quals ens enfrontàvem a finals del segle passat, ni tampoc de lo desconegut que era tot. Ara tota la recerca es fa de manera industrial, i fa tres dècades era purament artesanal. L’any passat vàrem sobrepassar els 13.000 genomes humans antics recuperats, que inclouen, com sabeu, diversos parents extingits, com neandertals i denisovans. Tot i que el camp ha avançat de forma extraordinària, a vegades penso que s’ha perdut una mica el sentit de l’aventura, d’endinsar-se en el desconegut, que tenia quan començava.

“Ara tota la recerca es fa de manera industrial, i fa tres dècades era purament artesanal”

D’on neix el teu interès primerenc per recol·lectar fòssils i què senties davant la teva pròpia col·lecció?

El meu pare era un col·leccionista vocacional -tot i que caòtic. Jo crec que vaig heretar d’ell aquesta vocació, tot i que l’he dirigida cap a coses específiques, com els denaris imperials romans o els fòssils. M’interessaven especialment aquells fòssils -tinc predilecció pels trilobits- que mostraven plans funcionals que ja no existeixen. Aquesta fascinació va entroncar amb la que vaig sentir per estudiar el procés evolutiu. 

Quin paper van tenir la teva família i el teu entorn durant la infància i l’adolescència en la construcció de la teva vocació científica?

Al meu pare li agradava molt la història, i tenia molts llibres -poques vegades el veia llegint donat que abans es treballava moltes més hores que ara-. Recordo especialment un llibre de l’editorial Life que es deia “Evolución”; el capítol de la selecció natural es deia, si ho recordo be, “La teoria que estremeció al mundo”, un títol que, curiosament, encara podria funcionar. Jo era el petit de quatre i suposo que això també et fa madurar abans, ja que vas heretant tot el que els teus germans ja han descobert abans. També tenia una curiositat natural per conèixer coses que crec que la nova generació en general ha perdut, perquè tenen massa informació i massa fàcil.

L’inici de la teva formació universitària l’any 1983 va estar influenciat per familiars o germans, o va ser una decisió plenament personal?

No sabia què volia estudiar; és una cosa que també els passa ara als joves quan acaben batxillerat. Vaig començar biologia una mica dubtós, perquè el meu germà mitjà també l’estava fent. Al començament no em va agradar gaire, però vaig perseverar fins descobrir assignatures d’evolució que em van fascinar. Quan entens l’evolució, veus el món natural de forma diferent. Tot cobra un nou sentit.

“Quan entens l’evolució, veus el món natural de forma diferent. Tot cobra un nou sentit”

Quan i com sorgeix la teva sensibilitat especial per la conjunció entre història humana, fòssils i genètica?

Sempre he estat interessat pel passat. No sé perquè, em resulta més fascinant fins i tot que el futur. Quan van començar a arribar notícies, al darrer any de carrera, que s’havia inventat la PCR, una tècnica que permetia recuperar fàcilment petits fragments d’ADN, i potser es podria aplicar a restes antigues, m’hi vaig llençar de cap. De fet, vaig acabar fent la primera tesis doctoral d’ADN antic de l’estat espanyol, l’any 1995.

Què et va portar a anar a Oxford i què hi vas aprendre que consideris determinant per a la teva trajectòria científica?

De fet, vaig anar primer a Cambridge, l’any 1997. Allà hi havia una pionera de l’ADN antic, Erika Hagelberg. La Generalitat em va concedir una beca postdoctoral per dos anys. Quan portava un any, vaig sentir que s’estava construint un laboratori nou a Oxford de paleogenètica i llavors m’hi vaig traslladar, l’any 1998. Crec que per qualsevol investigador és fonamental conèixer altres laboratoris, i altres formes de fer, i a més a més coneixes gent molt interessant. La meva estada a Oxford, que va acabar amb una publicació a Nature, va cimentar la meva voluntat de fer una carrera científica.

De tota la teva recerca en genètica, quina creus que ha estat la que ha tingut més repercussió mediàtica, i per què?

Segueixo veient que se’m coneix més pels meus treballs en genètica neandertal, que varen culminar en la participació en el Genoma Neandertal. Però des de llavors, he publicat moltíssim en poblacions humanes del passat més recent, des de la prehistòria fins l’Edat Mitjana. I també, darrerament, en espècies no humanes extintes i també en patògens. Però és difícil lluitar contra la fascinació -per altra banda, comprensible- que provoquen els neandertals.

“Es difícil lluitar contra la fascinació -per altra banda, comprensible- que provoquen els neandertals”

L’any 2010, quants paleogenomes estaven publicats? I actualment, quants n’hi ha? Com valores aquesta evolució tan ràpida del camp?

L’any 2010 es van publicar els tres primers paleogenomes: el neandertal, el denisovà (la darrera setmana de l’any!) i un paleoeskimo de fa uns 5.000 anys. L’any passat es van sobrepassar els 13.000 genomes humans antics. Hem arribat a una fase industrial, gràcies a la revolució de les tècniques de seqüenciació que va començar l’any 2008. Però ara gran part del què es publica és “mainstream”.

Per què has passat de l’estudi de genomes molt antics a genomes cada cop més recents dins la història humana?

Hi ha molta competició i molt poques mostres disponibles. Diria, per exemple, que quasi es deuen haver analitzat la majoria de mostres neandertals que hi ha al món (la majoria d’elles, cal recordar, no tenen ADN conservat). Com que segueixo interessat en la historia més recent, no és estrany que m’hagi mogut cap a l’actualitat. Trobo fascinant el que estic investigant ara, per exemple: l’impacte genètic de les grans migracions que tenen lloc a la caiguda de l’imperi romà. És una font d’informació totalment diferent de la històrica i arqueològica.

“Trobo fascinant el que estic investigant ara, per exemple: l’impacte genètic de les grans migracions que tenen lloc a la caiguda de l’imperi romà”

Com veus el futur de la genètica davant els grans poders econòmics i polítics

Ah, això és un tema que donaria per un llibre. Per una banda, tenim ara tecnologies que permeten modificar l’ADN (o la seva expressió, modificant l’ARN). Això es pot fer servir per curar malalties fins ara terribles, i tothom estarà d’acord que això és lícit. Però els mil-milionaris tecnològics han descobert que no es poden endur la riquesa a la tomba, i han decidit que no volen morir-se. Si considerem l’envelliment com una espècie de malaltia, llavors potser estaríem legitimats a fer servir aquestes tècniques per lluitar-hi? Potser veurem l’aparició del transhumanisme?

Caram! Bé, quin projecte futur és el que et genera més il·lusió?

M’agradaria seguir investigant en temes que fossin originals. Per fer el que fa tothom, segur que els joves i els grans laboratoris ho faran millor.

Per tant?

Cal buscar idees que ningú no hagi pensat, o mostres que no sembli que puguin funcionar. Ara estic estudiant mosquits antics, alguns de més de cent anys, i trobo fascinant poder recuperar virus i altres patògens que potser són diferents dels actuals. També voldria ajudar la gent jove per tal que no hagin de patir les incerteses que vàrem patir els de la nostre edat. Lluitar per bastir una societat científicament informada i socialment crítica. És una tasca enorme, però s’ha de lluitar.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons