Eduardo Moga: «Rimbaud va ser el millor poeta del seu temps»

Eduardo Moga. Foto cedida per l’autor

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Eduardo Moga (Barcelona, ​​1962) és poeta, escriptor, assagista, llicenciat en Dret i llicenciat i Doctor en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. És impossible resumir aquí la seva obra, però deixarem consignat que ha reunit la seva poesia als tres volums de Ser de incertidumbre 1994-2023 (Dilema). Acaba de publicar una edició de El barco ebrio y otros poemas, d’Arthur Rimbaud, l’obra del qual ha estudiat i traduït, a les premses de la Universitat d’Extremadura.

Quants llibres portes publicats en els dos darrers anys?

No gaires: només la meva poesia reunida (Ser de incertidumbre, en tres volums), la meva tesi doctoral (El esplendor y la amargura. La poesía de Basilio Fernández), cinc traduccions (d’Arthur Rimbaud, Sharon Olds, Edgar Lee Masters, Harold Norse i Jay Writgh), dues reedicions (de sengles poemaris Dices y Poemas enumerativos) i un llibre de viatges (La vuelta al mundo en 80 museos).

Qui era Arthur Rimbaud? Què era?

Rimbaud era el fill d’una família francesa —potser hauria de dir només mare, perquè el seu pare, militar, els va abandonar quan el futur poeta només tenia sis anys— catòlica i molt conservadora, dotat d’una intel·ligència, un talent verbal i una sensibilitat excepcionals, que es va lliurar, al llarg de la seva curta vida a la poesia, el nomadisme, l’absenta, les substàncies psicotròpiques, l’esoteriste, els amors turbulents amb Verlaine, la vida a l’Àfrica i el tràfic d’armes. Va ser el millor poeta del seu temps —i encara ho continua sent del nostre— i un dels pares de la poesia contemporània.

«Arthur Rimbaud sustenta la poesia contemporània com l’aire sustenta el vol dels ocells: sense que es noti, però sense que pugui ser d’una altra manera. No hi ha lírica sense Rimbaud». Això és cert?

Sí.

«Traduir Rimbaud no és bufar i fer ampolles»…

En efecte, no ho és. En el seu cas, les dificultats s’accentuen no només per les referències a realitats socials i culturals ja considerablement allunyades en el temps, sinó també pel caràcter visionari —i fins i tot cal dir que al·lucinatori— de moltes de les seves composicions, una condició propiciada, com he dit, pel consum d’alcohol i diverses substàncies lisèrgiques, i per la comprensió màgica –o esotèrica- de la realitat que tenia, o pretenia, el poeta. A Rimbaud li agradava, a més, inventar neologismes. Com tants altres poetes que han empès més enllà els límits del llenguatge, intentant amb això empènyer així mateix els límits del món, les paraules comunes no li bastaven per a fonamentar la seva aventura: n’havia de crear de noves que s’adeqüessin millor als vaivens de la seva psique, a les exigències de la seva expressió.

Amb quin poema et quedaries del barco ebrio y otros poemas?

Amb «El barco ebrio».

Walt Whitman i tu…

Som vells amics. Vaig llegir Leaves of grass a l’adolescència, i el vaig traduir al llarg de dos anys i mig, en fa quinze. Això ens ha fet assolir un alt grau d’intimitat. Em sento bé a la seva companyia: és enèrgic, lluminós i compassiu, i té una àmplia visió de les coses.

Pablo Neruda i tu…

També som vells coneguts. El Canto General va ser la meva primera gran experiència poètica, viscuda amb enlluernament –i incomprensió, però això no importa– als quinze anys. He llegit tot Neruda, amb especial passió i aprofitament la seva Residencia en la Tierra i les Odas elementales, i n’he gaudit com un porc en una tolla. La seva influència en la meva poesia és manifesta, sobretot en el primer tram de la meva producció. Per això he procurat distanciar-me’n: no volia ser un epíleg ni un epígon nerudians.

«El que uneix Rimbaud amb Gimferrer, i amb la poesia contemporània, està ben explicat a Rimbaud i nosaltres»

Arthur Rimbaud i Pere Gimferrer…

El que uneix Rimbaud amb Gimferrer, i amb la poesia contemporània, està ben explicat a Rimbaud i nosaltres, un llibret fantàstic que recull una xerrada del mestre català sobre la personalitat creadora del francès i la seva influència en la poesia actual.

Si em preguntes per la meva relació amb ells, amb Rimbaud m’uneix l’impacte que em va produir la lectura de la seva obra fastuosa i el coneixement de la seva vida esquinçada, i amb Gimferrer, haver-me begut amb els ulls la seva Arde el mar i tants altres llibres posteriors seus, plens de força i delicadesa, enjoiats però carnals, sostinguts pel una creença absoluta en la literatura.

Quin llibre teu consideres la teva obra mestra o definitiva?

És una pregunta gairebé impossible de contestar. Ningú no té obres definitives, i molt pocs, obres mestres. Si m’obligues a ressaltar un sol llibre, diria Insumisión, publicat a Vaso Roto el 2013. Encara que molt a prop d’aquest, si no gairebé al mateix nivell, hi situo La luz oída, amb què vaig guanyar el Premio Adonáis fa trenta anys, Tú no morirás (Pre-Textos, 2021) y Hombre solo (Huerga & Fierro, 2022).

Què són l’amor i la mort?

Els motors de la meva poesia, juntament amb l’experiència del llenguatge. I els motors de la vida humana.

Què és la poesia?

L’art del llenguatge en el grau més extrem. El llenguatge tractat de manera que produeixi la més intensa emoció estètica.

Què és un «poema enumeratiu»?

Un poema constituït exclusivament per una enumeració, és a dir —i segueixo el DRAE—, l’enunciació ràpida i animada de diverses idees o de diferents parts d’un concepte o pensament general.

Qui és Eduardo Moga?

Això mateix vinc preguntant-me jo des de petit. I ho faig encara cada matí quan em miro al mirall. Encara no he arribat a cap conclusió. Sé, això sí, que li agraden les dones, llegir i escriure, gaudir dels amics i gaudir dels plaers materials de la vida: el menjar, l’art, la natura.

Quin és el teu filòsof de capçalera?

Igual que la pregunta sobre el meu llibre preferit, també aquesta és molt difícil de contestar. He estat temptat de respondre Chiquito de la Calzada, i quedar-me tan ample. I el citaré, sí, però acompanyat de Lucreci, Sèneca, Spinoza, Schopenhauer, Heidegger, Wittgenstein, Cioran i els dos Marx, Karl i Groucho.

Per què Proust?

Perquè és el millor analista de la psique humana de la literatura occidental i l’escriptor que millor ha sabut reproduir estilísticament aquesta anàlisi, amb una prosa infinita, que flueix com un riu sobre un llit pedregós, arborescent i multiplicativa, sense por, o més aviat amb passió, per l’excurs i la subordinació.

Quants articles has escrit als teus blocs? Parla’ns d’aquest Imperi literari…

No els he comptat, però en deuen ser uns 1.200 o 1.300. Vaig inaugurar el meu primer bloc, Corònicas de Ingalaterra, en arribar a Londres, el setembre del 2013, i durant el seu primer any de vida vaig penjar una entrada al dia. Després, tant en aquest bloc com al que vaig obrir en tornar a Espanya, el febrer del 2016, Corònicas de Españia, he mantingut una freqüència d’una entrada cada cinc o sis dies. El meu bloc és el meu diari de viatge. Del viatge de la vida. Em dóna tota la llibertat que necessito i em fa sentir menys sol. Quan escric els articles que hi penjo, penso sempre que un grapat de gent (que de vegades són diversos centenars de lectors i, en alguna rara ocasió, diversos milers) em llegirà, és a dir, que serà amb mi. I aquesta companyia em consola i em basta.

«Camba deia que tota civilització no és res més que una lluita desesperada per no haver de treballar»

Continues sent socialista?

Si per socialista entens estar a favor de la justícia social, les llibertats públiques i els drets humans, el respecte pel planeta i la igualtat entre homes i dones, ho segueixo sent, és clar. Encara més, continuo considerant necessari treballar per l’abolició del capitalisme, que ens sotmet a lleis inhumanes i a nombroses injustícies, i el seu reemplaçament per alguna forma d’organització comunitària que respecti la llibertat individual i, alhora, promogui l’equitat social. Potser el més urgent és acabar amb el treball i amb la cultura —per dir-ne alguna cosa— que li estan associades. Julio Camba deia que tota civilització no és res més que una lluita desesperada per no haver de treballar. Lluitem, doncs, per un món en què subvinguem a les nostres necessitats sense haver d’alienar-nos, de prostituir-nos per viure.

Quins autors joves estàs llegint ara mateix? Què t’interessa darrerament?

No llegeixo molts joves, lamentablement. Igual que els joves tampoc em llegeixen a mi, ni, en general, a la gent gran. Això no obstant, valoro força l’obra de Mario Martín Gijón, Julio Cèsar Galán, Marta Agudo, José Luis Gómez Toré y Christian T. Arjona. I em delecta rellegir els clàssics —de Sant Joan de la Creu a Gamoneda— i els membres més destacats de la meva pròpia generació (els nascuts entre mitjans dels 50 i finals dels 60): José Antonio Llera, Jordi Virallonga, Vicent Valero, Miren Agur Meabe, Diego Doncel, Mariano Peyrou, Enrique Falcón, Antonio Oriola, José Luis Rey, Juan Antonio González Fuentes i Ada Salas, entre d’altres.

Què estàs escrivint? Saps qui era El Tostado?

Estic acabant un llibre de poemes, encara sense títol (encara que aquesta dada no aporta gaire informació: jo sempre estic acabant un llibre de poemes), on reflexiono, una vegada més —i intento de debò que la retòrica no guanyi la batalla— sobre el jo, però també sobre el nosaltres.

No sabia qui era El Tostado fins que no m’ho has preguntat. He consultat la Viquipèdia i he resolt la meva ignorància.

Per què vivim?

Vivim perquè va haver-hi un Big Bang i després han passat algunes coses que ens han portat fins aquí, fins al nostre cos i la nostra consciència. La naturalesa ho ha decidit així. No cal donar-hi més voltes.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons