És cristià o socialista fer servir la IA?

Imatge generada per IA

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

Ni la ciència ni la tecnologia no estan lliures d’ideologia. La recent encíclica Magnifica Humanitas, promulgada pel papa Lleó XIV, introdueix una postura que, lluny de ser tecnòfoba, hauria de resultar incòmoda i exigent, almenys als catòlics: la intel·ligència artificial (IA) no és intrínsecament contrària al cristianisme, però el seu ús sense discerniment moral sí que ho és (Lleó XIV, 2026). La reflexió de Lleó XIV planteja que la IA pot amplificar tant la dignitat humana com la seva degradació potencial. Per al Papa la tecnologia no és el problema, sinó la conducta implícita que en guia el desenvolupament, l’ús i l’aplicació, així com els riscos de babelització de la societat.

Lleó XIV ha articulat una crítica que estableix un vincle històric profund i de gran importància ecumènica en alinear-se amb les preocupacions del seu predecessor, Lleó XIII. Ja al segle XIX, a través de l’encíclica Rerum Novarum, Lleó XIII va analitzar l’impacte de la tecnologia industrial sobre la dignitat del treball. En aquell context, marcat per l’auge del socialisme i una acumulació creixent de poder en mans dels patrons, l’Església va establir les bases de la seva doctrina social davant dels desafiaments de la modernitat i el capitalisme en auge (Lleó XIII, 1891). La mecanització, aleshores, amenaçava de reduir el treballador a una mera peça del sistema productiu. I potser ja la Revolució Industrial va començar a fusionar la força de treball amb els mitjans de producció, deshumanitzant l’obrer.

Avui, la tecnologia prossegueix erosionant aquest límit entre l’obrer i la màquina, però ara a escala cognitiva: ja no es tracta només de substituir mans, de robotitzar la feina, sinó també s’ha començat a automatitzar el que abans va ser exclusivament humà en diluir-se els reductes de la presa de decisions, la creativitat i fins i tot, apunta ara el Papa Lleó, el judici moral. De fet, Lleó XIII va adoptar -implícitament, com és lògic- una de les tesis centrals de Marx sobre la tècnica, la qual ha estat redescoberta recentment amb cert adamisme per alguns filòsofs i experts en IA: la no neutralitat de la màquina. Segons aquesta visió, l’impacte social de la tecnologia no rau en l’artefacte en si, sinó en les relacions socials de producció que l’emmarquen. Sota la lògica del capital, allò que té el potencial d’alliberar el treballador acaba mutant en una eina d’explotació i, fins i tot, en una nova forma d’esclavatge. Això sense considerar l’impacte mediambiental global, allunyat de les reflexions vuitcentistes, i també arrumbat en moltes argumentacions actuals.

L’analogia i l’alerta de Lleó XIV és clara però inquietant. Si la revolució industrial va deshumanitzar el treball físic, la revolució digital podria deshumanitzar el pensament i la fe. Lleó XIV adverteix que delegar decisions ètiques en algoritmes constitueix una forma d’abdicació moral (Lleó XIV, 2026). En aquest sentit, l’ús acrític de la IA es converteix en una nova forma d’idolatria tecnològica: es confia en sistemes opacs com si fossin moralment neutrals o, fins i tot, superiors al judici i als valors humans. En una lectura molt contemporània del primer manament (“No tindràs déus aliens davant meu”, Èxode 20:3), permetin-me interpretar l’encíclica papal com una advertència contra l’absolutització de les noves formes d’idolatria, on la IA, el nou velló d’or, en una mena del que  Yuval Noa Harai va denominar «dataísme» (Harari, 2016). La IA s’erigeix ​​com a principi rector de veritat i autoritat per sobre de tota transcendència, desplaçant simbòlicament la centralitat del diví en els designis humans, a favor del resultat del càlcul i l’optimització dels grans models de llenguatge (LLM), que generen paraules més enllà de la Paraula de Déu, i reorganitzen l’experiència humana sota lògiques informacionals. Paradoxalment, em pregunto quants textos religiosos estaran als sistemes d’entrenament dels LLM.

Ara bé, proclamar que fer servir IA no és cristià seria una simplificació molt reduccionista, que tampoc no s’ajustaria al cautelós missatge de Lleó XIV. La tradició cristiana no condemna la tècnica per se; més aviat n’exigeix ​​la seva subordinació al bé comú i a la dignitat humana. També, és clar, als seus interessos. En termes teològics, la IA es podria interpretar com l’expressió més ambiciosa de la capacitat subcreadora de l’ésser humà, aquesta dimensió de la imago Dei que l’impulsa a engendrar mons i formes noves. Però no com a substitutiva de la responsabilitat moral humana, que és el que ha advertit el que el Papa Lleó XIV.

La preocupació de Lleó XIV no és nova dins el pensament cristià contemporani. De fet, l’encíclica Laudato Si’ del Papa Francesc ja va denunciar fa més de deu anys un “paradigma tecnocràtic”, on l’eficiència tècnica estava substituint els valors humans i la deliberació ètica (Francisco, 2015). Així mateix, sota una perspectiva més teològica, l’anterior Càritas in Veritate de Benet XVI va subratllar que el progrés tecnològic havia d’estar subordinat al desenvolupament integral de la persona, i no pas al revés (Benet XVI, 2009). L’Església utilitza la tecnologia, però ja fa temps que tem el contrapès ideològic que representa, i la seva força en la secularització social. I el mateix passa amb els partits polítics i els moviments socials.

Des de l’àmbit acadèmic, pensadors com Jacques Ellul (1964) a The Technological Society, o Neil Postman (1992) a Technopoly, ja havien argumentat al segle XX que la tecnologia tendeix a autonomitzar-se culturalment, imposant els seus propis valors. Més recentment, Innerarity (2025) també va reflexionar sobre els riscos i les implicacions de l’automatització a la societat, amb la IA com a intermediària. Aquesta crítica aconfessional convergeix amb la doctrina social de l’Església: quan la tècnica deixa de ser un mitjà i es converteix en fi, es produeix una inversió moral problemàtica.

Des d’una lectura inspirada en l’economia política marxista (Marx, 1867), es podria sostenir que la IA contemporània reconfigura la relació clàssica entre el treballador i els mitjans de producció, fins al punt d’erosionar la seva separació conceptual i física, en una mena de ciborgisme laboral. Si al capitalisme industrial del segle XIX el treballador era el portador de la força de treball davant d’uns mitjans de producció externs (màquines, fàbriques, eines…), la progressiva integració de la informàtica i els sistemes d’IA en els processos productius ha afegit funcions cognitives, decisionals i creatives dins de l’entramat tècnic, diluint la frontera entre subjecte i dispositiu. Perquè la IA no és una mera eina: actua com a agent.

En aquest marc, l’educació juga un paper decisiu. En orientar-se creixentment la formació cap a competències (instrumentals, adaptatives i algorítmicament intervingudes), les escoles que no fomentin el pensament crític i social, així com una bona educació tecnològica, contribuiran a produir treballadors carrinclons, l’activitat dels quals estarà ja preconfigurada per sistemes tècnics, cosa que podria interpretar-se com una forma de subsumpció més profunda del treball en el capital. Així, la subjectivitat laboral s’integra, funcionalment, als mateixos mitjans de producció, en lloc d’enfrontar-s’hi com a exterioritat. Al final, ningú no es resisteix. Ningú no resisteix.

Parafrasejant Marx (1867), la maquinària, com ara la IA, considerada en si mateixa, escurça el temps de treball, mentre que, utilitzada com a capital, perllonga la jornada de treball; en si mateixa, facilita la feina, però utilitzada com a capital, n’augmenta la intensitat; en si mateixa, és una victòria de l’ésser humà sobre les forces de la naturalesa, però utilitzada com a capital, sotmet les persones sota el jou de les forces naturals, i també d’aquelles forces artificials (de)generades; en si mateixa, augmenta la riquesa, però utilitzada com a capital (ambiental, cognitiu, cultural, social…), ens empobreix.

La posició veritablement polèmica, i potser la més honesta, és aquesta, deslligada d’ideologies polítiques o de creences religioses: fer servir IA pot ser cristià, o marxista, però fer-la servir sense consciència crítica probablement no ho sigui. Automatitzar decisions que afecten la justícia, la veritat o la dignitat humana, sense supervisió ètica, constitueix, des d’aquesta perspectiva, una forma de negligència moral. I també és il·legal, segons l’àmbit d’actuació, almenys a la Unió Europea.

En definitiva, Lleó XIV no prohibeix la IA als catòlics: la desmitifica. Els que la idolatrin, pequen. I, en fer-ho, ens obliga a una pregunta més incòmoda: no es tracta de si fer servir la IA és o no cristià, sinó si els qui la fan servir ho són, en la seva manera de fer-ho. I, com que els pols oposats s’atreuen, la mateixa reflexió seria aplicable al socialisme. Tu amb qui vas, amb la màquina o amb l’obrer?

Referències:

Benedicte XVI. (2009). Caritas in Veritate. Vaticà. https://www.vatican.va/content/benedict-xvi/es/encyclicals/documents/hf_ben-xvi_enc_20090629_caritas-in-veritate.html

Ellul, J. (1964). The technological society. Vintage Books.

Francisco. (2015). Laudato Si’. Vaticano. https://www.vatican.va/content/francesco/es/encyclicals/documents/papa-francesco_20150524_enciclica-laudato-si.html

Harari, Y. N. (2016). Homo Deus: A brief history of tomorrow. Random House.

Innerarity, D. (2025). Una teoría crítica de la inteligencia artificial. Galaxia Gutenberg.

León XIII. (1891). Rerum Novarum. Vaticano. https://www.vatican.va/content/leo-xiii/es/encyclicals/documents/hf_l-xiii_enc_15051891_rerum-novarum.html
León XIV. (2026). Magnifica Humanitas. Vaticano. https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/encyclicals/documents/20260515-magnifica-humanitas.html
Marx, K. (1867/1975). El capital: Crítica de la economía política. Libro I: El proceso de producción de capital. Siglo XXI Editores https://ia902808.us.archive.org/12/items/ElCapital.LibroPrimerovol.1K.Marx/El%20Capital.%20Libro%20primero%20%28vol.%201%29%20-%20K.%20Marx.pdf

Postman, N. (1992). Technopoly: The surrender of culture to technology. Vintage Books.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons