Antònia Carré-Pons: “Les persones que ens dediquem a l’escriptura acostumem a ser maldestres en alguna faceta”

L’escriptora, filòloga i editora Antònia Carré-Pons. /  Foto: David Ruano

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Antònia Carré-Pons és escriptora, filòloga i editora especialista en literatura medieval. Acaba de guanyar el Premi Nollegiu de Narrativa amb la seva novel·la La gran familia (Club Editor).

Comencem per la teva nova novel·la. Hi cites J.V. Foix: “Necròleg i escriptor vol dir, si fa no fa, el mateix”. Hi estàs d’acord? Ho pots desenvolupar?

Si no hi estigués d’acord, no hauria posat aquesta cita a l’encapçalament de la segona part de la novel·la. La cita sencera, que prové de Tocant a mà…, diu així: «Necròleg i escriptor vol dir, si fa no fa, el mateix. Només escriu qui no sap viure, en aquests temps de corredisses i llaurar tort. No heu anat mai en bicicleta?». Aquesta cita de Foix, que incita a viure i no a escriure, la tinc clavada a l’ànima des dels meus temps d’estudiant de filologia catalana. Sempre he pensat que les persones que ens dediquem a l’escriptura acostumem a ser maldestres en alguna faceta de la vida: o som poc sociables o esquerps o no sabem què fer en una situació concreta o som incapaços de mantenir viva una parella o… És evident que Foix devia pensar el mateix, però ho diu d’una manera molt més poètica que no pas jo.

“Markus, ja ho veus quins espècimens, els humanistes i els il·lustrats es van ben equivocar en preveure que la cultura i la raó millorarien el món”. Ho penses?

Doncs sí. Moltes vegades quan escrivim fem que els nostres personatges diguin coses que nosaltres pensem. Els homes (i dic homes perquè les dones parlaven ben poc) de l’humanisme i de la il·lustració estaven convençuts que l’educació milloraria el món perquè ens faria ser més bones persones. Aquesta és una opinió que traspua també a les novel·les del segle XIX, com Els miserables de Victor Hugo, per posar-ne només un exemple. Avui dia sabem que és una esperança vana. Amb el nazisme i els feixismes vam aprendre que la cultura no et fa necessàriament més bona persona: hi havia nazis que escoltaven amb admiració Bach o Wagner.

“Amb el nazisme i els feixismes vam aprendre que la cultura no et fa necessàriament més bona persona: hi havia nazis que escoltaven amb admiració Bach o Wagner”

Vas publicar el teu primer llibre, I ara què faràs, Clara?, fa vint-i-cinc anys. Com ha evolucionat la teva narrativa?

La primera novel·la que vaig publicar era una novel·la juvenil. Hi he publicat novel·la històrica, prosa poètica, contes, una novel·la dialogada (que vol dir sense veu narrativa), etc. Una vegada una periodista em va dir que era una escriptora camaleònica, i penso que té raó: la meva literatura es caracteritza perquè cada llibre és diferent als anteriors. Suposo que hi ha un estil que m’identifica, però cada vegada els personatges, la trama, la veu narrativa són diferents. No és una cosa voluntària. Em surt així, què hi farem!

Ara bé, si he de parlar de l’evolució de la meva literatura, diria que cada vegada tendeixo més a la senzillesa (que no vol dir simplicitat), a la manca d’artifici, a l’ús d’una llengua directa i viva.

Quanta autobiografia hi ha a La gran familia?

He escrit una novel·la, no una autobiografia. Dit això, reconec que hi ha força elements autobiogràfics a la novel·la: les protagonistes, la Rateta i la Sió, són dues germanes que s’han criat en una carnisseria. Com la meva germana i jo. La gran abandona el negoci familiar i es fa medievalista. Goita, com jo! I hi ha una malaltia que afecta les dones de la família: el càncer de mama. Això també és cert. A partir d’aquí, hi ha molta literatura.

Com pot ser que portis quaranta anys estudiant l’Espill, de Jaume Roig? Com hi vas arribar per a quedar-t’hi?

Doncs el vaig començar a estudiar per casualitat. Quan tenia 22 anys i estava fent la tesina, un professor em va recomanar l’Espill, perquè era un text poc estudiat. I m’hi vaig llançar de cap. Com que és molt difícil, dona molt de si i m’hi he pogut passar quaranta anys llegint-lo, estudiant-lo, pensant-hi, escrivint articles i fent-ne edicions, crítiques i divulgatives. També l’he traduït al català modern per fer-lo assequible al públic actual. N’hi ha dues versions, una publicada per Quaderns Crema i una altra per Cal Carré.

Quins són els teus textos predilectes de la literatura catalana medieval?

A banda de l’Espill, òbviament! Les grans novel·les, el Tirant i el Curial. Encara que també n’hi ha d’altres de menys conegudes que són molt bones i divertides:  la Història del príncep Jacob i la Història de Paris i Viana, totes dues publicades per Cal Carré. Ausiàs March és un poeta extraordinari, té una energia vital i una força poètica que fan caure d’esquena!

Entre les teves lectures preferides, esmentes Fante, Dostoievski i Doblàtov…

Soc una lectora eclèctica. D’aquests tres me n’interessa sobretot la manera que tenen d’escriure. Dostoievski té una prosa desbordant, que t’arrossega a mons obscurs. Fante i Dovlàtov tenen la destresa de dir moltes coses amb poques paraules. I trobo que això és un gran mèrit!

També Sara Mesa, Eva Baltasar i Mercè Rodoreda…

Totes tres parlen de la vida amb profunditat psicològica i amb una gran força poètica, que de vegades és lluent i de vegades torturada. M’agraden totes tres perquè són molt diferents i perquè tenen moltes coses en comú.

Els que estem acostumats als llibres de Cal Carré, coneixem la historia del segell editorial. Tanmateix, la pots resumir aquí?

Doncs l’editorial va néixer al setembre del 2021 com un homenatge a la meva família, sobretot a la meva germana, que va morir de càncer al desembre del 2020. Per això tots els llibres s’acaben amb una dedicatòria: «A la memòria de Joana Carré Pons». La carnisseria familiar estava tancada des del 2016, a causa de les malalties, i vam decidir reconvertir la carnisseria en una editorial, conservant-ne el nom i el logo, que és un porquet molt simpàtic. Vam passar dels llibrets de llom als llibres perquè tenim el convenciment que l’aliment de l’ànima és tan important com el del cos.

Com vàreu arribar a la conclusió que calia publicar textos del matrimoni Woolf?

Perquè la Virginia Woolf és una autora boníssima, que a mi m’agrada molt. I el Leonard també és bo, encara que no tant i ell n’era molt conscient, que la bona de tots dos era ella. Això l’honora. El matrimoni va fundar una editorial artesana i familiar que es deia Hogarth Press. I com que Cal Carré també és una editorial artesana i familiar (els meus nebots m’ajuden amb les xarxes socials), el primer llibre que vam publicar van ser els Dos relats del matrimoni Woolf, amb traducció de Marta Pera Cucurell, que és el llibre que va inaugurar la Hogarth Press. D’aquesta manera els vam homenatjar.

“George Sand és una autora més coneguda per la seva vida amorosa que per les seves novel·les. I en va escriure una setantena”

Parla’ns de les novetats: George Sand, Willa Cather, Elizabeth Gaskell…

George Sand és una autora més coneguda per la seva vida amorosa que per les seves novel·les. I en va escriure una setantena. En català hi ha el cèlebre Un hivern a Mallorca i un parell de coses més i prou. A Cal Carré la volem reivindicar i de moment hem publicat El castell de Cimtort i La Cora, totes dues novel·les traduïdes per Georgina Solà Sellés, que és una traductora molt jove (té 26 anys) amb molt de futur.

Willa Cather és una autora nord-americana molt valorada al seu país, però que aquí havia estat molt poc traduïda abans de Cal Carré. I si nosaltres la fem és gràcies a Núria Sales, que me’n va parlar un dia i em va dir que li agradaria traduir-la. Confesso que jo no la coneixia. Em vaig posar a llegir-la com una boja i em va encantar, de manera que Núria Sales ens va traduir El pont d’Alexandre, Pioners, oh pioners! i Lucy Gayheart. Com que la Núria es va morir amb noranta anys, ara ens la tradueix l’Esther Tallada. Ens ha traduït la deliciosa història de L’àvia Harris (és un menut, un llibre petit i breu) i La meva Àntonia, que és una de les obres més importants de la Willa Cather.  Aquesta és un llom dos colors, força gruixut. De moment, és el llibre més llarg que hem publicat a Cal Carré: té 480 pàgines que es llegeixen amb un no res!

“Elizabeth Gaskell va néixer pocs anys després de la mort de Jane Austen i és contemporània de George Eliot i de les germanes Brönte. Però és la menys coneguda i llegida de totes”

Elizabeth Gaskell va néixer pocs anys després de la mort de Jane Austen i és contemporània de George Eliot i de les germanes Brönte. Però és la menys coneguda i llegida de totes. Per això hi volem posar remei. Hem començat publicant La casa de la bruguera, en una traducció de Marta Pera Cucurell esplèndida. La Gaskell et sap  conduir fins a la casa de la bruguera, et fa passar a l’interior i et presenta els habitants, de maner que tu, que llegeixes, de seguida prens partit per la bondat de la filla i contra la mesquinesa del germà gran i de la mare… M’agrada llegir una novel·la que et faci formar part de la trama de seguida!

Ja es veu que les dones formen una part important del catàleg de Cal Carré: per raons històriques, patriarcals, ja sabem que quan parlem d’autors clàssics els homes ocupen molts més llocs que les dones. Per això nosaltres les publiquem. I fem una altra cosa, per visibilitzar l’art de les dones: a les cobertes dels nostres llibre hi ha imatges de quadres pintats per dones.

Quins són els teus projectes ara mateix?

Continuar escrivint, continuar publicant i, com diu Txékhov al final de Tres anys,  anar vivint, veient.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons