Mobilitzacions i vagues docents: el perquè d’una secular discriminació negativa

Manifestacions docents de març de 2026 per tota Catalunya. / Foto: Sindicat Professors de Secundària

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Diuen que les comparacions són odioses, i segurament que deu ser veritat, però si el que volem és fer-nos una idea mínimament acurada de l’entrellat en què es mou una determinada situació i posar-la en context, aleshores és imprescindible contrastar. I contrastar és també comparar. No n’hi ha d’altra.

Al seu torn, discriminar és distingir pel procediment de categoritzar la part d’un tot en funció d’un criteri determinat amb una finalitat concreta. A aquesta finalitat li és implícita una intencionalitat. L’aplicació d’un determinat criteri ve determinada per la intencionalitat i les prioritats que se’n deriven.

Qualsevol mena de discriminació, valorativament parlant, pot ser positiva o negativa, favorable o desfavorable per al grup categoritzat –o si ho preferim, estigmatitzat-, i a la inversa per a la resta del tot. Si considerem el tot constituït pels diferents cossos de l’administració pública de la Generalitat de Catalunya, és prou palès que els docents en són una part negativament discriminada. Això és el que se n’infereix si posem en relació les respectives trajectòries seguides per aquest col·lectius en la reivindicació de dels seus drets laborals i professionals amb els resultats obtinguts.

Així, tenim que el cos de mossos d’esquadra ha aconseguit recentment, sense gairebé necessitat ni de mobilitzar-se i només a través de la negociació sindical, un increment salarial que el consolida com una de les policies més ben pagada de les Espanyes. Els docents, en canvi, després de molt de temps de demanar negociacions endebades, d’haver convocat vagues i haver aplegat cent mil persones a la manifestació del passat 20 de març, l’únic que han obtingut per ara és el menyspreu i la indiferència àuliques.

Estem parlant d’un col·lectiu que encara té pendents de reversió retallades salarials de fa més de quinze anys i greuges, tant d’índole salarial i laboral, com professional i de condicions de treball –sexennis impagats, càtedres que no es convoquen, devaluació professional, caiguda en picat del poder adquisitiu, deteriorament de les condicions de treball…-. I resulta, a més a més i per acabar-ho d’adobar, que els docents catalans són dels més mal pagats de tota Espanya -els penúltims del «rànquing»-. L’única reacció del govern ha estat, per ara, signar un acord amb dues corretges de transmissió sindical, minoritàries al sector, que és una autèntica escopinada a la cara: engrunes salarials diferides que deixen la cosa tal com estava –ah!, i amb la poca vergonya de publicar un infame gràfic propagandístic digne del 1984 d’Orwell, tan fal·laç com matusser, sobre les seves inexistents virtuts- i, atenció que van forts, amb el requisit d’explícita confessió pública d’adhesió i lleialtat ideològica  al model pedagocràtic que ha abocat l’ensenyament català fins a l’estat d’implosió sistèmica en què es troba actualment. El model de l’infaust Pacte Nacional per l’Educació, de la LEC i dels seus decrets. És a dir, ni més ni menys que acotar el cap i passar per les Forques Caudines,  i qui dia passa any empeny!

Quin és l’entrellat de tot això? D’entrada, tot semblaria indicar que aquest govern sent alguna mena de mòrbida aversió pels docents. Però no, això seria en tot cas una qüestió accessòria. Hi aquí ha involucrats aspectes molt més decisius, objectius i d’un pragmatisme rabiós que van molt més enllà de les eventuals filies i fòbies, alhora que també molt més mesquins. I és que no estem parlant de res que vingui de nou –l’única novetat és en tot cas la intensitat de la protesta docent-, sinó d’una discriminació negativa que els docents arrosseguen in crescendo des de fa dècades, la pertinaç regularitat de la qual traspassa el color polític de qualsevol partit o ideologia que hagi ocupat en els darrers anys el govern i/o la conselleria d’educació. Fa molt de temps que la cantarella és la mateixa i només van canviant les tonalitats i l’èmfasi segons el cas. Per tant, si la cosa no s’explica a partir de la fòbia als professors, què li passa aleshores a la Generalitat amb els seus mestres i professors?

Si analitzem les seves reivindicacions, veurem que, pel que fa a la part salarial, el que es demana no va més enllà de l’actualització pal·liativa d’unes remuneracions desfasades, el mateix que han reclamat i en bona mesura obtingut altres sectors de funcionaris de l’Administració de la Generalitat. Pel que fa a la part professional, el que es demana és, per surrealista que pugui semblar, poder fer de mestres i de professors; poder ensenyar i exercir la funció que tenen encomanada, amb currículums estructurats, especialitat acadèmica, estabilitat laboral, llibertat de càtedra i no haver d’estar subjugats als dicteris del pedagogisme pseudocientífic ni a unes polítiques educatives economicistes que imposen un model metodològic al servei d’interessos espuris i aliens a l’ensenyament. En definitiva, els docents estan dient que la seva feina és ensenyar i que el que volen poder-ho fer: ensenyar.

Estic convençut que el problema no prové de les reivindicacions salarials dels docents; si ho fos, haurien negociat, com han fet en el cas d’altres col·lectius. El quid de la qüestió no rau doncs en les reivindicacions salarials, sinó en la vindicació professional implícita i explícita: traspassa una línia vermella que el govern no està disposat a creuar, perquè apunta directament al Pacte Nacional per l’Educació i perquè no solament significaria el reconeixement del fracàs estrepitós, d’altra banda prou palès, de l’atrabiliari model pedagogista que han imposat com a pensament únic educatiu, sinó que també posaria en evidència les seves complicitats –i les dels seus socis que ara se’n desmarquen hipòcritament, molt especialment el partit que els va precedir al govern i a la conselleria d’educació- amb tèrbols interessos de lobbys empresarials –des de les empreses de càtering i lleure, fins a les grans tecnològiques, tot passant per aplicatius informàtics per a l’aprenentatge de les matemàtiques de més que contrastada ineficàcia.

I de tot això n’han estat fent bandera al llarg dels darrers anys. Admetre-ho, ni que fos parcialment, significaria reconèixer el fracàs, no d’aquesta o aquella mesura, sinó del concepte de model educatiu que s’ha estat imposant des de fa ja massa temps. I perquè saben que tot això perilla perquè està construït sobre la vacuïtat d’un pseudodiscurs educatiu tan fal·laç com carrincló, l’únic punt fort del qual és que s’ha convertit en el civader de la xarxa de complicitats que se n’ha ordit al seu voltat. En resum: una autèntica conxorxa de complicitats.

I què hi pinten els docents en tot això? Molt senzill. La funció docent està en procés de reconversió des de fa anys. I en aquesta reconversió, que és en realitat una demolició, hi ha poderosos interessos involucrats. L’objectiu és el bandejament de tot allò que soni a transmissió de coneixements i cultura a les noves generacions, molt especialment pel que fa a les classes socials més desafavorides. Mirem-nos-ho d’aquesta faisó: se’ns està repetint insistentment el mantra que la funció d’un docent ja no és ensenyar, que això està passat de moda, sinó orientar, ser un coach, un assistent per a tot, gestionar les emocions, centrar-se en els interessos de l’alumne i fer de pixatinters elaborant paperassa inútil que ningú llegeix perquè només està per a justificar el sou dels pedagòcrates i el control sobre el professorat a la manera d’una espada de Damocles.

Per a l’Administració, el professorat ja no ha d’ensenyar, sinó entretenir. I per a aquesta funció no cal haver estudiat matemàtiques, física, història, llengua o filosofia a la universitat. Per aquesta raó el govern no vol especialistes acadèmics universitaris ni tècnics preparats: els alumnes no han d’aprendre coneixements, només cal que aprenguin a aprendre no se sap què. I si dic que «no se sap què» és perquè l’altre gran mantra és que cal preparar els alumnes per a feines que encara no sabem quines seran.  I si no sabem què se’ls requerirà, aleshores el que cal és fer-los psíquicament adaptables a les condicions de treball que s’hi trobaran; i aquestes sí que sí que se sap quines seran, perquè n’estem veient les traces dia a dia: una minoria oligàrquica que controli el poder, el capital i el coneixement, i la resta a fer de mà d’obra en precari per al que sigui de menester.

Des de la perspectiva d’aquest projecte d’enginyeria social, encara que els docents segueixin avui dia sent titulats universitaris, per al govern i els seus pedagòcrates no ho són i se’ls tracta i considera com si no ho fossin; ni intel·lectualment, ni laboralment, ni professionalment, ni acadèmicament. Perquè no se’ls vol per a aquest tipus de funcions, tot i que es mantinguin legalment y testimonialment les formes per una qüestió d’inèrcia històrica. Però ja ho estan arreglant: l’allargament del màster de secundària va en aquesta línia: cada vegada més consignes pedagogistes i menys coneixement. La resta, va de soi.

I com no volen llicenciats ni graduats universitaris, ni els tenen per a tasques pròpies d’aquesta condició, tampoc els paguen quant a tals ni hi estan pas disposats: cedir significaria reconèixer que ho són i que la seva feina és ensenyar. No es paga igual un monitor de lleure que un universitari. Per al govern, la gran anomalia que encara no ha pogut resoldre és que té contractats universitaris per a fer d’acompanyants i monitors, però, és clar, tendeix a pagar-los i a posar-los condicions de treball d’acompanyants i de monitors. I el que els docents estan reclamant és precisament ser considerats els transmissors de coneixement que són, la feina per a l’exercici de la qual han estat investits i la que socialment els correspon, en correspondència amb la qual se’ls hauria de pagar. No estem davant d’una negociació salarial avortada o fallida, sinó de dos discursos diametralment oposats sobre quina és la feina d’un docent.

No vull acabar sense al·ludir al fet que els docents, tot i que amb tota probabilitat sigui el col·lectiu més agreujat, no és l’únic que està patint aquesta reconversió salvatge per liquidació, també n’hi ha d’altres. Els metges, per exemple, estan patint també un procés de reconversió relacionat amb la privatització i externalització dels serveis de la sanitat pública. Professionalment se’ls vol convertir en mers aplicadors de protocols al servei dels interessos de les multinacionals del sector. S’estan pervertint els criteris d’homologació de les titulacions i les especialitats mèdiques, alhora que es restringeixen i s’imposen criteris aliens a la praxi mèdica pel que fa a les receptes mèdiques i a les teràpies, en un procés anàleg al que està succeint a l’ensenyament. Per això també estan lluitant i, juntament amb els pagesos i els bombers, es van unir a les manifestacions docents de la setmana del 16 al 20 de març, tot un gest que els honora. La lluita de fons és la mateixa. Això sí, en honor a la veritat s’ha de dir que els mossos d’esquadra també s’han involucrat de valent en aquesta lluita. Llàstima, ves per on!, que fos marcialment alienats amb el costat fosc.

Aquesta és precisament la diferència entre els mossos d’esquadra i els docents: als primers ni se’ls ha canviat la feina ni se’ls està sotmetent a un procés de reconversió a segurates, vigilants d’aparcaments o goril·les de discoteca. Als segons, en canvi, per analogia, sí. S’està destruint l’ensenyament públic català, i això, ja sigui per cinisme o per estultícia, a banda de palesar una grotesca fretura de talla política, és molt pitjor que un crim, és un error; un terrible error que tant més costarà de revertir com més temps es trigui a posar punt i final a aquest despropòsit.

Si la Generalitat prossegueix en aquesta línia pel que fa als docents i a l’ENSENYAMENT –sí, amb majúscules-, incorrerà de ple en un frau històric a la societat catalana que tard o d’hora pagarà molt car. La història no perdona.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons